Les guerres mèdiques són els dos conflictes bèl·lics en què es van enfrontar la major part de
les ciutats gregues unides, liderades per Atenes, contra els perses de l'Imperi Aquemènida,
conegut també com a Imperi Mèdic, a començaments del segle V aC.
Es van originar a causa de l'expansió territorial persa, iniciada a mitjan segle VI aC, que va
sotmetre les polis gregues, les quals es van revoltar. El dramaturg grec Èsquil va reflectir
contemporàniament aquest xoc orient-occident a la seva tragèdia Els Perses.
Antecedents[modifica]
Amb la fallida de la Revolta jònica (499 aC - 494 aC), Darios I el Gran frisava per subjugar els
grecs i castigar-los per la seva participació en la revolta.
Darios va conèixer a través d'Hípies que els Alcmeònides, una poderosa família atenenca,
estaven oposats a Milcíades el Jove i preparats per reinstaurar el poder a Hípies. També
estaven disposats a sotmetre's a les demandes perses a canvi que se'ls perdonés llur
participació en la Revolta Jònica. Darios desitjava aprofitar-se d'aquesta situació per prendre
Atenes, la qual cosa aïllaria Esparta i li lliuraria la resta dels grecs. Per tal que els atenencs es
revoltessin, calia fer dues coses; encoratjar la població perquè es revoltés, i que l'exèrcit atenenc
deixés Atenes.
La guerra a l'antic Mediterrani[modifica]
A les guerres mèdiques, ambdós bàndols van fer ús d'infanteria armada amb llances i artilleria
lleugera. Els exèrcits grecs van posar l'accent en la infanteria més pesada, mentre que els
exèrcits perses van afavorir els tipus de tropes més lleugeres.[1][2]
Baix relleu a Persèpolis que representa als Immortals perses i medes amb vestit cerimonial.
Pèrsia[modifica]
L'exèrcit persa estava format per un grup divers d'homes provinents de les diferents nacions de
l'imperi.[3] No obstant això, segons Heròdot, hi havia almenys una certa homogeneïtat en
armadura que duien i estil de lluita que practicaven.[1] Les tropes anaven normalment armades
amb un arc, una "llança curta" i una espasa o destral, i portaven un escut de vímet. Portaven un
gipó de cuir,[1][4] tot i que els individus d'alt estatus portaven armadures metàl·liques d'alta
qualitat. Els perses probablement van utilitzar els seus arcs per desgastar l'enemic, després es
tancaven per donar el cop final amb llances i espases.[1] El primer rang de les formacions
d'infanteria persa, l'anomenada sparabara, no tenia arcs, portava escuts de vímet més grans i de
vegades anaven armats amb llances més llargues. El seu paper era protegir les files posteriors
de la formació.[5] La cavalleria probablement va lluitar com a cavalleria de projectils lleugerament
armada.[1][6]
Grècia[modifica]
Hoplitòdrom amb aspis i armadura de cos sencer representats en un gerro grec datat del 550 aC.
L'estil de guerra entre les ciutats-estat gregues, que es remunta fins a almenys l'any 650 aC
(seons la data del 'gerro de Chigi'), es basava al voltant de la falange hoplita recolzada per
tropes amb projectils.[2][7] Els hoplites eren soldats rasos extrets habitualment dels membres de
les classes mitjanes (a Atenes anomenats zeugites), que podien permetre's l'equip necessari per
lluitar d'aquesta manera.[3][8] L'armadura pesada (lhoplon) normalment incloïa una cuirassa o
un linotòrax, gamberes, un casc i un gran escut rodó i còncau (laspis).[2]
Els hoplites estaven armats amb llances llargues (el dori), que eren significativament més
llargues que les llances perses, i una espasa (el xiphos). L'armadura pesada i les llances més
llargues els feien superiors en el combat cos a cos i els donaven una protecció important contra
els atacs a distància.[2] Fustigadors lleugerament armats, els psiloi, també formaven part dels
exèrcits grecs que van augmentar en importància durant el conflicte; a la batalla de Platea, per
exemple, podrien haver format més de la meitat de l'exèrcit grec.[9] L'ús de la cavalleria en els
exèrcits grecs no apareix a la documentació durant les batalles de les guerres mèdiques.
Guerra naval[modifica]
A l'inici del conflicte, totes les forces navals de la Mediterrània oriental havien passat al trirrem,
un vaixell de guerra impulsat per tres bandes de rems. Les tàctiques navals més habituals
durant el període van ser l'envestiment (els trirems grecs estaven equipats amb un ariet de
bronze fos a la proa), o l'embarcament dels marines a bord de vaixells.[3] Les potències navals
més experimentades també havien començat a utilitzar una maniobra coneguda com a
diekplous. No està clar de què es tractava, però probablement implicava navegar pels espais
deixats entre les naus enemigues i després envestir-los pel costat.[10]
Les forces navals perses provenien principalment dels pobles mariners de l'imperi: fenicis,
egipcis, cilicis i xipriotes.[11][12] Altres regions costaneres de l'Imperi Persa van aportar també
vaixells al llarg de les guerres.[11]