TEMA 7: POTENCIAL DE REPÒS
7.1. POTENCIAL DE MEMBRANA
Interior de la cèl·lula és negatiu. Cèl·lula reparteix de forma desigual diferents ions, hi ha
diferència de carrega elèctrica en l’interior i exterior.
Potencial de repòs: diferència de càrrega en interior i exterior quan cèl·lula està en repòs.
Ió: àtom o molècula que ha guanyat carrega elèctrica.
Membrana permet que es mantinguin càrregues a banda i banda. La membrana es la que
permet mantenir les càrregues a un costat o altre degut a que es selectiva i no deixa passar els
ions per tant, necessiten proteïnes de membrana que permetin el pas o la expulsió d’ions.
Membrana té propietat selectivament permeable, deixa passar nomes algunes coses. Els obliga
a creuar mitjançant proteïnes, dues:
o
o
Proteïna canal: proteïna que comuna l’interior a
l’exterior de la cèl·lula, forat mig de la proteïna que
comunica banda i banda.
Proteïna bombes iòniques: proteïna que transporta
ions (agafa de fora y ficar dins o al inrevés), bombejar,
agafar ions i bombejar-los de dins cap a forma o al
reves.
Cada canal sera permeable a més d’un ió, però no molts.
La permeabilitat depèn de:
o Diàmetre canal, de la part interna
o Naturalesa química:
Canals son selectius i regulats (= regulem obertura i tancament del canal, per algun mecanisme
s’obra i es tanca. Un canal no regulat sempre estarà obert).
Ions es mouen impulsats per dues forces: força difusió i electricitat.
Les cèl·lules generen una diferencia de carregues entre l'interior i l’exterior i s’encarreguen de
mantenir aquesta càrrega→ homeostasi (tendència a mantenir l'equilibri i l'estabilitat interns
en els diferents sistemes biològics)
L’interior de la cèl·lula es de càrrega més negativa ja que hi ha més moviments d’ions (molècules
carregades elèctricament)→ hi ha un transport d’ions entre l’interior i l’exterior de les cèl·lules
Els potencials d'acció no son exclusius de les neurones (també el fan les cèl·lules musculars),
quan es genera s’alliberen els neurotransmissors en canvi en les cèl·lules musculars es produeix
una contracció
CANALS
Es una proteïna formada per diferents subunitats que queden ensamblades i s’insereixen a la
membrana, la qual deixa un lloc per a que passin els ions (segons el canal passaran un tipus
d'ions en concret (poden passar més d’un)
Depèn del diàmetre del porus (si la molècula és molt gran no podrà passar), per altra banda
també està implicat la naturalesa química del canal (segons el tipus d’aminoàcid→ grup carboxil
i grup amino) i també segons les bombes iòniques
Si el canal esta ple de càrregues positives no podrà passar els ions amb càrrega positiva ja que
es produeix una repulsió, solament podran passar ions amb càrrega negativa com per exemple
el clorur que es sent atret amb el canal
Els canals iònics són selectius i poden ser regulats→ apertura y tancament intencionat (per
lligand, voltatge, estirament, etc).
Lligand→ molècula que s’uneix a un receptor (normalment son neurotransmissors)
CANALS IÒNICS REGULATS PER LLIGAND (RECEPTORS)
Hi ha canals que tenen receptors (llocs d'unió específics) per a molècules en concret, quan el
lligand s’uneix al receptor, el canal s’obre deixant passar l’io. També pot passar a l’inrevés, un
lligand del citosol s’uneix al receptor i s'obre el canal deixant sortir l'ió a l’exterior
El neurotransmissor actua a nivell extracel·lular no entra dins del canal
solament passen els ions corresponents (s'uneix al receptor, s’obre el canal i
passen els ions)
Canals que s’obren o es tanquen si se li uneix un lligand, es posen en el domini
extra cel·lular. Llocs d’unió específics, quan es produeix unió la conseqüència
és modificació estructura i s’obren i es separen les sub unitats També pot
passar des de dins. Lligand son les boletes roses.
CANALS IÒNICS REGULATS PER VOLTATGE
Son canals que s’obren i es tanquen segons la diferencia de càrrega elèctrica que hi ha dintre i
fora de la cèl·lula
L’interior de la cèl·lula ha de tenir una càrrega negativa quan aquesta càrrega es troba més
positiva els canals s’obren per tal de tornar a la càrrega negativa optima
L’acumulació de càrregues positives als canals provoca que els canals s’obrin (aquesta
acumulació de càrregues positives desplacen les càrregues positives del canal i s’obre→ mirar
foto)
Canals d’estirament (canals que tenim als receptor tàctils)→ el pas de substancies provoca una
pressió al canal que provoca una deformitat i passen els ions a l’interior de la cèl·lula
El moviment dels ions depèn de la difusió i l’electricitat.
S’obren i tanquen funcio de la diferencia de carrega entre l’interior i exterior de la cèl·lula. 65mV, el canal està tancat i té barrera i impedeix pas ions. Quan tenim potencial de membrana
de -40mV, el canal s’obre i permet pas ions. Això voldrà dir que l’interior de la cèl·lula es podrà
fer més positiu.
Dependrà de la naturalesa química dels canals, si en alguna part tenen concentració de
carregues positives.
ESTIRAMENT
Canals que tenim al receptor tàctils. Deformem membrana de les cèl·lules que contenen aquests
els canals. Quan deformem es produeix obertura. Quan es deixa de fer pressió es torna al
tancament
7.2. DISTRIBUCIONS IÒNIQUES A TRAVÉS DE LA MEMBRANA I POTENCIALS
D’EQUILIBRI IÒNIC.
DIFUSIÓ (HOMEÒSTASI)
Els ions d’una dissolució estan en constant moviment (aleatori i depenent de T) i
es distribueixen uniformement (a temperatures altes les molècules es mouen més
ràpides→ cineticament actives)
[ió]màx à [ió]mín (energèticament favorable→ es genera energia) →els ions
sempre es mouen dels llocs on hi ha més quantitat d’ions cap a un hi ha menys (a
favor de gradient) = A favor de gradient: la molècula es desplaça cap on hi ha
molta concentració cap a on n’hi ha poca. Serà energèticament favorable.
Per a que hi hagi moviment d’ions es necessiten canals a la membrana i que hi
hagi un gradient de concentració (diferències de concentracions entre els
diferents compartiments)
L'important és arribar a una situació d’equilibri ionic→ els ions es continuen
movent d’un costat a l’altre pero es retroalimenten (si surt un Na entra un Na)
Difusió: perquè la difusió passi ha de ser la situació del mig
ELECTRICITAT
Les càrregues positives van al pol negatiu i les càrregues negatives van al pol positiu



Corrent elèctric: desplaçament de partícules amb càrrega elèctrica (ions)
Potencial elèctric (voltatge): diferència de càrrega entre càtode i ànode
Conductància elèctrica: capacitat d'una càrrega elèctrica per desplaçar-se.
Oposat a la resistència
Requereix: canals (confereixen conductància) + diferència de potencial elèctric
Electricitat: carregues oposades s’atreuen. Perquè hi hagi corrent elèctric depèn de
dos paràmetres:
 conductivitat del medi pel quan s’han de moure i
 diferència de carrega entre els dos pols.
Si algun d’aquest valors és 0 no hi haurà corrent elèctric. Perquè hi hagi
desplaçament ions impulsat per electricitat hi ha d’haver canals oberts i diferència
de potencial elèctric entre interior i exterior de la cèl·lula.
Llei d’Ohm: I = gV
La intensitat d'un corrent elèctric és directament proporcional a 2 variables
g→ la conductivitat per on han de circular les partícules (bon conductor o no) si aquest valor es
0 no hi haurà transport de càrregues
V→ també depèn de la diferencia de càrrega entre els dos pols
Gradient elèctric
POTENCIAL DE MEMBRANA (VM)
*Paràmetre que ens diu la diferència entre dins i fora de la membrana
Voltatge es produeix a través de la membrana plasmàtica. En neurones en repòs el potencial de
membrana es Vm = -65 mV. Aquest potencial es imprescindible mantenir-lo per al correcte
funcionament del SN
POTENCIAL D’EQUILIBRI IÒNIC (EION)
A- → anions proteics que proporcionen la major negativitat l’interior de la
cel.lula (no surten mai de la cèl.lula, siempre es queden ahi donant càrregues
negatives)
El potencial d’equilibri ionic és la diferència de potencial elèctric que iguala un
gradient de concentració iònica
1. Flux nul i diferència de potencial = 0
2. Flux de K+ a l’exterior a favor gradient de concentració; interior
negatiu (diferència de potencial)
3. L’atracció elèctrica del K+ cap a l ’interior compensa la força de difusió
cap a l’exterior; flux net de K+ = 0.
Objectiu→ que hi hagi un equilibri tant de càrregues com de concentracions
d’ions
Distribució d’ions a través de la membrana:
Na (=sal Sodi), Clorur i Calci més concentrat a l’exterior que
interior.
K (potassi) més concentrat a dins.
[K+]int > [K+]ext→ potencial d'acció
[Na+]int < [Na+]ext →potencial d’acció
[Cl- ]int < [Cl- ]ext→ activació i inhibició de les neurones
[Ca2+]int < [Ca2+]ext→ alliberamnet dels neutotransmissors (gradient de difusió molt gran)
El K+ pot fluir lliurement per la membrana, però és atret endins pels anions (negativitat de
l’interior)→ de canals específics pel potassi
El Na+ tendeix a entrar, però els canals de Na+ estan tancats (bloquejats); només alguns cations
poden entrar i contribuir a una petita càrrega positiva (a fora hi ha molt per tant per difusió
entra i a més es sent atret per la negativitat del interior, quan hi ha potencials d’acció els canals
no estan oberts). Al entrar a l’interior arrossega altres molècules com l’aigua que provoca un
aport d’energia al entrar dins la cèl·lula
El Cl- flueix lliurement; tendeix a entrar però és repel·lit per la gran càrrega negativa interior.
(te canals oberts)
Les concentracions dels diferents ions està molt regulat, els canvis iònics petits poden produir
canvis grans en Vm→ per passar de 80 mV a 0 es necessita molt poca concentració iònica
(0’0001)
La diferència de càrregues es localitza a les superfícies de la membrana (cada part de la neurona
tindrà un nombre de milivolts en concrets→ exemple: al soma 40 mV i al botó terminal 65 mV
Les carregues positives es troben en la membrana extracel·lular→ facilitant el pas a l’interior de
la cèl·lula en canvi les càrregues negatives es troben a la cara interna de la cèl·lula (al citosol)
Els ions es mouen de manera proporcional a Vm – Eion (valor de potencial de membrana i el
potencial d’equilibri ionic)
Quan el valor dels ions és molt diferenciat amb el valor del potencial de membrana indica un
major o menor flux
 Potencial de membrana→ -65 mV /Eion del Na→ -120 (major flux)
 Potencial de membrana→ -65 mV /Eion del Na→-70 (menor flux)
Quan un potencial està més allunyat del seu equilibri, adoptarà una major força. Si varía la
concentració intracel·lular y extracel·lular→ provoca un canvi en el potencial iònic
L’equació de Nernst permet calcular Eion per a cada ió
 K+ à Vm = EK = -80 mV
 Na+ à Vm = ENa = 62 mV
 Na+ = K+ à Vm = (ENa + EK)/2
 K+ = 40 Na+ à EK < Vm < ENa però més propera a E
En les neurones Vm ≈ EK perquè la membrana és més permeable al K+ (el potencial de
membrana en repos de les neurones es semblant al potencial d'equilibri ionic del potassi→
facilita el pas del potassi). La membrana és molt més permeable al potassi que per al sodi.
7.3. MANTENIMENT DEL POTENCIAL DE MEMBRANA EN REPÒS
BOMBES IÒNIQUES→ MANTENIMENT D E LES DISTRIBUCIONS IÒNIQUES
La bomba de Na+/K+ (ATPasa de Na i K) → manté els gradients de Na+ i K+ activament (ATP);
extreu 3 ions de Na+ i n’introdueix 2 de K+ (augmenta la negativitat de la cèl·lula). Es necessari
una molècula d’ATP per a què es produeixi aquesta acció (l’ATP s’hidrolitza i passa a ADP→ quan
hidrolitzem una molècula d’ATP alliberem energia que aprofita la bomba)
Per a què funcioni el bombeig necessitem ATP, K i Na→ sense això no succeiria
La bomba de calci expulsa ions Ca2 (io amb funcions senyalitzadores→ entren dins la cèl·lula
quan es vol activar alguna funció cel·lular). L’entrada de Ca provoca l’alliberació dels
neurotransmissors (Ca + potencials d’acció→ alliberament dels neurotransmissors)

