1. El creixent fèrtil
El creixent fèrtil coincideix amb la zona on hi trobem les zones boscoses. Es on és
desenvoluparà l'agricultura i la ramaderia. L’existència d’una falç o d'altres eines no ens
garanteix que hi hagi agricultura, però si d’una especialització de caçadors que
recol·lecten certs productes.
Braudel posa l’exemple de Jericó, el de Harmo
i el de Catalhoyuk com a exemples on
s'escapen les regles, la d’estar fora del creixent
fèrtil.
Les comunitats en general són petites, però
algunes adquireixen gran importància com
Jericó o Catalhoyuk , Jericó que es convertirà
en la primera ciutat, comerciava amb batum,
Catalhoyuk en canvi, amb obsidiana.
A la zona del creixent fèrtil el control de
l’aigua no es complicat. No calen grans
treballs hidràulics. A mesopotàmia i Egipte
viure a prop del riu és perillós per les grans
crescudes. Cal fer una treball hidràulic per controlar-les. Per fer-ho es necessita molts
més població que si creixent fèrtil i una estructura jeràrquica j una divisió del treball.
Malgrat que l’agricultura neix al creixent fèrtil, els grans estats apareixen a la vall
mesopotàmia i a l’Egipte perquè són resultat de l’arribada de l’agricultura als rius.
Els vegetals a partir de la interacció humana canvien el seu ritme de creixement.
L’arribada de l'agricultura es pot evidenciar pel canvi dels vegetals, com pot ser amb un
creixement dels grans de blat o bé la presència de vegetals que no perden les llavors.
La diferència entre Egipte i Mesopotàmia és que les crescudes del Nil són mes fàcils de
controlar.
A Egipte hi trobem diverses etapes d'unitat, mentre a Mesopotàmia no hi trobem unitat,
sinó unitats independents. Hi trobarem lluita entre elles i alhora, ataca de pobles
nòmades de les muntanyes. A Egipte les invasions provinents d’Àfrica seran escasses i
fàcils de controlar. L’únic perill serà el de Síria i Palestina.
Al text ‘La sátira de los oficios’ es compara l’ofici de l'escriba amb els altres. Seran els
encarregats de fer els registres. Es l’ofici més important
que hi ha. Hi ha una despresa als altres oficis.
Per a tenir oberts els canals cal jornades de treball per
mantenir-los. No hi ha moneda així que es paga en racions
d’aliments. En aquest punt, els escrits són claus per
controlar l’economia del país. (Fotos cv agricultura i
carnisser). No hi ha escrites amb els carnissers perquè
anava destinada a les elits. Egipte havia de buscar fusta
fora del seu territori. Es veu obligat a realitzar comerç exterior. L’extraurà del Líban.
Les dones s’encarregaven de moldre el gra per fer el pa i del tèxtil. El teixit estrella és
el lli.
A finals del II mil·lenni, a l'imperi nou, ja no es fan miniatures per a posar a les tombes
sinó que es fan grans murals.
La subsistència agrícola, la terra conreable a Egipte i Mesopotàmia seria similar, uns
20.000 km. El riu Nil és el gran mitja de transport, i gràcies als vents és fàcil. El Tigris i
l’Èufrates és més difícil, i s’havia de fer amb força humana a través de rems o amb
animals, com el bou. L'ase (III mil·lenni), el cavall (II mil·lenni) i el dromedari (I
mil·lenni) arribaran més tard.
Egipte necessita productes de exterior, i això provoca el comerç exterior. Necessiten
fusta i metalls. La pedra la treu amb facilitat del desert. La fusta la treuen del Líban
principalment, i també de Creta.
Mesopotàmia és pobre en recursos també, no té ni pedra. Els palaus i temples estan fets
de fang assecat al sol. Comerciaran amb els productes que conreen. Mesopotàmia tindrà
una enginyeria hidràulica molt més important que a Egipte, ja que les crescudes dels
rius eren més imprevisibles, mentre que a Egipte era mes fàcil de controlar.