Els canals de sodi estan tancats
per prevenir l’entrada de l’iò
 La
bomba
de
sodi
continua funcionant i aportant
negativitat a l'interior de la
cèl·lula
 Els canals de potassi estan
oberts
És imprescindible regular [K+]ext perquè petits canvis en [K+]ext alteren el potencial de
membrana (la inhibició o l'activació de les neurones)
↑ [K+]ext provoca una despolarització membrana (s’acosta Vm a 0) →interior més positiu
Mecanismes de control de [K+]ext:
o Barrera hematoencefàlica→ si hi ha una concentració molt alta de potassi a la sang,
aquesta barrera impedeix que arribi tant potassi a nivell nervios
o Astròcits→ esmorteïment espacial del K+ (reparteix les concentracions de potassi per
tot el sistema nerviós)
Les fibres muscular no tenen aquests mecanismes i per tant és perillós que s’acumuli el potassi
extracel·lular ja que provocaria que no hi hagués contracció dels músculs.
Ions en repòs:
 K: potassi flueix lliurement, interior de la cèl·lula és negatius i potassi té carrega positiva,
es queda dins de la cèl·lula atreu per la negativitat de interior de la cèl·lula.
 Na: l’aprofiten cèl·lules per tenir energia. Sempre hi haurà una petita entrada de Na.
 Cl: com K, en repòs hi ha canals pel Cl sempre oberts i sense controlar. Es manté fora
perquè interior és negatius, negativitat el repel·leix. Entrarà una certa quantitat.
TEMA 8. POTENCIAL D’ACCIÓ
8.1. GENERACIÓ DEL POTENCIAL D’ACCIÓ
Quan injectem un corrent elèctric a una neurona (la despolaritzem) i la cèl·lula respon
mitjançant canvis en els potencials de membrana (pujada i baixada = potencial d’acció). Tots els
potencial són iguals entre ells i les neurones codificaran la informació mitjançant un codi de
freqüència
o
o
o
La despolarització (més positiu) per sobre d’un valor llindar provocarà la generació d’un
potencial d’acció (ex:passar de -65 a -40→mes positiu)
El llindar d’excitació és característic de cada neurona. Quan el potencial de membrana
es superior a -65mV s’obren canals Na+ (permeabilitat Na+ > K+).
Entrada de Na regulada. Si entra suficient per arribar a -40mV arribarem al llindar
d’activació de la neurona)
L’entrada massiva de sodi a la cèl·lula explica la despolarització tant ràpida (interior cèl·lula
esdevé positiu) succeeixen dos coses: canals Na s’inactiven (Na queda retingut a l’interior i, al
mateix temps, s’obriran canals de K, per tal de poder tornar a negatiu, tant ràpidament com
havia entrat Na, obre aquest canals de K.
En aquest nova situació, tot Na està a dins i K fora (no repòs), es necessitarà la bomba de sodipotassi (anirà expulsant sodi i introduint potassi) es recupera valor de negativitat de la cèl·lula i
la distribució iònica que permetrà a la cèl·lula repetir el procés.
L’origen es troba al con axònic perquè és on la neurona té canals de Na regulats per voltatge
que han d’arribar als -40mV fent entrar Na (ex: el receptor dels neurotransmissors d’una
interneurona és un canal iònic lligat a Na i quan s’uneix al canal s’obre, deixant passar Na i
carregues positives→ arribem al -40 mV)
La fase final es caracteritza per una hiperpolarizació , la cèl·lula passa per un petit espai de temps
durant el qual el potencial d’acció és més negatiu del que li correspondria pel repòs. Aquest
espai es s’anomena període refractari relatiu (espai de temps durant aquell sistema no està en
en disposició de respondre/funcionar). Es diu relatiu perquè la cèl·lula si que podria respondre,
però només si l’estimulació és més intensa que la inicial→ necessitarem que entri més quantitat
de sodi perquè reaccioni.
o
El potencial d’acció s’explica per canvis en la permeabilitat de la membrana al Na+ i al
K+ (obertura/tancament canals). Alternant permeabilitat d’aquests dos ions tenim la
fase ascendent i la descendent.
Potencial accio és entrada de sodi i sortida de potassi.
 Despolaritzar: que augmenti carrega positiva, eliminar les pols dins de la cèl·lula. Cèl·lula
respon a la intensitat perquè cèl·lula mostri patró constant de variació en el potencial
de membrana. Pujada i baixada son potencials d’acció. Mentre cèl·lula és estimulada fa
potencials d’acció.
Potencials d’acció són iguals entre ells.
Canals iònics son clau-> canals de sodi
controlats per voltatge son element clau
per explicar potencial d’acció.
8.2.FASES DEL POTENCIAL D’ACCIÓ I PERÍODES REFRACTARIS
Quan comença potencial acció?
o
o
o
o
o
o
o
o
quan la neurona pateix pèrdua carrega positiva, que la porta per sobre d’un determinat
llindar. Sempre que entri carrega positiva a l’interior i sigui prou per arribar als -40mV la
cèl·lula farà un potencial d’acció.
Origen al con axònic: son on comencen potencials accio. Perquè on la neurona té canals
de sodi controlats per voltatge.
Única forma de despolaritzar cèl·lula és amb sodi. -> entrada de sodi graduada.
Si entra prou sodi per les zones receptores perquè en el con axònic arribem als -40mV,
arribarem als sensoris i a les barreres.
Interior cèl·lula pot fer inversió molt rapida i arribar a 40mV positius. = despolarització.
Quan arribem aquí succeeixes dues coses caso simultànies
 Canals de sodi es tanquen -> sodi queda retingut dins de la cèl·lula.
 S’obren canals de potassi -> a més dels que sempre estan oberts, se
n’obren més. Per tornar al negatiu, obra canals de potassi extres perquè
potassi surti de la cèl·lula.> abans estava molt còmode amb carrega
negativa pero ara interior esta amb carrega positiva per sodi. I explica
repolarització al valor negatius dins de la cèl·lula.
Ara tornem a estar a -65mV, amb tot el sodi dins i potassi fora. Per tornar a estar en
repòs i fer potencial d’acció.
Necessitem mantenir negativitat i restablir amb la bomba sodi potassi-> expulsa sodi
que ha entrat i recupera no nomes el valor negativitat dins cèl·lula i distribució iònica
que permetrà a la cèl·lula fer el procés de potencial d’acció.
Quan recuperem negativitat és fa més negativa de -65mV, no retrona directament al
potencial de repòs, sino que passa per un espai de temps on potencial de membrana és
més negatius que el que li correspondria. -> anomenem període refractari relatiu.
1. Fase ascendent: l ’electronegativitat interior provoca l ’entrada del Na + i la membrana
es despolaritza (≈40 mV).
2. Sobreexcitació: l ’elevada permeabilitat afavoreix al Na+ (Vm s ’acosta a ENa), que entra
dins la cèl·lula i Vm es superior a 0.
3. Fase descendent: la inactivació dels canals de Na + i la sortida del K + repolaritzen la
membrana ( -80 mV)
4. Fase refractària: a la darrera part de la fase descendent la permeabilitat ↑ per al K + i
↓ per al Na + (Vm s ’acosta a E K) i es produeix la hiperpolarització fins al tancament
dels canals de K + .
5. Tornada gradual al potencial de repòs.
PERÍODE REFRACTARI ABSOLUT
Comença on acaba el relatiu. En la zona d’axó si s’està fent potencial d’acció, no se’n pot fer un
altre a la vegada.
La membrana esta molt despolaritzada i durant aquest temps la neurona no podrà realitzar
potencials d’acció.
• Canals Na+ inactivats.
• 1 ms després de PA.
• Els canals de sodi s’inactiven
Existeix per una característic pels canals
de sodi: quan es tanquen canals de sodi
perquè no escapin i es quedin dins, els
canals de sodi en realitat fan inactivarse. Tenen tres possibles configuracions:
oberts tancant o inactivats. Passen d’un
estat a un altre de manera seqüencial.
Tancat, obert i inactivat i en aquest cicle
sempre. Bola lila es part de la proteïna
que té capacitat de moviment.
Com es propaga potencial acció: diferents PA a diferents punts de la membrana.
Esquema és la conducció continu.
PERÍODE REFRACTARI RELATIU
Durant aquest període és més difícil iniciar un nou PA (es requereix més intensitat d’estimulació
per arribar al llindar). El potencial de membrana esta hiperpolaritzat fins que els canals de K+
dependents de voltatge es tanquen.
Antidròmica: nomes passa artificalment
8.3. CARACTERÍSTIQUES DEL POTENCIAL D’ACCIÓ
El potencial d’acció és un fenomen de tot o res: sempre té la mateixa magnitud, independent de
la intensitat de l’estimulació. La codificació de la informació es fa segons el patró d’activació i la
freqüència de PA (limitada pels períodes refractaris).
L’únic que modifica la neurona és la freqüència. + intensitat = + freqüència de PA per unitat de
temps.
8.4. CONDUCCIÓ DEL POTENCIAL D’ACCIÓ
Neurotranspoisor mai entra a la postsinàptica als receptor, qui entra son els ions.
Quan el con axònic arriba als -40mV, el sodi que entra durant la fase ascendent es difon cap a
tot arreu (ocuparà tot l’espai), incloent l’axó, al llarg d’aquest tenim canals de sodi, llavors els
sodi que entra és el causant d’arribar al -40mV i provoca l’entrada massiva de sodi a la cèl·lula
que provocarà un nou potencial d’acció, i així successivament.
La conducció continua del PA correspon a que cada punt de la membrana faci el seu PA generat
per un altre (axons sense mielina, és més lenta). Per evitar que un PA que s’ha originat al con
axònic mai torni enrere períodes refractaris absoluts (canals inactivats) quan passi temps
suficient el Na no retrocedirà tant canals s’activen.
Per tal de confirmar que un potencial d’acció mai tornaran enrere estan els períodes refractaris
absoluts per on passa un PA, els canals per on ha passat el sodi estàn inactivats i no es podran
obrir fins que el PA s’hagi allunyat una mica→ Conducció continua
Els axons que no tenen mielina son els que fan servir la conducció continua (és més lenta)
Ortodrómica→ conducció dels PA des de qualsevol punt de l'axó fins els botons terminals
Antidromica→ conducció dels PA des de qualsevol part de l'axó fins el soma
Habitualment les cèl·lules que tenen mielina acceleren la velocitat del PA. La conducció
(saltatòria), en aquest cas, és més espaiada on hi ha mielina no hi ha canals, on no hi ha (nòduls
de Ranvier) s’obren canals de Na+ que provoquen elPA
 De -1 m/s a +100 m/s.
 Directament proporcional al diàmetre axó. + gruix = + ràpid.
 La mielina permet la conducció saltatòria:
o Augmenta velocitat
o Estalvi energètic
TEMA 9. TRANSMISSIÓ SINÀPTICA
9.1. TIPUS DE SINAPSIS
PPS (POTENCIALS POSTSINÀPTICS)
Un potencial postsinàptic es la variació que es produeix en el potencial de membrana d’una
cèl·lula com a conseqüència de l’activació d’una sinapsis (acció d’una sinapsi) distingim dos tipus:
o PEPS (potencial excitador postsinàptic)
o PIPS (potencial inhibidor postsinaptic)
PPS:



PA:


Fenomen local, on passi la sinapsis.
Es graduat
Propagació passiva i amb pèrdua intensitat
s’estén al llarg de l’acció.
El fa sempre igual, mateixa amplitud i durada.
Per activar una cèl·lula necessitem despolaritzarla (fer el seu interior més positiu) això es a
conseqüència de l’entrada de sodi a l’interior→ Única forma que tenim per despolaritzar una
cèl·lula es posar sodi dins.
Hi ha sinapsis que provoquen que les cèl·lules no s’activin el que han de fer es hiperpolaritzar la
cèl·lula (tornar l’interior més negatius sobrepasant el llindar de -65mV)
Per hiperpolaritzar hi ha dos opcions:
1. ha d’entrar clorur facilitant l’entrada amb canals de clorur → Permetre entrada clorur
al interior guanyant carrega negativa-> obrir canals de clorur, una petita fuita ja
contribueix en la hiperpolarització de la cèl·lula.
2. obrir canals de potassi, i que se n’obrin molts, per a que surti potassi i per tant hi hagi
una reducció de càrregues positives i guanyarem carrega negativa.
Els potencials el que fan es augmentar o disminuir la probabilitat de que hi hagi un potencial
postsinàptic.
Canvi en Vm postsinàptica→ aquests canvis postsinàptics ↑ o ↓ la probabilitat de potencials
d’acció (segons els canals que s’obrin). Una sinapsis no tindrà força per activar neurones
postsinàptiques, quan la Vm supera el llindar es produeix el potencial d’acció
Hi ha de locals (zona concreta), graduats (depèn de quants neurotransmissors es transmetin),
propagació passiva i amb pèrdua intensitat (no hi ha cap mecanisme que amplifiqui la senyal)→
aquestes característiques diferencien els potencials postsinàptics dels potencials d’acció
Integració sinàptica: sumació PEPS i PIPS al con axònic.
•
•
Suma espacial→ ramificacions de sinapsis a una cèl·lula postsinàptica (suma de l’efecte
de diverses sinapsis en diferents parts de les neurones →major despolarització de la
neurona. Segon esquema han d’arribar igual o simultanis
Suma temporal→ ràfega de potencials d’acció→ potencials d’acció mes seguit on es
sumarà la seva potencia (mes potencia)
ELÈCTRIQUES
Menys freqüents.
Avantatges: son molt ràpides. Resposta pràcticament immediata.
Unions gap (fusió de membranes→ s’apropen molt) , i les dues cèl·lules en les seves membranes
tenen proteïnes. Es com si fos una mateixa cèl·lula, continuïtat citoplasmàtica. -> permet acoplar
elèctricament les dues cèl·lules.
Les cèl·lules presenten connexions les quals permeten la unió de dues cèl·lules formant una
mena de canal (s’uneix els dos citoplasmes) fent que quan una cèl·lula s’activa passa ràpidament
a l’altre sense necessitat de transmissió (d'una cèl·lula activada s’activa a l’altre i hi ha un
intercanvi entre elles)
1. Estructura i funció més simples.
2. Transmissió ràpida→ avantatge
3. Cèl·lules acoblades elèctricament (flux de corrent genera PPS) el corrent passa
immediatament de cèl·lula en cèl·lula (treballen de manera sincronitzada)
4. Hpc, tàlem, estriat, cerebel, escorça, locus coeruleus, oliva inferior…
QUÍMIQUES
 Son més flexibles. → a que hi ha moltes molècules i processos implicats per tant pot
modificar un procés i fer un altre
 Hi ha processos diferents i hi ha cert marge de modificació
 Presencia de neurotransmissors i es troba als orgànuls membranosos = vesícules
sinàptiques = només son vesícules sinàptiques si hi ha Aa i Amines i grànuls secretors
(pèptids).
 Zona activa (pre) i densitat postsinàptica (receptors). -> regions molt riques en
proteïnes.
o
o
Vesícules sinàptiques (contenen neurotransmissors que son Aa (gutamat,glicina) i
amines (dopamina, serotonina, noradrenalina))
Grànuls secretors (pèptids)→ les membranes son diferents entre una i altre (son
neurotransmissors diferents)
Entre les dues neurones hi ha una regió molt rica en proteïna→ senyal
fosca significa molta proteïna
Zona activa (presinàptica→ alliberament dels neurotransmissors→
proteïnes que forcen el procés d'alliberament) i densitat postsinàptica
(receptors) → acumulació de proteïnes
Vesícules sinaptiques (boles blanques ) i grànuls secretors (boles negres)
dins de la cèl·lula
9.2. FASES DE LA NEUROTRANSMISSI Ó
SÍNTESIS DEL NEUROTRANSMISOR
És diferent segons la naturalesa dels neurotransmissors
Pèptids
o
o
o
Síntesi al reticle endoplasmàtic rugós→ llis→ golgi (en aquest viatge la proteïna va
canviant fins arribar a la seva forma funcional)
Processament a Golgi (distribueix les proteïnes i les envia mitjançant vesícules)
Transport fins al terminal (mitjançant transport axoplasmic)
Amines i aa
o Síntesi al citosol del botó terminal a partir de precursors metabòlics (exemple→ la
cèl·lula dopaminèrgica agafa la tirosina de la sang la transforma a Ldopa i finalment
obtindrà la molècula que vol en aquest cas la dopamina)
o Introducció dins de les vesícules mitjançant proteïnes transportadores (necessiten
energia ja que va encontra de gradient→ afegim al interior més molècules)
ALLIBERAMENT
Fusió de la membrana de la vesícula i de la cèl·lula on es buida el contingut de la vesícula a l’espai
sinàptic (es necessiten proteïnes que forcin les fusions entre vesícules i la membrana de la
cèl·lula)
L'últim potencial d’acció (difon el sodi fins arribar a despolaritzar el botó terminal) i s’obriran
canals regulats per voltatge de calci (al exterior hi ha molt de calci i per tant entra per difusió
dins del botó terminal→ s'unirà a diferents proteïnes i les activarà provocant un alliberament de
neurotransmissors (mitjançant exocitosis)
Els grànuls estan més allunyats de la zona
activa à més entrada de Ca2+ (trens PA).
< 0,2 ms des de l’entrada de Ca2+. Grànuls
≥ 50m
UNIÓ AL RECEPTOR
El neurotransmissors que es troba a l’espai sinàptic s’unirà a un receptor en concret situat a la
membrana post sinàptica
o
o
o
o
o
Breu i reversible(no es queda pegat)
Canvi de conformació receptor (AL UNIRSE hi haurà un canvi de receptor)
Llocs d’unió per a altres molècules.
Subtipus de receptors.
Pre i postsinàptics
Un cop alliberat el NT aquest s’uneix al receptor
 La sinapsi serà excitadora o inhibidora depèn a quin receptor s’uneixi el NT.
 Un mateix NT pot ser excitador o inhibidor depenen a quin receptor s’ha unit.
 Unió del receptor amb el NT és breu i reversible.
El NT s’enganxa a un receptor i passat un temps es desenganxa i es queda surant per l’espai
sinàptic NO entra a la cèl·lula postsinàptica → s’uneix al receptor, traspassa la informació que
porti i es desenganxa.
Breu: el NT fa de clau, ocupa el seu lloc d’unió i provoca
que el receptor canviï i després es desenganxa.
Reversible: no s’han de crear nous NT per cada unió que
realitzin i si la unió és inestable el NT s’allibera.
Canvi de conformació receptor: quan s’uneix el NT el
receptor canvia de forma i aquest canvi és el que provoca
que la sinapsi sigui excitadora o inhibidora
Llocs d’unió per a altres molècules: els NT s’uneixen en
llocs específics del receptor (lloc d’unió), però també es
poden unir altres molècules com els lligams → els
receptors es poden activar o inhibir.
Subtipus de receptors→ un mateix NT es pot unir a diferents receptors
o Agonístic: molècula que activa el receptor
o Antagonístic: molècula que bloqueja el lloc d’unió i impedeix que l’agonístic l’ocupi
Ex. Acetilcolina
Receptor nicotinic: Ach en aquest receptor provoca que la musculatura es contragui. Curare en
aquest receptor provoca que la musculatura quedi immòbil
Receptor muscarinic: són receptors d'acetilcolina de la família dels receptors acoblats a
proteïnes Glocalitzats a la membrana cel·lular de certes neurones i altres cèl·lules. Els receptors
muscarínics es diuen així per ser molt més sensibles a la muscarina que a la nicotina
Pre i postsinàptics.
Quan parlem de receptors parlem d’aquells que estan a la neurona postsinàptica.
En algunes sinapsis també hi ha receptors presinàptics → Autoreceptors: receptors que es
troben a la mateixa cèl·lula que allibera el neurotransmissor



No estan sempre
Estan ubicats en els costats del botó terminal, estan dintre de la neurona pre
Serveixen per donar feedback a la neurona presinàptica sobre com va la sinapsi
ex. sinapsis molt activa (s’alliberen molts neurotransmissors) es desborda pels costats i els
autoreceptors acabaran unint-se amb el neurotransmissor i informant a la neurona.
La neurona rep informació sobre els autoreceptors i redueix la quantitat de neurotransmissor
que s’allibera o regula l'alliberació de la neurotransmissió.
Els neurotransmissors que es troben a l’espai sinàptic s’uniran a un receptor en concret situat a
la membrana post sinàptica.
ELIMINACIÓ NT
La quantitat de neurotransmissors que s’expulsen es proporcional a la quantitat de potencials
que fa la cèl·lula (molts potencials→ més alliberació de neurotransmissors)
Aquest mecanisme permet l’eliminació de neurotransmissors sobrants per tal que no
interfereixin en el següent potencial d’acció (si hi ha molts neurotransmissors la cèl·lula
postsinàptica l’interpreta com una major estimulació que no hi correspon)
Finalitats:
 Permetre una nova transmissió sinàptica lliure d ’interferències
 Evitar la dessensibilització dels receptors (els receptors deixen de ser sensibles al
neurotransmissors expulsats→ mecanisme per evitar una sobrestimulació i per tant la
cèl·lula postsináptica no captarà els neurotransmissors, posteriorment serà eliminat.
Mecanismes:
1. Difusió simple (aleatoriament les molècules viatjant foren de l’espai sinàptic i son
degradades). Es un procés lent i per atzar, les molècules tarden en ser eliminades i que
se'n vagin de l’espai sinàptic
2. Mecanismes actius:
Recaptació mitjançant proteïnes de membrana (també en glia). Reutilització o degradació.
a) DAT (transportador de la dopamina→ associat al TDH)
b) NET (transportador de norepinefrina)
c) 5 -HTT (transportador de serotonina
Els antidepressius més utilitzats son els fàrmacs ISRS que
bloquegen aquests transportadors i es queden a l’espai
sinàptic aportant efectes positius en la depressió→ la
neurona presináptica te una proteïna transportadora que
agafa el neurotransmissor i el torna a introduir a la
membrana presinàptica, això permet que els
neurotransmissors es reutilitzin i tornin a es ficats en les
vesícules
sense
haver
d’enviar
més
neurotransmissors extra.
**Segons el lloc on actuen les neurones transmeten un
tipus de mecanisme actiu (ex: en alguns llocs s’expressa
DAT i en altres parts solament s’expressen COMT→ això és
important de saber per actuar millor en el tractament
farmacològic i saber quines parts utilitzen un tipus de
mecanisme o un altre)
Degradació enzimàtica a l’espai sinàptic→ modifica la molècula dels nt(modifica i destrueix).
 COMT (Catecol-o-metiltransferasa→ transfereix un grup metil (CH3) en posició O de
catecolaminas. Esta associat amb la esquizofrènia (alguns dels al·lels de la COMT afecta
al desenvolupament de la malaltia)
 AchE (Acetilcolinesterasa→ enzim que degrada la acetilcolina en colina i àcid acètic, la
colina será recuperada per la cèl·lula i l’àcid acetic serà eliminat*.Els inhibidors de
l'acetilcolinesterasa permeten que no es degradi la acetilcolina i que es transmeti més
quantitat. Te relació amb l’Alzheimer→ no te cura ni hi ha prou medicació efectiva per
a seva sintomatologia
*Per tal de que la colina entri un altre cop dins la neurona necessita un cotransport de sodi i de
colina per tal que pugui entrar ja que necessita molta energia (degut a que dins de la cèl·lula hi
ha més quantitat de colina que fora→ entra en contra de gradient)
GABA transaminasa (epilèpsia)
9.3. RECEPTORS IONOTR ÒPICS I METABOTRÒPICS
IONOTROPICS(CANAL IONIC REGULAT PER LLIGAND)
Son canals iònics dependents d’un transmissor (porus que s’obre i es tanca permetent el pas del
ions). La transmissió sinàptica química és molt ràpida (dins la transmissió química és de les
sinapsis més ràpides, les metabotropiques son més lentes)
Poden ser permeables a més d’un ió (poden passar diferents tipus d’ions pel mateix canals→ ex:
Na o Ca pero no K)
Conseqüències (PEPS/PIPS) segons l’ió al qual siguin permeables.
 PEPS→ provoca una entrada de càrregues positives que provoquen una despolarització
 PIPS→ l’entrada de Cl o la sortida de K provoca un augment de càrregues negatives que
generen una hiperpolarització de les cèl·lules
Receptors excitadors (Acetilcolina, Glutamat) Receptors inhibidors inhibidors (GABA, Gly)
Una molècula pot realitzar diferents funcions segons el receptor al qual s’uneix (el glutamat pot
ser inhibidor o excitador)
METABOTROPICS (POSA EN MARXA METABOLISME DE LES CÈL·LULES)
El receptor muscarinic de la ACh esta associats a
la Proteïna G. (GPCR→ receptors associats a la
proteïna G)
La proteïna Gesta present a la cara citosólica de la
membrana pero es va movent per tota la seva
superfície fins topar-se amb els seus receptors.
Quan la proteïna G s’uneix al receptor activat per
un neurotransmissor (ex:ACh) s’activa i provoca
una divisió de la proteïna en dos subunitats (alfa
per un costat i beta/gamma per altre)
La proteïna G necessita el GTP per funcionar, el
que fa es expulsar GDP al citosol i captar una
molècula de GTP per a que s’activi.
Accions postsinàptiques més lentes, extenses i duradores. -> Permet cèl·lula respongui amb
resposta global. Més duradors i reversibles. Alguns són autorreceptors.
Funcionament:
1) Unió del NT a un receptor.
2) Activació de la proteïna G (Gs, Gi).
 Gs1: activadores
 Gi: inhibidres
 proteina g sempre enganxat a la membrana
3) Activació/inhibició de proteïnes efectores:
-Canals iònics dependents de proteïna G.
- Enzims que sintetitzen 2ns missatgers, els quals activen enzims citosòlics que regulen
la funció de canals iònics i alteren el metabolisme cel·lular (AMPc).
La subunitat alfa es separa i s’emporta el GTP i aquesta subunitat afecta sobre dos efectors: un
canal ionic o bé un enzim de membrana
o Si es un canal ionic quan s'uneix s’obre el canal i s'encarrega d'obrir o tancar canal
o Si afecta a un enzim de membrana, l’activa i aquest enzim serà capaç d’activar una sèrie
de reaccions químiques que esdevindran una funció en concret com per exemple una
inhibició o una activació d’un neurotransmissor (cascades de 2ns missatgers*)
EFECTORS
Canal iònic (via directa):
o Ràpida
o Localitzada (poca difusió de la proteïna G). → (es localitzada perque té capacitat de
difuisio controlada. alla on hi ha receptors que funcioninamb proteina G)
Ex. receptor Ach al cor provoca una hiperpolarització per l’obertura de canals de K+ descadenant
una bradicardia
o Acetilcolina al cor actúa sobre un receptor metabotropic→les subunitats beta y gamma
obren canals de potassi→ surt K i per tant s’hiperpolaritza les cèl·lules quedant
inhibides→ disminució del batec cardíac (controlat pel parasimpatic)
Enzims (cascades de 2ns missatgers): successió de reaccions bioquímiques que acaba alterant
la funció neuronal.
1.
2.
3.
4.
G expulsa gdp
Alfa actua sobre Adenylyn Cyclase
G finalitza quan la pròpia soroditat alfa hidrolitza, té activitat gpeasa
Converteix ATP en cAMP
NA-Rec β (receptor per la la noradrenalina)
1. Unió NT (1r missatger) i activació de la proteïna G. (expulsa GDP y capta GTP→ es
divideixen les subunitats→ activació)
2. Provoca l’activació de la proteïna efectora (adenilat ciclasa).
3. Quan està activitat la adenilat ciclasa transforma l’ATP a d’AMPc (2n missatger).
4. Activació de la PKA (proteïna quinasa A)
5. La PKA s’encarrega de la fosforilació d’un canal de K+ (tancament i millora de la
conducció)
Exemple→si entra Na (càrregues positives) i s'obren canals de potassi, el que es produirà es que
sortiran càrregues positives en forma de potassi per tal de compensar aquest canvi de
concentracions de càrregues→ entre 10 de Na i surten 3 de K =7+
En aquest cas com que la PKA produeix una fosforitzacio de canals de potassi i els tanca el que
provoca es que entrin més càrregues positives (major despolarització) i per tant el potencial
d’acció serà més potent→ major afectació a nivell de neurones postsinàptiques
Fosforilar→ afegir grups fosfats (activen o desactiven les proteïnes). Les proteïnes kinases
s'encarreguen de fosforilar
Aquest mecanisme esmentat fa que sinapsis més distants o dèbils siguin més eficaces a l’hora
de despolaritzar. La unió de la noradrenalina no produeix grans canvis en Vm però incrementa
la resposta a altres neurotransmissors.
La majoria de les sinapsis impliquen receptors ionotròpics.
Neuromodulació: l’activació del receptor no produeix PEPS/PIPS sinó que modifica (modula)
efectivitat dels PEPS/PIPS generats per altres sinapsis amb canals dependents de
neurotransmissor (ionotropiques)
9.4. INTEGRACIÓ I MODULACIÓ SINÀPTICA.
CARACTERÍSTIQUES DE LES VIES DE SENYALITZACIÓ
Ramificació i amplificació de la informació (amb poques molècules de neurotransmissors afecten
a grans parts de la cèl·lula/membrana→ afecten a molts efectors com per exemple obrir molts
canals)
La difusió de l’AMPc permet una senyalització a distància (AMPc→PKA→obrir canals)
Les accions sinàptiques mitjançades per receptors metabotròpics són més:
1. Lentes: més processos, més temps.
2. Extenses: amplificació del senyal.
3. Duradores: poden produir canvis persistents modificant la síntesi proteïnes. Base
molecular per a l’aprenentatge i la memòria (postulat neurofisiològic).
Efectes a diferents nivells:
1. Membrana: fosforilació de canals.
2. Citoplasma: regulació de la síntesi de proteïnes, l’activitat enzimàtica, etc.
3. Nucli: regulació de l’expressió gènica mitjançant la fosforilació de proteïnes reguladores
transcripcionals que activen l’expressió de certs gens (e.g. receptors, enzims per a la
síntesi de NT, etc.).
Funcionament ACh (no son ni activadors ni inhibidors) actua a nivell de parasimpatic
 Inhibidor→ musculatura cardíaca (es produeix una hiperpolarització, receptor
metabotròpic associat a canal K+ (muscarínic) i provoca bradicàrdia
 Activador→ musculatura esquelètica (es produeix una despolarització, receptor
ionotropic permeable al Na+ i al K+ (nicotínic) provoca una contracció
Al sistema muscular no es precisa res→ obeeix ordres motores→ sinapsis enorme→ molts
neurotransmissors→ activació de les fibres musculars
UNIÓ NEUROMUSCULAR



Abundància de zones actives a la part presinàptica.
Plegaments a la part postsinàptica i amb abundància de receptors (placa neural)
Zones actives i plegaments alineats (rapidesa i fiabilitat): alliberament moltes molècules
que actuen sobre una gran superfície.
 Receptor nicotínic: proteïna canal amb 2 llocs d’unió i permeable al Na+ i K+.
 Efecte final despolaritzant (excitador)
 Entra calci i s’activen les fibres d’actina i miosina provocant una contracció
TEMA 10. SISTEMES DE NEUROTRANSMISSÓ
Agonista: molècula que s’uneix al receptor i l’activa. (obrint canals, exemple→ acetilcolina)
Acostumen a tenir certa afinitat i elevada eficàcia -> Quan actuen al receptor provoquen un
canvi.
Antagonista: unir-se al lloc d’unió i ocupar-lo. Es posa allà sense ocupar-lo, activar-lo o
desactivar-lo → deixar-ho inutilitzable. Els antagonistes tenen una alta afinitat pero no son
eficaços ja que no provoquen cap canvi sino impedeixen que altres agonistes puguin unir-se.
Els precursors que administrem com la L-dopa faciliten la via de neurotransmissio en aquest
cas seria la vía dopaminérgica (en pacients amb parkinson).

Si administro un fàrmac que inihebix la recapatació d’una molècula, el que fa és
potenciar ja que no s’elimina (exemple→ antidepressius).
 Si estimulem els autoreceptors el que fa és que la neurona inhibeixi la síntesi de
neurotransmissor
 Si bloquegem els neurotransmissors el que fa la neurona es augmentar la síntesi i
alliberament dels neurotransmissors
TIPUS DE NEUROTRANSMISSORS (NATURALESA QUÍMICA)
 Acetilcolina (ACh)
 Amines biògenes (monoamines→ un grup amino)
o Catecolamines(grup catecol):dopamina(DA),noradrenalina(NA),adrenalina(A)
o Serotonina (5-HT)
 Aminoàcids: glutamat (Glu), GABA
 Neuropèptids: opioides i no-opioides
 Cotransmissors: s’alliberen conjuntament amb els neurotransmissors i l’ajuden en el
seu recorregut): purines (adenosina), lípids (endocannabinoids), gasos
Principi de Dale→ Les neurones alliberen el mateix neurotransmissor (o conjunt de
neurotransmissors) a totes les seves sinapsis
Administrar droga
que
inhibeix recaptador -> estem
potenciant.
8. Droga estimula auto
receptor
10.1. SISTEMA COLINÈRGIC
METABOLISME ACH (ACETILCOLINA)
La acetilcolina te dos precursors: colina + acetil-CoA. L’enzim que forma
la acetilcolina es la colina-acetiltransferasa (ChAT) que afegeix un grup
acetil a la colina. El ChAT es un enzim només s’expressa en neurones
colinèrgiques
Un cop es formada entra a les vesícules mitjançant bombes i un cop
dins s’allibera a l’espai sinàptic on pot anar directe als receptors
(muscarinic) o pot ser degradat mitjançant l’enzim la
Acetilcolinesterasa (AChE) que degrada la acetilcolina en colina i àcid
acètic.
La neurona recapta la colina reutilitzada, entra un altre cop a la neurona
presinàptica mitjançant un canal de Na i aprofita l’energia dels canals
de sodi perquè entra en contra de gradient degut a que hi ha més colina
dins que fora de la cèl.lula
LOCALITZACIÓ I FUNCIONS ACH
Es troba la regió dorsolateral de la protuberància al nucli
pontomesencefalotegmental complex que projecta axons cap a l'escorça
cerebral, tàlem i medul·la espinal. Es un nucli molt important en el son
REM (fase on somiem)
Apart del nucli presenta altres estructures:
Prosencèfal basal (nucli basal de Meynert).
• Projecten axons cap a l'escorça cerebral.
• S’encarrega de l’activació de l'escorça en vigília i la facilitació de l’aprenentatge
Nuclis septals medials.
• Projecta axons cap a l'hipocamp.
• És molt important en memòria declarativa (i Alzheimer)
Aquests dos nuclis son els primers nuclis en ser degenerats en la enfermetat de l’Alzheimer,
degut a que tenen projeccions a l’hipocamp la cual cosa aclara que afecti a la función de la
memoria
La ACh actua a nivell directe al sistema somatic motor (múscul esquelètic) també a nivell de SNS
al gangli i en el SNPS a nivell de gangli i de fibres postganglionars
CATECOLAMINES
Totes les catecolamines son productes d’una mateixa via, segons quins
enzims estan implicats es formarà un tipus o un altre
La dopamina, noradrenalina i la adrenalina es sintetitza a mitjançant
l’aminoàcid tirosina que es transforma a L-dopa, la L-dopa es converteix
en dopamina (via dopaminérgica s’atura)
Si volem noradrenalina hi haurà un enzim que transforma la dopamina a
noradrenalina i si volem adrenalina hi haurà un altre enzim que
transforma la noradrenalina a adrenalina
Tirosina→ L-dopa→ Dopamina→ Noradrenalina→ Adrenalina
L'aminoàcid essencial tirosina (Tyr) el tenim que incorporar a través de
la dieta. Es un aminoàcid estàndard es a dir que s’usa en la síntesis de
proteïnes
ELIMINACIÓ CATECOLAMINES (ENS CENTREM EN DOPAMINA I NORADRENALINA)
Eliminació per recaptació i degradació enzimàtica de catecolamines.:
 Recaptació amb transportadors específics per cada catecolamina
o La dopamina es transporta mitjançant un transportador de dopamina
o La noradrenalina es transporta mitjançant un transportador de noradrenalina
 Degradació:
o MAO (monoamino-oxidasa) associada a les mitocondries (intracelular)
▪ La MAO afecta a nivell dopaminergic i serotoninergic
o COMT (catecol-O-metil-transferasa).
Els enzims que degraden i els transportadors que hem comentat poden funcionar a l'inrevés
(exemple→ la COMT pot degradar dopamina) pero no es lo més normal
10.2 SISTEMA DOPAMINÈRGIC
VIES NIGROESTRIADES (DOPAMINA)
S'originen desde la sustancia negra fins al nucli estriat i
projectra axons cap a l’escorça. Estan relacionades amb el
control motor (Parkinson)
VIA MESOCORTICAL (DOPAMINA)



S'originen a l'àrea Tegmental Ventral.
Projecta axons cap a l'escorça prefrontal
Funcions executives→ memòria de treball, planificació,
estratègies, inhibició conductual... (esquizofrènia).
La esquizofrènia té a veure amb la vía dopaminérgica pero no es la
causa de la malaltia si no es la conseqüència, la malaltia afecta a les
vies dopaminergiques
VIA MESOLÍMBICA (DOPAMINA)