Les ciutats mesopotàmiques a les afores, com Ebla, Asur o Mari són claus per les xarxes
de comerç.
Durant la segona meitat del segon mil·lenni arribaran mercenaris de Núbia i de Líbia.
Els mesopotàmics desenvoluparan la tècnica d’irrigació a través del Chaduf. Una
pèrtiga on a un extrem hi ha un recipient que agafa aigua del riu. I amb un moviment de
basculació transporta aigua a un dipòsit elevat. El Chaduf no arriba a Egipte fins el 1500
aC, mentre que a Mesopotàmia ja apareix amb les primeres societats agrícoles. També
usen la sínia, per pujar l'aigua, invenció mesopotàmia que no arriba a Egipte fins el
segle vi aC, a través dels perses. El cargol d’Arquímedes, sistema a partir del qual un
tub, l’aigua puja. Arriba a Egipte al 200 aC per part dels drets. Els egipcis viuen sense
certs invents d’hidràulics.
No trobem unitat a mesopotàmia perquè cada ciutat és un món. La ciutat no es col·loca
costat del riu. Es construeixen canals pels camps. Els conflictes vindran quan xoquen
pel control de terres o bé per la necessitat de recursos exteriors.
Pels mesopotàmics el país era el món que coneixien. Cada ciutat tenia una h el divinitat
que la protegia. Per això quan algú buscava imposar-se havia de mostrar que tenia el bé
dels déus. Les normes no es podien tocar perquè venien donades pels Déus. Els canvis
es vestiran com un retorn a la tradició.
A la maça del rei escorpí hi veiem un rei amb una aixada, obrint camins. Es el que
s’encarrega de les aigües del Nil.
A la paleta de Narmer hi veiem un faraó amb la corona de l’alta Egipte, agafant a un
enemic, un ocell que representa a la divinitat Horus. Al revers, hi veiem un faraó amb la
corona del baix Egipte, i una desfilada de la victòria amb enemics decapitats. Tot és
manifestació de poder. La representació de dos animals representa la unió de
l'harmonia. El faraó porta l’harmonia en una natura perillosa.
El barquito
Parts del vaixell al campus. Grau en història, especialització en barquitos. La canya
permet maniobrar el timó, que és únicament la part que toca l’aigua.
Representació de naus al Nil, datada d'entre finals del quart mil·lenni i principis del
tercer. Ja en època predinàstica hi havia embarcacions de forma aplatanada. Un segell
mesopotàmics del III mil·lenni ens permet saber com eren les embarcacions d’aquella
època. Popa molt alta, feta de canyes. Un relleu del primer mil·lenni ens ensenya que
segueix feta de canya. Per tant, tradicionalment tant a Egipte com a mesopotàmia les
embarcacions és feien de canyes lligades entre elles.
Trobem possibles vaixells de fusta més grans però que mantenen les estructures de
canya.
Exemplar rodó amb nadadors al costat utilitzant pell d'animal com a flotador. Barça feta
amb pell d’animal i amb estructura de fusta.
Dos sistemes barques de canyes que crearan un model que perdurarà dos mil·lennis i
barques fetes amb pells d’animals. Aquest segon sistema era molt utilitzat per baixar
pels rius mesopotàmics.
Naus de fusta: la forma recorda a la estructura de canyes. Fetes amb petits trossos de
fusta units entre elles formant una espècie de trencaclosques.
Vaixell amb vela: Remuntar el riu amb vela a Egipte és fàcil al existir vent del delta cap
a l’interior. El Nil fins a la primera catarata es pot remuntar sense dificultats.
L’important del trencaclosques és que les peces tinguin forats per encaixar amb les
altres i s'enganxaven amb grapes de fusta. Es col·locava una soga a cada extrem per
tensar les fustes.
A finals del primer? mil·lenni és va fer el primer canal que unia el Nil fins el Mar Roig.
El manteniment del canal era molt gran, en temps dels perses va deixar de funcionar i
tot i els intents dels perses, sota el domini d'Alexandre Magne va deixar de funcionar.