S'originen a l'àrea Tegmental Ventral.
La diana d’aquestes vies es el nucli accumbens
Projecta axons cap al sistema límbic.
Emocions, recompensa, plaer (addiccions→ alteració del
sistema de recompensa).
En l’esquizofrènia s’hiperactiven les vies mesolímbiques provocant
al·lucinacions
10.3 SISTEMA NORADRENÈRGIC
LOCALITZACIÓ I FUNCIONS DE LA NORADRENALINA
o
o
o
o
o
Origen al Locus coeruleus(nucli)
Projecta axons cap a tot el SNC (es troba molt repartit per tot l'encèfal)
S’encarrega de l’activació cerebral: estat vigília, arousal (alerta)
Aprenentatge i memòria
Estat d'ànim (depressió, ansietat) → noradrenalina implicada en l’estat d’ànim.
La noradrenalina actua a nivell de fibres postganglionar en el sistema nerviós parasimpàtic
10.4 SISTEMA SEROTONINÈRGIC
METABOLISME 5-HT (SEROTONINA)

Síntesi a partir de l'aminoàcid essencial triptòfan
(Trp) →precursor de la serotonina. Més serotonina o
més triptòfan ingesta→millor estat d'ànim
 Recaptació amb transportador específic.
 Degradació enzimàtica: MAO.
LOCALITZACIÓ I FUNCIONS DE LA SEROTONINA






Nuclis de la rafe (en la part medial del tronc encefàlic i
distribueixen per tot SNC.)
Project axons cap a tot el sistema nerviós central
Els axons en direcció descendent està implicat en la
reducció del dolor
Participa també en els cicles de son-vigília.
Està implicat en la sacietat després de menjar (participa en
la conducta d’ingesta)
Estat d’ànim (depressió, esquizofrènia).
AMINOÀCIDS
Hi ha diferents tipus d'aminoàcids, estàndards com el glutamat i altres no estàndard com
l’espartat.
Les GABA participa en les sinapsis inhibidores→ hiperpolarització dels canals de clorur (aporta
càrregues negatives).
El glumat participa en sinapsis excitadores (despolarització→ augment de les càrregues
positives) actuant sobre canals de sodi i calci
10.5. SISTEMA GLUTAMAT ÈRGIC
No hi ha nuclis específics, immensa majoria de les neurones del sistema nerviós funcionen amb
GABA o glutamat. La majoria de les neurones actuen amb glumat o amb GABA (neurones
d’escorça sobretot, pero es troben en qualsevol estructura cerebral).
Ubicats al SNC (hipocamp, tàlem, estriat, ...). No hi ha un nuclis glutamatergiques ni
gabaergiques sino que hi ha moltes neurones repartides pel sistema nervios
Implicat en moltes funcions
 Exemple com les neurones motores corticals
 Participació glutamat amb fenomen de la potenciació a llarg termini = reforçament
sinapsis a llarg termini, té certa durada i es mantenen el temps. Reforçament es
produeix pel fet de que la sinapsi s’utilitza. Quan una sinapsis no s’utilitza es tendeix a
debilitar-la. → quan una sinapsi s’utilitza tendirem a reforçarla i aquelles que no s’aniran
perdent (selecció natural)
 Estimulem la neurona perquè faci un potencial d'acció i mesurem el potencial
postsinàptic que s’origina i tornem a forçar la neurona perquè faci un únic potencial
d’acció i tornem a mesurar el potencial de membrana postsinaptic que serà més potent
i son canvis que perduren en el temp (estimulació sostinguda)→ més potencial i mes
amplitud (+potenciació a llarg termini)
 Condicionament parpepal→l a resposta és tancar l’ull (quan ens bufen el ull + soroll
tanquem l’ull, amb el temps quan reconeixem un altre cop aquest soroll tanquem l’ull
sense haver rebut l’estimul de la bufanada
Disfuncions/patologia:
• Epilèpsia →activació descontrolada de conjunts de neurones (el fàrmacs que s’utilitzen
per controlar l’epilepsia→inhibició de les neurones→ recaptació de glutamat
• Malalties neurodegeneratives (ELA, Huntington)
• Excitotoxicitat (el glutamat és tòxic i pot provocar danys en celules dependents de
glutamat, provocant inclus apoptosis d’aquetes)
Com es pot veure a la foto la membrana presinàptica es fa més gran i la
postsinàptica també per tant això provoca que hi hagi més superfície
d’intercanvi de vesícules. Les neurones son capaces de créixer i crear nous
botons terminals per tant hi haurà una major presència de receptors i un
major intercanvi de molècules (més vesícules i més receptors)
RECEPTOR NMDA→ Receptor del glutamat per saber si s’ha fet sinapsis o no. Sensor que
determinar i indicar a les cèl·lules que les dues cèl·lules s’activen simultàniament, el sensor.
Indica que la pre i la post les dues s’activen.
El receptor NMDA (N-metil-D-aspartat) es un sensor que indica si el
potencial d’acció es continu i per tant si hi ha un flux continu de
transmissió (s’activa la presinàptica i la postsinaptica→ s’activen
simultàniament)
Indica a les cèl·lules que la pre i la postsinàptica s’estan activant.
Presència de glutamat (indica que la neurona presinàptica està activa)
en el lloc d’unió i despolarització de la neurona postsinàptica perquè
quan s’acumuli càrrega + el mg+ surti, entrarà sodi (més permeable)
= activació de receptor.
Per activar-se que s’uneixi el glutamat per el lloc indicat. Combinació per canals de voltatge i de
lligand = unió lligand del glutamat i dins del canal hi ha ió de magnesi amb carregues positives.
Post sinàptica interior positiu el magnesi es sent artet per interior de la cèl·lula. Quan hi entri
sodi amb càrrega positiva desplaçarà el magnesi i repelarà carrega negativa i abandonarà canal.
Presencia glutamat i despolarització de la post sinàptica suficient perquè magnesi surti del
canal= receptor s’ activa i sera permeable al calci.
Si hi ha glutamat es per la neurona presinàptica.
Si la neurona esta despolaritzada hi ha carrega positiva, en canal identifica que la pre i post
s’estan activant a la vegada. Quan passi, la cèl·lula ho sabrà i la reforçarà posant receptors a la
post sinàptica-> fent que quan entra calci la cèl·lula sap que ha de reforçar.
Calci quan entra, per si sol no pot anar al nucli, engegar proteïna que esta activa, que ho sabrà
perquè entra el calci. Proteïna que podria ser ptc, que fosforilara una altre o mes proteïnes.
Activaran proteïnes factors de transcripció que son proteïnes capaces de anar al nucli torbar gen
que es poden unir, que es un gen concret recepció de glutamat i que s’expressi el gen. Que es
sintetitzi i receptor de glutamat.
ALTRES RECEPTORS DEL GLUMAT:AMPA,KAINAT
Per tal que s’activi es necessita la unió del lligand al receptor (glutamat) i dins del canal
permeable al sodi pero sobretot al calci si s’uneix el glutamat al receptor vol dir que la
presinaptica esta activada i quan es despolaritza ,per tant el magnesi surt, vol dir que la
postsinaptica s’ha activa→ activació simultània (reforçament d’aquestes sinapsis→ explicar el
reforçament a traves del calci)
10.6. SISTEMA GABAÈRGIC
 Sintetitzat a partir de Glu
 Ubicat al SNC.
 Múltiples funcions. Especialment:
o Interneurones corticals
o Neurones de projecció
Disfuncions/patologia:
 Epilèpsia (potenciar transmissió gabaergic perquè estiguin
actives i innervin)
 Ansietat
Receptors→ GABA A. Sensible als fàrmacs barbituris i benzodiazepine (com el diazepam).
S’uneixen el llocs d’unió específics. Molècules quan s’uneixen al canal no i fan res al canal.
Perquè facin efecte la neurona presinàptica ha d’alliberar GABA.
Accio que fa molècula quan s’uneix al receptor i no fa el seu efecte perquè s’uneix a un altre lloc
s’anomena modulació al·lostèrica
Canal sensible a les molècules de la foto, que s’uneixen a llocs específics, quan s’uneixen al canal
no fan res si no hi ha GABA, aquest estarà unit més temps, entrarà més Cl- i la cèl·lula estarà més
inhibida
La modulació al·lostèrica: molècules ocupen un lloc que no és i no fa cap acció
Potenciar la transmissió gabaergica per tal que s’activin aquestes vies i per tant les neurones
inhibidores s'activen (barbitúrics i benzodiazepines→ s'uneixen en llocs d'unió específics no on
s’uneix donde el gaba)
Es necessita transmissió gaba per tal que es pugui potenciar l’efecte ja que per si soles no afecten
al canal i no provoquen cap modificació.
10.7. ALTRES NEUROTRANSMISSORS
NEUROPÈPTIDS
capacitat de neurotransmissors. Es sintetitzen RER (igual que qualsevol que hagi de ser secretada
o incorporada a la membrana).
 Es sintetitza al reticle endoplasmàtic rugós
 Unió a receptors metabotròpics i solen actuar com a neuromoduladors
 Eliminació lenta i no específica
OPIOIDES ENDOGENS
Endorfines, encefalines i dinorfines ( l’activació dels receptors provoca aquests provoca plaer,
reducció dolor…),
Importants en la inhibició presinàptica mitjançant autoreceptors (s'alliberarà menys NT).
Funcions/localització:
 Analgèsia (substància grisa periaqüeductal→ calmen el dolor)
 Sedació (formació reticular→ desactivació)
 Benestar (efectes reforçadors→ activació de receptors)
Agonistes/antagonistes:
 Agonistes: opi, morfina, heroïna, metadona, ...
 Antagonistes: naloxona (sobredosi/placebo) Fàrmac pel tractament de la sobredosi,
quan es bloquegen els receptors pels opioides endògens desapareix l’efecte placebo.
TEMA 11: GENS I EXPRESSIÓ GÈNICA
11.1. GENOMA HUMÀ, GEN, ADN, ARN
Genoma: tota la informació genètica d’un organisme, codificada en l’ADN (formant
cromosomes; 23 parells) dins el nucli de cada cèl·lula d’un organisme. La molècula d’ADN
(cromosomes) permet:
 Guardar informació
 Permetre’n la còpia
 Permetre’n la modificació
Totes les cèl·lules tenen el mateix material genètic, segons els gens que expressin es
desenvoluparan d’una forma o d’una altre (patrons genètics)
Una cèl·lula necessita el material genètic per realitzar les seves funcions. Les proteïnes es creen
a partir de gens que codifiquen per aquestes proteïnes
El genoma és tota la informació genètica d’un organisme, codificada en l’ADN (formant
cromosomes; 23 parells) dins el nucli de cada cèl·lula d’un organisme
Les mitocondries també tenen un altre tipus de cromosomes (solament es transmet la
informació de la mare del pare no perque las mitocòndries del pare es troben al flagel per
aportar energia i moviment per arribarà a ser l’espermatozoide fecundat. El que arriba primer
solament introduirà el cap dins de l'òvul i el flagel es quedarà fora impedint així que es transmeti
l’ADN mitocondrial del pare (al cap no hi ha mitocòndries)
ADN
Es tracta d’un polímer de nucleòtids formats per una base
nitrogenada, un grup fosfat i un sucre. Serà ADN o ARN segons la
molècula de sucre: ribosa o desoxiribosa.
 Transportadors energia (ATP, GTP)
 Senyalització intracel·lular (AMPc).
 Doble hèlix antiparal·lela i complementària (5-3,3-5→sgons
quin extrem quedi lliure)
L’estructura de l’ADN va se descoberta per Watson i Crick
DUPLICACIÓ SEMICONSERVATIVA (REPLICACIÓ)





2 molecules idèntiques a l’original.
Participen entorn a 20 enzims (helicases, ADN polimerases, lligases, primases, girases,
SSBP, etc.).
Creixement 5’ 🡪 3’.
Orígens de replicació múltiples.
Consum d’ATP
GEN
Un gen es una seqüència de nucleòtids dins l’ADN que es considera com a unitat d’herència.
Conté informació per a sintetitzar una biomolècula amb una funció biològica específica
(proteïnes, ARNm, ARNr, ARNt, etc.) o per regular els diferents mecanismes de l’expressió
gènica. Inclou parts:
1. Codificants: contenen informació per a sintetitzar la proteïna (seqüencia d’aa). Inclourà
exons i introns (fragments)
A banda i banda de la regió codificant tenim les regions reguladores
2. Regions reguladores: no codifiquen la proteïna però regulen la transcripció del gen i la
seva expressió gènica(acceleren, augmenten, inhibeixen, potenciadores i silenciadores).
Abans de les Codificants tenim una part d’aquesta regió codificant que és la promotora,
sobre la qual s’organitza tota la maquinària de la transcripció, en funció de quines
proteïnes s’uneixen al gen s’expressa més o menys.

Promotora: petita regió on s’uneix l’enzim ARN polimerasa per iniciar la
transcripció. Unió regulada per altres proteïnes (factors de transcripció→molècules
que afavoreixen el procés de transcripció)
 De terminació: on l’ARN polimerasa reconeix el punt de final de la transcripció.
Promouen que es desmunti tot el complex, ARNm i ARM polimerasa es
desenganxen.
11.2. EXPRESSIÓ GÈNICA: TRANSCRIPCIÓ, MADURACIÓ I TRADUCCIÓ
L'expressió gènica esta formada per tres part:
1. Replicació
2. Transcripció
3. Traducció
Hi ha dos tipus d'àcids nucleics: desoxiribonucleics i ribonucleics
(quan hi ha la presència d’un oxigen). La molécula de ADN es mes
estable per això la informació genètica es guarda en aquest
format
BASES NITROGENADES DE ADN I ARN
ADN→ timina, adenina, citosina i guanina
ARN→ uracil, adenina, citosina i guanina
Splicing→ procés en que a mitjançant un transcrit primari
obtenim un ARNm madur (fent una eliminació dels introns i unir
tots els exons per tal que la proteïna es formi de manera
correcta→ el número de aa que toquen, estructura que toca…)
Un mateix gen segons com la cel.lula que fagi splicing formara un
ARNm diferent i per tant una proteína distinta (ja que considera
alguns introns com exons i no els elimina per tan queden dins del
ARNm madur)
TRADUCCIÓ
Es van llegint parells de 3 en 3 bases d’aminoàcids, cada grup de 3
bases codifica per una proteïna (determina la forma i la funció de la
proteïna). 3 bases d’ARNm es coneix com un codo, cada codó
codifica per un del 20 tipus d'aminoàcids→ segons el tipus i l’ordre
dels aa es determinara l’estructura i la funció de la proteïna
resultant.
La síntesi de proteïnes que son destinades per el nucli, orgànuls o
parts dels citosol es produeix al propi citosol. En canvi,
les proteïnes que han de ser secretades al torrent sanguini o son
pròpies de membrana citoplasmática es sintetitzen al reticle
endoplasmàtic rugós
El nostre codi genètic és redundant, és a dir, a partir de diverses
combinacions de aa es poden crear la mateixa proteïna per tant
al haver-hi més combinacions possibles, hi haurà menys
probabilitat d'afectació per mutacions
La seqüència del RNAm determina l’estructura de la proteïna i,
per tant, la seva funció, si es modifica l’estructura, es modifica la
funció.
Desnaturalització de proteïnes→ les proteïnes perden la seva
forma tridimensional i per tant deixen de ser funcionals
Combinacions stop→ quan un ribosoma llegeix aquestes combinacions s’atura la traducció i
s’allibera la proteïna
Cada ARNt té un anticodó específic i complementari a un codo de l’ARNm. L'anticodó determina
l’aminoacid que la molècula d’ARNt afegirà a la proteïna que està sintetitzant
CARACTERÍSTIQUES DEL CODI GENÈTIC
 Redundant o degenerat (ex: la valina es codificada per
diferents codons)
 No presenta ambigüitats
 No té superposicions
 Lectura lineal i “sense comes”
 Gairebé universal (tothom tenim el mateix codi genètic
a excepció d’algun organisme com per exemple algun
llevat)
 Basat en senyals d'inici i acabament
11.3. PROTEÏNES: TIPUS I FUNCIONS
Cada proteïna té una específica funció (lactasa, miosina, col·lagen, hemoglobina)
Les principals funcions de les proteïnes son:
1. Estructural
2. Enzimàtica
3. Hormonal
4. Reguladora
5. Homeostàtica
6. Transport
7. Contràctil
8. Reserva
Àcids Desoxiribonucleòtids
Àcid rubonucleòtids: on hi hartua minina trobarem uracil
DNA: mai hi haurà uracil
CORTE Y EMPALME = SPLICING: procés pel qual d’una molècula d’un transcrit primari de arn
obtenim RNA missatger madur. Tallar introns i empalmar axons que son les parts verdes.
Traducció: llegir de 3 en 3 les bases dins del RNS missatger. 3 bases seguides son un CODÓ.
ADN son triplets: tres bases seguides
ARN: parlem de codó.
Ribosoma llegeix RNA, les primeres tres bases, incorpora aminoàcid corresponent, llegeix
següent codó, s’introdueix aminoàcid i es va repetint.
Síntesi de tota proteïna comença citosol, si la proteïna ha de fer funcoii al citosol o a les
mitocòndries i nucu, la síntesi continua fins al final del citosol. Si ha de ser proteïna plasmàtica,
com receptors o canals es sintetitzes al rugós.
Seqüencia determina la funcio que farà la proteïna
Requadre: si hi posa STOP es perquè es pararà de codificar, i s’atura traducció i es finalitza síntesi
proteïna, perquè aminoàcids son els RNA de transferència.
Característiques codi genètic: REDUNDANT O DEGENERAT
 Gairebé universal: per casi tots els organismes coneguts
 No presenta ambigüitats
 No té superposicions
 Lectura lineal i sense comes
 Basat en senyals inici i acabament
Relació entre estructura i funcio. Cada una té estructures diferents que fan funcions diferents
ESTRUCTURA: primària, secundària, terciària, quaternària.
11.4.REGULACIÓ DE L’EXPRESSIÓ GÈNICA
L’ambient pot actuar sobre l’expressió gènica i afectar el fenotip (implica factors genètic i
ambientals)
Exemple→ els conills segons on viuen i les seves condicions de temperatura son diferents (son
genèticament iguals per l’ambient provoca un canvi de fenotip).
CONTROL EPIGENETIC (PER SOBRE DE LA GENÈTICA)
Els factors epigenètics són responsables d’activar o inactivar certs gens en
resposta a les condicions ambientals. Mecanismes que té una cèl·lula de
modificació de l’acció dels gens sense alterar la seqüència de l’ADN (mutació).
Els factors epigenètics són responsables d’activar o inactivar certs gens en
resposta a les condicions ambientals (fumadors, si fem esport, si dormim bé,
l’alimentació…). Siguin de la naturalesa que siguin son capaços d’activar o no
determinats gens en funció de les combinacions ambientals
La regulació a curt termini es relaciona amb el metabolisme cel·lular(canvis en
els mecanismes de la cèl·lula per adaptar-se a condicions rapides i curtes→ per
adaptar-se a l’ambient que es presenti en aquell moment), mentre que la
regulació a llarg termini es relaciona amb els processos de desenvolupament
(es mantindran amb el temps i podran ser irreversibles)
La regulació gènica diu que es pot alterar l’expressió o la inhibició d’un gen en
qualsevol part de la formació de proteïna des de l’inici de l’ADN, o a nivell de transcripció,
traducció o proteïna→ la cèl·lula té mecanismes per regular l'expressió gènica en qualsevol dels
nivells
La regulació gènica sovint està provocada per proteïnes que reaccionen davant senyals
ambientals augmentant o disminuint les taxes d’expressió de gens específics. L’expressió dels
gens està molt regulada ja que l’ambient provoca que les cèl·lules regulin la seva expressió
gènica→ síntesi de proteïnes en resposta a senyals o quan han de ser renovades
Esteroides, factors de creixement, llum, calci, citocines→ son factors que impliquen canvis a
nivell genètic
Dins de la regulació d’expressió genètica, distingim regulació curt termini i llarg termini.
 Curt termini: es relaciona amb metabolisme de la cèl·lula, canvis de la cèl·lula que
interessa que siguin ràpid per adaptar-se a condicions mediambientals que duren
poc.
 Llarg termini: implica canvis que sovint es mantenen més en el temps, seran moltes
vegades irreversibles, es pot relacionar amb el desenvolupament.
REGULACIÓ A CURT TERMINI
Expressió d’alguns gens es basa en la presencia de proteïnes reguladores dins de les cèl·lules. Hi
ha dues formes que son complementaries una amb l’altre. La regulació gènica, sovint, està
mitjançada per proteïnes que reaccionen davant senyals ambientals augmentant o disminuint
les taxes d’expressió de gens específics. Es basa en la presència de proteïnes reguladores (gen
regulador) que estan dins la
cèl·lula.
PREGUNTA GENERAL D’AIXÒ
 FOTO A: Presencia proteïna reguladora i que sintetitza cèl·lula a través de proteïna
reguladora. Proteïna regulador en alguns casos per la seva estructura tridimensional no
identifica estructura concreta de RNA i no fa res. Un moment un factor ambiental -> ha
de ser capaç de provocar aparicions dins de la cèl·lula que sera correpressor i interactua
proteïna reguladora, li canviarà estructura. Amb a nova estructura sera capaç de
reconèixer estructura concreta i s’unirà a la seqüencia. On s’uneixi sera impossible
expressar aquell gen, nomes quan el factors ambiental desaparegui. És un canvi molt
ràpid.
 per la seva configuració tridimensional no identifica cap regió concreta del DNA, per
tant, no interactua amb aquest i arriba un moment en el que algun factor ambiental ha
de ser capaç de fer aparèixer una molècula anomenada correpressor (interactua amb la
proteïna reguladora, canvia l’estructura i serà capaç de reconèixer alguna seqüència i
unir-se a ella), quan desaparegui el factor ambiental, desapareixerà el correpressor, el
gen es tornarà a expressar i es tornarà, així, a la proteïna nativa.
 FOTO B: Complementari. Proteïnes reguladores que si que son capaces de reconèixer
seqüencies de RNA i s’enganxen i el gen queda desactivat. -> factor ambiental que
provoqui aparició d’un inductor. Quan ‘s’uneix a la proteïna reguladora, li canvia
l’estructura, ja no sera capaç d’unir-se al RNA- quan canvia factor ambiental, el gen deixa
d’expressar-se i torna a la forma habitual. Es molt transitori.
 mecanisme complementari a l’anterior, algunes proteïnes son capaces d’unir- se al DNA,
pot ser que hi hagi algun factor ambiental que provoqui l’aparició d’un inductor que,
quan s’uneixi a la proteïna, li canviarà la forma, no serà capaç d’unir-se al DNA i el gen
s’expressarà. Quan desapareix el factor ambiental desapareix l’inductor, la proteïna
torna a la seva estructura nativa i el gen deixarà d’expressar-se.
GENS REGULADORS

Codifiquen per proteïnes reguladores o factors
de transcripció.
 Interaccionen amb correpressors i inductors.
 Relació amb el metabolisme cel·lular (ex. síntesi
d’un enzim quan el substrat és present en el
medi)
LLARG TERMINI
No seran sempre permanents. Hi haurà moments que es podrà revertir. Es
relacions amb desenvolupament i diferenciació. Desenvolupament en etapes
primerenques i en la diferenciació. Herència per mitosi Metilació i condensació
(impedeixen la unió de l’ARN polimerasa).
Els dos mecanismes busquen interferir el RNA polimerasa.
 Metilació: consisteix en agafarà grup metil (CH3) i amb l’enllaç que
queda lloure s’enllaça una citosina. Metilar DNA és una citosina.
Algunes metilacions es mantenen després de la meiosi i
potencialment es poden transmetre a la descendència. Citosina
guanina, alguns enzims detecten patró i metilen no nomes citosina
sino moltes -> si es fa canvi en una regió extensa de DNA perquè
es modifiquen moltes citosina i el RNA polimerasa. Mecanisme que
inactiva els gens normalment.
 Condensació: inactivació del cromosoma X “extra” del sexe femení (inactivem per
condensació el DNA d’un dels dos cromosomes X). molts nivells de compactació, pero
com mes compactat DNA més difícil accedir als gens. Característic de inactivació del
cromosoma X que tenen les dones. Dones condensem un dels cromosomes X.
ex: daltonisme. Dones si tenim un al·lel mutat i l’altre no serem daltòniques, hi
ha menys probabilitats de que ho siguem. Homes nomes en tenen un, si es mutat
si que expressaran daltonisme. més probable en nois ja que, el gen que el codifica
és en el X, en el cas de ser dona, com en tenim dos X, s’hauria de donar que es
passessin els al·lels mutants del pare i de la mare (més difícil), perquè es doni el
daltonisme necessitarien les dues copies, la meitat de les nostres cèl·lules
inactivarà el cromosoma amb la mutació (50% cèl·lules retina serien daltòniques
i 50% “sanes” → no necessitem que sigui el 100%, ja veurem bé). La dona pot
ser portadora però si nomes és en un mai expressarem daltonisme. L’hemofília
seria un altre exemple (+ nois).
 Mosaïcisme: síndrome de Down. mosaic: cèl·lules de diferents tipus): un individu té
diferents línies cel·lulars. Ex.: el Síndrome de Down pot tenir diferents graus d’afectació,
diferents fenotips, la trisomia 21 hi serà sempre però hem de mirar quantes cèl·lules
estan afectades.
 Illes CpG (citosina-guanina successivament)on alguns enzims detecten aquest patró I
metilen un munt de citosines, els factors de transcripció no es podrà muntar sobre
aquella freqüència → s’inactiven els gens.
Metilació: mecanisme de regulació genètica. Les metilacions son el mecanisme més estudiat a
nivell de epigenetuca ja que estan implicades en diverses conductes
Com a través de les cures i la conducta materna -> afrontaràs situacions d’estres
Si la conducta materna és d’una manera repercuteix en la nostra conducta de grans. -> son els
receptors glucocorticoides
Van separar rates segons si proporcionen suport a la seva descendència (relació, protecció, rates
que no havien tingut cures..) i van veure si era per causa de una metilació en un gen concret. Un
element clau en la investigació va ser el receptor de glucocorticoides, segons hi hagi més o
menys receptors la resposta a l'estrès sera diferent