Utilitzacions dels vaixells
Guerra, com en la guerra de Ramsès III contra els pobles del mar. Els pobles del mar
utilitzen proa i popa aixecats, major versatilitat al mar.
Assiris amb proa i popa aixecats. La nau arrossega diversos troncs comerciats. Nau
fenícia semblant a la dels pobles del mar, però ara per comerciar.
Als relleus assiris trobem una de les primeres representacions de nau de guerra
preparada per abordar altres naus. La novetat al primer mil·lenni és la creació de
l'esperó. Es busca enfonsar les altres naus. Batalles a alta mar. Conflictes a gran escala.
Vaixells de rems per ser més versàtils i poder accelerar o frenar per apropar-se a la nau
enemiga.
Navegació de cabotatge, no directe d'orient a occident,
Naus de comerç marítim: no arriba tot sol, arriben en comboi amb multitud de
mercaderies. Petits mercaders amb diferents productes de primeres necessitats. Mostra
de la vida quotidiana de Tebas. A la dreta gran comerç entre Estats. Gran comerç i petit
comerç representat.
Utilitzen les barques per al transport a curta i mitja distància de menjar. Els obres
cobren en funció del producte que descarreguen. Les dones accepten el fra i
l’intercanvien per altres productes ja per menjar. Així doncs, treballen per àpats.
Els grans estats de mesopotàmia i Egipte al segon mil·lenni viuen una vida més rica.
Més comerç, més lluita entre ells. És el mil·lenni de lluita entre les diverses potències
d’orient. Hi trobem Egipte, regne mig i imperi nou, sent la segona l’etapa d’expansió.
També hi trobem a Mesopotàmia, la ciutat de Babilònia, sota el període paleobabilònic.
Té com a gran rei a Hammurabi (amorrita). També hi trobem una nova dinastia
posteriorment a mans dels kasites. Un últim protagonista serà Hatti. Però al nord de
Babilònia també hi trobem Assur, Mari, Mitani (que separa als hitites d’Anatòlia i farà
d'Estat tal entre Egipte i mesopotàmia. Al desaparèixer, els hitites i Egipte
s’enfrontaran). És un xoc dels grans estats que s’equilibri en ells.
A nivell social i econòmic és la universalització de la societat d’orient. Hi ha intercanvi
econòmic inicial entre les potències. Això genera una societat bastant homogènia. Això
donarà peu a la primera unió d’estats al primer mil·lenni de la mà dels assiris i
posteriorment dels babilònics (neobabilònia), i els perses, que aconseguiren la unió
d'orient i Egipte. Aquesta unió continuarà sota el domini d'Alexandre, i un cop mort si
que es produirà una divisió. Aquesta unió no s’entén sense la estreta relació cultural,
social i econòmica. Neix la diplomàcia internacional.
Economia del bronze, intercanvi de coure i estany. Les grans civilitzacions
mesopotàmiques no disposen ni de coure ni estany, així que han de generar un
intercanvi per obtenir-los. Els hitites tenen coure de Chipre. Aquesta economia acaba el
1200 amb la crisis del pobles del mar. Els pobles del mar interactuaven en els
intercanvis. Per certes raons, inicien conquestes sobre orient i Egipte. L’arribada dels
pobles del mar trenca les relacions econòmiques dels estats, trencant amb s’equilibri dl
coure. Provocarà el triomf del ferro. Ja existia durant el segonvmilenni però era
secundària i marginal. Al començar a mancar coure i estany al trencar-se les
comunicacions, el ferro és vist com un bon substitut. El ferro necessita major
tecnologia, però no necessita aliatge.
La crisis provoca un replegament de les grans potències. Els hitites desapareixen com a
estat, Egipte queda replegat al Delta... Això provoca que el buit de poder sigui ocupat
per altres estats, com els fenicis i Israel, que ja existien anteriorment però és troba en
enmig del camp de batalla entre Egipte i els hitites, i que amb la crisis aconsegueixen
ser independents.
Existència no només de comerç marítim, també terrestre.
Existeixen dos tipus de comerç:
•
•
Un regulat, amb taxes, contractes i cartes comercials, com és l’exemple del
comerç entre Assur i Kanish, que només es pot fer un cop a l’any per problemes
ambientals i polítics. Encara no existeix la moneda.
Un secret, més “lliure”, sense documents, desregulat, invisible. Aquest comerç
és possible ja que una de les dues parts no està formada per un Estat.
Expedició al País del punt: L’intercanvi econòmic es confon amb la propaganda política
estatal. Descriuen que anaven a la terra dels orígens, i que era Amon qui demanava que
hi anessin. Expedició de guerra per obtenir botí o bé de caire religiós. Quan arriben al
punt són rebuts per un emissari del Punt. Agafen fusta, resina de mirra, arbres joves,
marfil, monos, gossos, etc. Fusta, productes exòtics i animals exòtics. Viatge no
constant, és excepcional. No es parla d'intercanvi sinó de regals.
El comerç a llarga distància: Era necessari pels grans estats i per la vida dels temples i
dels palaus del Pròxim Orient i Egipte. Durant els primers segles del primer mil·lenni
estarà en mans dels fenicis. A la ciutat de Tir, per exemple, arriben productes com blat,
mel, llana, cabres, cavalls, minerals... provinents de Damasc, la zona aràbiga, Edom o
Sheba. Hi ha productes que arriben per terra (més dels que semblaria en un principi) i
altres per mar, i que com més llunyà és el productes més "exòtic" i més valuós és. No
sabem quins productes donen els fenicis a canvi. Només coneixem les importacions, no
les exportacions. també sorprèn que Tir no comerciï ni amb Egipte ni amb Babilònia.
Potser per que aquest estats tenien tractes preferencials amb altres ciutats fenícies.
Però els fenicis no només fan expedicions estricament comercials, sinó també
d’exploració. Els impulsors dels viatges són els grans Estats, no la iniciativa particular.
L’impuls a aquestes navegacions eren la de cercar noves rutes per obtenir productes
exòtics com or, marfil o resines olores. Fan servir tècnica de navegació de cabotatge.
Tot això demostra la capacitat tècnica que han aconseguit les cultures mediterrànies de
sobrepassar els seus límits geogràfics.
Del Llevant a l’Atlàntic
Mentre a Mesopotàmia, ja al 5000 aC ja hi trobem els primers centres agrícoles i cap el
3000, les primeres ciutats, a l’occident mediterrani també hi trobem l’arribada de
l’agricultura i la ramaderia però no tenim grans entitats urbanes. Existeixen cultures
com la calcolítica, que predomina al llevant de la península ibèrica, illes balears,
Còrsega i Sardenya. Es demostra que hi ha navegació, segurament per cabotatge.
El megalitisme és propi de la navegació atlàntica, oest peninsular, França peninsular,
gran Bretanya, Dinamarca... Desconeixem com es porta a terme, però sabem que es
portava a terme. El megalitisme implica una jerarquització.
Europa central i occidental campaniforme. No homogènia, sinó una ‘moda’. Forma de
vida semblant. La densitat de població es molt baix. No estan units de forma estatal.
La precisió dels mapes és relativa. Cal fer un cas relatiu. Els mapes transmeten una
informació històrica real, però depèn de la investigació i del cartògraf la imprecisió. En
el segon mapa, el megalitisme està més reduït. A Gran Bretanya no hi és, a Espanya hi
ha petites taques, i només té presencia important al sud.
Les vies de penetració del neolític són dos: terrestres que surt del Tigris i Èufrates
superior, i una marítima que creua el mediterrani de punta a punta, tot i que cal
considerar que era de illa en illa. El megalitisme i la cultura calcolítica tenen molta
relació amb els centres de producció de coure, d’estany o d’ambar. L’estany de la
península ibèrica i de Bretanya i del sud de gran Bretanya es de les poques mines
d’estany que hi ha prop del mediterrani, i l’arribada de navegació d’orient ve buscant
aquest estany. On hi ha coure no hi ha estany, excepte a Gran Bretanya.