Les rates que rebien atencio de petites
si que expressaven el gen dels
receptors i no el tenien metilat (no
esta inhibit)
 Les rates que no rebien atenció, tenien
el receptor metilati silenciat per tant
no expressaven el gen dels receptors i
mostraven una resposta a l'estrès
pitjor (mes ansietat)
Metilacions per explicar aparició d’alteracions en trastorn com l’esquizofrènia. El patró de
metilacions esta alterats en aquests pacients.
 Dos individus genèticament individus en un d’ells es manifesta esquizofrènia i l’altre no.
 Discordança entre esquizofrènia
 Diferencies per factors ambientals. -> fan que patró de metilacions i cadascun dels
embrions s’aniran diferenciant.
 En el moment de remissió, al bessó amb esquizofrènia s’acosta a un patró de normalitat.
 Els factors ambientals afecten i diferencien als individus segons els seus patrons de
metilació. Els dos germans viuen en ambients diferents que provoquen una sèrie de
metilacions en concret que els diferencien, un expressa la malaltia i l’altre no.
 germà amb esquizofrènia→ primer episodi de psicosis → remissió→ recaiguda (nou brot
psicòtic)
 Com ens han criat reflecteixen en com afrontem diferents situacions com per exemple
l'estrès (l’ambient afecta al nostre sistema nerviós)
FACTORS DE RISC/PROTECCIÓ
ApoE: E4, E3, E2. Els individus no portadors d’E4 tenen sempre el mateix risc de desenvolupar el
trastorn, amb els portadors, a partir d’un anàlisi genètic, es determina quina teràpia convé;
conèixer bé la genètica i com afecta l’ambient és de vital importància per saber que li va bé a
cada pacient, En canvi en E3, si el pacient no es manté actiu física i cognitivament poden acabar
en E3, si sí que ho fan poden arribar a l’E2.
ADN MITOCONDRIAL
•
•
•
•
Tenen el seu propi ADN
Es tramet solament l'herència materna
Es un ADN circular com el de les bactèries
Codifica certes proteïnes del mitocondri (proteïnes implicades en la fosforilació
oxidativa/respiració cel·lular)
Es produeix en trastorns neurològics que depenen de mutacions en l’ADN mitocondrial→
aquestes mutacions afecten al funcionament al cervell, en la conducta, en la cognició, herència
materna (riscos si tenen descendència). …
TEMA 12 DESENVOLUPAMENT DEL SISTEMA NERVIÓS
El desenvolupament del sistema nerviós és un procés complex que s'inicia molt aviat en el
desenvolupament embrionari i que serà el resultat de l'expressió del programa genètic que
dirigeix la morfogènesi general de l'individu. L'equilibri entre expressió i inactivació gènica
dirigirà els processos de diferenciació cel·lular, clau per al desenvolupament de totes les
estructures
del
cos.
El
desenvolupament
del
sistema
nerviós, en concret, s'iniciarà amb la
diferenciació d'un grup de cèl·lules,
les quals quedaran determinades per
formar el teixit nerviós, a partir de les
quals apareixeran les primeres
estructures neurals. A partir d'aquest
moment, s'establirà la distinció entre
neurones i cèl·ules glials, les cèl·lules
migraran a la seva destinació,
s'agruparan
en
estructures
i
establiran connexions entre elles.
Tots aquests processos configuraran
l'estructura bàsica del sistema
nerviós, la qual es veurà modificada
per l'ambient en el que es
desenvolupi l'individu al llarg de la
seva vida, donant com a resultat un
sistema nerviós únic en cada individu.
La següent figura mostra el procés de desenvolupament del sistema nerviós al durant la
gestació.
GASTRULACIÓ
El procés de morfogènesi del sistema nerviós, a través del qual el sistema nerviós adquirirà la
configuració característica de la seva espècie, comença aviat durant el desenvolupament
embrionari. Cap a la tercera setmana de gestació, l'embrió presenta una estructura aplanada en
forma de disc (el disc embrionari) en el qual es poden distingir dues capes de cèl·lules:
l'hipoblast i l'epiblast.
El procés de la gastrulació comportarà una reordenació d'aquestes cèl·lules, com a conseqüència
de la qual es formarà un disc amb tres capes de cèl·lules: l'endoderm (la més interna),
l'ectoderm (la més externa) i el mesoderm (intermèdia). D'aquestes tres capes es formaran tots
els teixits i estructures de l'organisme. El sistema nerviós, concretament, s'originarà a partir de
l'ectoderm.
En una visió més general:
NEURULACIÓ
Dos processos que inclou la nerulació
 Inducció neural
 Formació del tub i la cresta neurals

L'inici del desenvolupament del sistema nerviós ve marcat pel procés de neurulació. La
neurulació s'inicia amb la inducció neural de l'ectoderm, en la qual un grup reduït de cèl·lules de
l'ectoderm quedarà diferenciat a neuroectoderm. Tot seguit, la proliferació de cèl·lules del
neuroectoderm donarà lloc a la formació de la placa neural a la superfície dorsal mitja del disc
embrionari.
Diferenciació del neuroectoderm o ectoderm neural:
A continuació, apareixeran a la placa neural el solc neural i, als costats, els plegaments neurals.
Amb els dies, el plegaments neurals s'aniran apropant fins fusionar-se des del centre de la placa
cap als extrems de la placa, donant origen al tub neural. Del tub neural s'originaran totes les
estructures del sistema nerviós central. Simultàniament, les parts externes del plegament neural
es separaran de l'ectoderm i es fusionaran, donant lloc a la cresta neural, la qual queda
inicialment en posició dorsal entre el tub neural i l'ectoderm per després dividir-se i adoptar
una posició lateral. De la cresta neural es formarà el sistema nerviós perifèric. Cap a la quarta
setmana de gestació, els extrems del tub neural, anomenats neuroporus rostral i neuroporus
caudal, ja s'han hagut de tancar.
El neuroecdoterm es divideix en dues parts, una forma la placa neural i aquest perímetre
s’anomena plegament neural, i d’aquí s’origina el SNP.
El dia 23 de gestació, el tub ha d’estar pràcticament tancat.
Només queden oberts els extrems neuroporus i causal i aquests s’han de tancar a la 4ta
setmana.
o
o
Si el neuroporus rostral no es tanca, apareixerà l’anencefàlia: incompatible amb la
vida.
Si no es tanca el neuroporus caudal, apareixen alteracions que si són compatibles amb
la vida, com: l’espina bífida.
Mal tancament dels neuroporus rostral i caudal. → Forma d’evitar-ho:

Les dones prenen suplements vitamínics durant l’embaràs: àcid fòlic
o El sumplement d’àcid fòlic redueix les anomalies del tancament del tub neural
ESTADI DE 3 I 5 VESÍCULES
Un cop tancat el neuroporus rostral (al voltant del 25è dia de vida embrionària), el tub neural
experimentarà una ràpida transformació que marcarà l'inici de la formació de les diferents
divisions de l'encèfal. En concret, cap al final de la quarta setmana de gestació, la porció rostral
del tub neural presenta una curvatura (la curvatura encefàlica) i es es produeix un engruiximent,
donant lloc a l'aparició de 3 vesícules primàries: prosencèfal (o encèfal anterior), mesencèfal (o
encèfal mig) i rombencèfal (o encèfal posterior). La part caudal del tub neural no es veurà
afectada per aquest procés de formació de vesícules.
Una setmana més tard, el prosencèfal es dividirà en telencèfal i diencèfal i el rombencèfal,
en metencèfal i mielencèfal, mentre que el mesencèfal es mantindrà com una sola vesícula.
Aquest estadi del desenvolupament del sistema nerviós rep el nom d'estadi de 5 vesícules
secundàries.
Prosencèfal ja no es troba a l’estadi de 5 vesicules
Del telencèfal s'originaran els hemisferis cerebrals, tant l'escorça com les estructures
subcorticals (p.ex., ganglis basals, hipocamp i amígdala). Del diencèfal s'originarà el tàlem i
l'hipotàlem i del mesencèfal, les diferents estructures que el composen (col·licles, substància
negra, nucli roig, àrea tegmental ventral, etc) i part del cerebel. El metencèfal donarà lloc a part
del cerebel i a la protuberància i el mielencèfal, al bulb raquidi. De la part més caudal del tub
neural s'originarà la medul·la espinal. La llum del tub neural, per la seva banda, donarà lloc al
sistema ventricular. En la següent taula es sintetitza l'origen de les estructures madures a partir
de les vesícules del tub neural:
FASES DE FORMACIÓ SN
A partir de l'establiment de l'estadi de 5 vesícules, el procés de morfogènesi del sistema nerviós
suposa la transformació de la pared del tub neural (neuroepiteli). La seqüència d'esdeveniments
darrere del desenvolupament del sistema nerviós són:
1) proliferació,
2) migració,
3) diferenciació,
4) formació de vies de connexió,
5) establiment de connexions i
6) mort neuronal.
Totes les estructures cerebrals es desenvoluparan seguint aquesta seqüència, malgrat que no
totes ho faran al mateix moment. En aquesta lliçó estudiarem els processos
de proliferació, migració i diferenciació. La formació de vies de connexió, l'establiment de
connexions i la mort cel·lular els veurem al tema 13 (Maduració del sistema nerviós).
1.PROLIFERACIÓ
El primer pas en el desenvolupament del sistema nerviós consisteix en un important increment
del nombre de cèl·lules. La paret del tub neural en l'estadi de 5 vesícules és una capa prima
anomenada neuroepiteli en la qual es troben les cèl·lules mare del sistema nerviós. Serà a partir
d'aquestes cèl·lules mare del sistema nerviós que, per un intens procés de divisió cel·lular,
s'originaran totes les cèl·lules que formaran les diferents estructures del cervell. Aquest intens
procés de divisió cel·lular començarà un cop es tanqui el neuroporus rostral. Les cèl·lules mare
del sistema nerviós es dividiran en més cèl·lules mare fins que per canvis en l'expressió gènica
esdevindran cèl·lules progenitores. Aquestes cèl·lules progenitores podran experimentar més
cicles de divisió cel·lular, com a conseqüència dels quals s'originaran més cèl·lules progenitores
i les futures neurones i cèl·lules glials.
Neuroepiteli amb cèl·lules mare del sistema nerviós:
Origen seqüencial de les cèl·lules del Sistema Nerviós:
Malgrat que el procés de proliferació és produeix principalment durant la gestació, es coneixen
algunes regions cerebrals que conserven certa capacitat de proliferació en el cervell adult, com
per exemple, el bulb olfactori o l'hipocamp. La renovació de cèl·lules en aquestes estructures
s'explicaria per la presència en l'edat adulta de cèl·lules mare del sistema nerviós en regions
cerebrals com la zona subventricular, el revestiment dels ventricles laterals o el gir dentat de
l'hipocamp.
2.MIGRACIÓ
Donat que el procés de divisió cel·lular que permetrà obtenir l'elevat nombre de cèl·lules que
formaran el sistema nerviós té lloc en una zona molt restringida propera als futurs ventricles, és
imprescindible que les neurones que es van originant d'aquest procés de divisió es desplacin fins
a la regió del cervell on desenvoluparan la seva activitat, procés que rep el nom de migració
cel·lular. Aquest procés de migració és altament dependent de senyals (p.e., relina) presents a
la matriu extracel·lular que orientaran el moviment de les neurones en desplaçament fins a la
seva destinació.
Una bona part de les cèl·lules també s'ajudaran per a la seva migració de la glia radial, la qual
estén projeccions des de la zona ventricular fins a la superfície de l'encèfal en desenvolupament
(superfície pial) que serveixen de suport mecànic per la desplaçament de les neurones en
migració. Les neurones en migració interactuaran amb aquesta glia radial mitjançant molècules
que facilitaran el reconeixement entre totes dues cèl·lules, anomenades molècules d'adhesió
cel·lular neurona-glia.
El paper de la glia radial és especialment important per guiar les tandes de migració que donaran
lloc a la formació de les 6 capes de l'escorça. Aquestes capes es formaran seguint un patró de
dins cap a fora, és a dir, primer es formen les capes més internes i seguidament, les més
externes.
Un cop completat el procés de migració, una part de la glia radial podrà diferenciar-se en altres
tipus de cèl·lules i assumir altres funcions (p.e., astròcits), una altra part degenerarà i una altra
romandrà a l'encèfal per guiar la migració en etapes postnatals.
3.DIFERENCIACIÓ
Per mitosi s'originen cèl·lules indiferenciades que reben el nom de neuroblasts i glioblasts.
Encara no presenten l'aspecte de neurones o cèl·lules glials madures.
Malgrat que la diferenciació cel·lular és un procés gradual que s'inicia des dels primers moments
del desenvolupament, ens referim en aquest apartat al procés pel qual les neurones en
desenvolupament adquiriran les seves característiques morfològiques i fisiològiques definitives
(i també les cèl·lules glials). Els canvis més evidents en aquest procés de diferenciació seran
l'aparició d'una projecció que es diferenciarà com a axó i el desenvolupament de l'arborització
dendrítica. Aquest procés de diferenciació és resultat de la combinació d'un patró d'expressió
genètica específic de cada neurona i l'efecte de senyals presents a la matriu extracel·lular. Un
exemple d'aquest tipus de senyals és el que exerceix la semaforina. Aquesta proteïna present a
la matriu extracel·lular produeix un efecte diferent en el creixement de les dendrites i de l'axó
molt important per al correcte desenvolupament d'aquestes estructures. Mentre que les
dendrites creixen en direcció a les zones de màxima concentració de semaforina, l'axó tendirà a
créixer en sentit oposat, cosa que permetrà la correcta diferenciació d'algunes poblacions
neuronals en les que l'arborització dendrítica i l'axó han de dirigir-se en sentit oposat.
La darrera capa de
l’escorça en formarse és la capa VI ->
FALS
TEMA 13 MADURACIÓ DEL SN
13.1.FORMACIÓ DE SINAPSIS I MORT NEURONAL
La formació de vies de connexió suposa el creixement de dendrites i axó. Establir connexions
amb altres neurones, que de vegades estaran mot llunys de seva posicio.
La neurona compta a l’extrem amb una estructura que es el con de creixement: especialitzat en
trobar el camí per al creixement de les neurites. Li serveix a la neurona per explorar l’entorn de
manera química. -> quan ho detecta provocarà un seguit de canvis. Detecta el seu entorn dues
coses:
o Factors neurotròfics : molècules que estimulen creixement de la cèl·lula. Axó
tendeix a créixer cap on hi ha aquests factors de creixement, zones o hi ha els
factors neurotròfics. Fer créixer el citoesquelet i la membrana, portar vesícules
que quan s’incorporin ala membrana plasmàtica faran que s’augmenti aquesta
membrana.
o Determinarà si el substrat en el que es troba es permissiu o repel·lent Examinen
l’entorn buscant substrats permissius i repel·lents que formen vies.
Filopodis: s’agafen a proteïnes de la matriu extracel·lular del substrat en el que creixen
(laminina-integrina) i estiren del con.
—
—
Examinen l ’ entorn buscant substrats permissius i repel·lents que formen vies.
Capta nutrients per al creixement global de la neurona (subst. neurotròfiques, e.g. FCN).
La fasciculació requereix MACs de la membrana de l’axó. -> fascicle fa referència a conjunt d
accions. Les cèl·lules es fasciculen. S’enganxen unes a les altres (molècules d’adhesió cel·lular)
Creixement seguint segments curts. Factors que guien el creixement:
o
Hipòtesi de la quimioafinitat: es proposa aquesta hipòtesis per explicar com es guia el
creixement
-Subst. neurotròpiques (FCN).
-Molècules de reconeixement entre grups de neurones.
-Senyals guia atraients i repel·lents.
-utilitzacio de granotes: poden regenerar axons del sistema nerviós central->
seccionar nervi òptic i rotar els ulls 180 graus i va deixar que es regeneressin. ->
posar estímul en el seu cap visual com un insecte, -> les granotes anaven cap el
sentit oposat. = es compleix principi de quimioafinitat
o
Interacció amb el medi
-substàncies de la MEC.
-axons pioners (fasciculació).
La primera cosa que fa una neurona quan arriba al seu lloc d’acció es buscarà connexions amb
altres neurones (algunes est troben a prop per d’altres hi estan molt allunyades). Per tal de
trobar aquestes connexions les neurones detecten factor neurotrofics i examinen si les
condicions son adequades.
Factor neurotrofic→ molècula que capta una neurona i que promou el creixement d’aquesta
(receptor + factor=creixement).
Les cèl·lules riexen cap al lloc on hi han més factors neurotrofics. Les cèl·lules diana secreten
factors per capotar axons de neurones més allunyades i establir una connexió entre elles.
Si totes les neurones haguessin d’establir connexions amb molècules diana, seria difícil, llavors
el que es fa es la fasciculació (unió d’axons de diferents cèl·lules, un s'encarrega d’inspeccionar
l’entorn).
Les cèl·lules necessiten adherir-se a la membrana per poder sobrevivir (hipòtesi de la
quimioafinitat, com es produeix el creixement dels axons)
Els amfibis poden regenerar els axons del SNC, tot això es va
descobrir fent experiments amb granotes on les extirpaven
el nervi òptic i les neurones òptiques i les rotaven els ulls
180º. Com a resultat van veure que davant del mateix estímul
la granota anava en contra.
En l'establiment de noves connexions van veure que malgrat
rotar els ulls les connexions anaven cap al mateix lloc on hi
anaven inicialment
DECUSSACIÓ
Quan una neurona va a decussar expressa receptors per la negrina,
aquesta molècula es secretada per les cèl·lules dianes que es troben en el
lloc on es troba la neurona i també les cèl·lules de la línia mitja. Quan una
neurona mitjançant els seus receptors capta negrina els hi provoca una
sèrie de canvis que la guien i provoquen un moviment cap a la línia mitja
de la medul·la espinal.
Un cop arriba a la línia mitja deixa d’expressar receptors per la negrina i
comença a expressar receptors de slit que provoca una sèrie de canvis en
la neurona que fan que la neurona continuï el seu recorregut i abandoni la
línia mitja.
*Quan expressen receptors per la negrina la neurona va cap al lloc on hi
ha més concentració d’aquesta proteïna (línia mitja) en canvi quan la
neurona expressa receptors per el slit, la neurona va cap al lloc hi ha menys
concentració de negrina (a la perifèria de la medul·la espinal)
SINAPTOGENESI
El reconeixement de proteïnes presinàptiques i postsinaptiques provoca un canvi dins les
cèl·lules (senyalització de receptors,canvis del citoesquelet…).
El factor de creixement de nervis i el factor neurotròfic derivat del cervell promou el creixement
i la supervivència de les neurones, també determina quines neurones moren per apoptosi (mort
quan no hi ha accés a factors neurotrofics) i quines no.
La maduració requereix anar perdent substància grisa. Les parts que maduren abans son les
emocionals com l'amígdala i no la part racional com el prefrontal que triga més en madurar.
Netrin i slit: permet explicar com algunes cèl·lules fan decussar. ->
en els seus estadis inicials del desenvolupament del xo expressen
axons que es la netrina. Cèl·lules de la línia mitja secreten proteïnes
i estableix gradient perque hi ha concentració de les deus. La
neurona en la seva fase més inicial expressa en la membrana de
l’axo netrina. A l’interior de la cèl·lula hi ha receptor de netirna.
Receptor de proteïna slit, quan detecten proteïna tambe participen
en creixement axó, pero de manera oposada d’on neix la proteïna
slit, fent que la vagi a l’altre banda de la línia mitja i fent que es
compleixi la decussació. Créixer en direccio oposada d’on hi ha la
proteïna.
Perque dues cèl·lules facin sinapsis, s’han de reconèixer. Reconèixer
les proteïnes de membrana d’una altre cèl·lula. Distingir d’un
astròcits o d’altres. Neurones tenen proteïnes que nomes
reconeixen altres proteïnes de neurones. -> interactuen entre si i
senyalitzen interior de la cèl·lula i promoure canvis en l’interior.
Hi ha 2 fases:
1. Sobreproducció
2. Eliminació i reorganització
— Coincideix amb l'inici de l'activitat neural en resposta a l’activitat externa.
— Reflecteix competició per factors tròfics.
— Assegura l’equilibri adequat entre neurones pre i post. Capacitat sinàptica
(disminueix amb l’edat)
Apoptosi: no deixa rastre quan desapareix.
Ajustem circuit perque eliminem sinapsis.
13.2. MIELINITZACIÓ
SUBSTÀNCIA BLANCA
És important l’ambient per saber com s’organitza el SNC. Hi ha un patró de mielinització:
1. Es mielitizen del reflexos (aquesta mielinització es fa abans del part i desencadena
accions com la succió del pit en els nadons)
2. Cervell posterior
3. Mesencèfal
4. Cervell anterior
Inici: circuits reflexes (SNP; abans les vies sensorials que les motores)
Final: neoescorça (SNC; de més caudal a més rostral).
Aquesta mielinització va paral·lelament al desenvolupament cognitiu (capacitat de
concentració, planificació, velocitat de processament, etc.)
Durant el transcurs de la vida es va disminuint la concentració de substància grisa i va
augmentant la quantitat de substància blanca
Parts que maduren abans (amígdala i escorça prefrontal)? Emocional (amígdala), en els infants
el seu sistema és reactiu, i els adults poden racionar les nostres emocions, tenim el prefrontal
més desenvolupat.
Mielinització en les dones acaba abans, relacionat amb temes maduratius.
Depenent de si l’àrea és recent o no. Tres tipus escorça sensorial i motora. Primer sensorial,
associació i prefrontal (accions més complexes)
13.3. PLASTICITAT DEL S N
Capacitat de modificar-se com a conseqüència de les exigències
ambientals. -> el nostre sistema nerviós no es molt diferent als dels
nostres òrgans. Aquesta plasticitat esta regulada segons la correlació
entre l’activitat presinàptica i postsinàptica. La plasticitat es manté
tota la vida pero no en el mateix grau al llarg de la vida→ durant els
períodes crítics es on hi ha més plasticitat per adquirir hàbits,
accions… (saber parlar, l’escriptura, l'aritmètica, socialitzar,
caminar…)
Plasticitat per regular que canvia i que no que és la correlacio entre
activitat pre i postsinàptica.
Es manté tota la vida en diferents graus.
o
Periòdic crític: màxim preparat per assumir una funció.
o
o
Parla (espai de temps que en els nens poden adquirir aquesta funció), aprendre a
caminar, socialitzar
El que no s’aprés en el període crític després hi ha més dificultat en fer aquell
aprenentatge.
PERÍODES CRITICS
Per què finalitzen?
1. L’axó deixa de créixer (canvis matriu extracel·lular o mielinització per oligodendròcits)
2. Madura la transmissió sinàptica
3. Disminueix l’activitat cortical (Ach, NA, GABA)
Te importància clínica (lesions).
Efectes de factors epigenètics sobre el desenvolupament:
 Hormones gonadals (diferencien SN i conducta)
 Estrès matern
 Nutrició
Durant el desenvolupament més primerenc es poden
produir reorganitzacions macroscòpiques dels arbres
sinàptics, mentre que en adults la plasticitat sembla que
es limita a canvis locals en l’eficiència sinàptica.
Com es pot veure a la imatge les rates que es
desenvolupen amb altres individus de la seva espècie o
fins i tot se li apareixen estímuls, tenen una major
ramificació de les neurones.
En els nens petits les lesions tenen millor pronòstic, les regions que queden perseverades
s’encarreguen d’assumir les funcions que haurien de fer les regions danyades. El cervell dels
nenes al ser mes plàstic és pot adaptar millor als danys.
SN es desenvoluparà segons el que li exigim. Si has crescut en ambient complex, serà fàcil passar
fer front a situacions més senzilles. -> intentar anar a màxims i promoure la màxima
potencialitat.