Segles d’unitat: Els mars de Llevant del 1500 a 1200 (pagines 117 – 137)
Al tercer mil·lenni la metarlurgia del coure arriba mínimament al centre d’Europa,
algunes zones d’Àfrica... Al segon mil·lenni el trobem als tres grans continents. Tot el
pròxim orient formaria una unitat econòmica. Del pròxim orient a Europa hi havia molta
comunicació.
La vida econòmica a Egipte és molt més arcaica. No necessita productes de l’exterior.
Viu de l’or que obté de Núbia.
Tabla cronològica comparada d’Egipte i Mesopotàmia
Cronologia del mar Egeu
Cal destacar que a Cíclades primer hi trobem un poder minoic i en la segona etapa un de
micènic.
Creta
Hi ha comunitats rurals, santuaris, palaus com el de Knosos Zakros i Phaistos. La costa
nord, que dona al mar de Creta hi ha més palaus que al sud. Hi ha una gran destrucció el
1450. L’arribada dels micènics no es produeix de forma homogènia, no hi ha una gran
invasió. Hi ha arribada de població progressiva i transformació de la cultura minoica.
El fresc d’Akrotiri és excepcional. Mostra la navegació entre dues ciutats, dos palaus, de
potser la mateixa illa d’Akrotiri. Naus grans i petites, algunes amb veles. Cap d’elles té
espoló. Naus pròpies del II mil·lenni. Palaus al voltant de la natura, el de la dreta sembla
que hi ha una cerimònia al voltant del temple.
El comerç micènic
El comerç micènic es caracteritza per una gran complexitat de les rutes marítimes i
terrestres. De les marítimes podem destacar Creta, mar Egeu, Pròxim Orient, Xipre,
Egipte i sud de la península itàlica. Terrestre hi tenim algunes amb origen del mar
bàltic, que portaven àmbar, i altres de l’actual Afganistan, que portaven estany. Cal
destacar els grans recursos que hi havia a la illa de Creta.
Palau de Knossos i de Mari
El de Knossos (segona meitat del segon mil·lenni) La part esquerra és la part pública, la
part dreta és la residencial. Té una plaça central. Té magatzems.
El de Mari (primera meitat del segon mil·lenni) té dues places centrals. Una d’elles
reservada a fets religiosos. Una part de magatzems i una part residencials, i una
administrativa.
Els hitites, Mitanni i els semites
Mitjans del segon milleni. Hi trobem el
regne d’Egipte, que arriba més enllà de
Qadesh, el regne de Mitanni, ocupant el
Tigris i l’Èufrates, el regne de Babilonia
més al sud, i al nord de Mittani, a la
península d’Anatòlia, hi trobem el regne
Hatti.
Hitites
L’altiplà d’Anatòlia es troba rodejada de
muntanyes i sense grans rius. No és una
zona agrícolament tant poderosa. És una
zona rica en zones forestals. En aquesta zona s’hi van establir pobles indoeuropeus al
voltant del 2000 aC provinents del Caucas. Formaran aristocràcies i poc a poc aniran
unint totes les regions de l’interior d’Anatòlia fins a convertir-se en una potencia
important. Els hitites (o mittani) tindran prou força com per aconseguir a finals del
1600, principis de 1500 com per destruir Babilonia. No serà un domini permanent,
només un pillatge.
Mittani
També té el seu origen en l’arribada d’indoeuropeus, però en aquest cas d’una elit
aristocràcia militar i s’estableixen a la zona superior del Tigris i l’Èufrates superior.
Lluiten amb els semites com Asur o Mari.
El sorgiment del regne de Mittani provocarà que els hitites quedin estancats a Anatòlia.
Però la pressió conjunta dels assiris, babilonis, hitites i egipcis acabaran fent
desaparèixer el regne de Mittani i la construcció del gran regne hitita.
Les ètnies al 1750 aC
Mari domina bona part de l’Èufrates mig i
superior i les terres entre el Tigris i l’Èufrates.
A
la zona nord hi ha tot de petits regnes i
principats. A la zona del Tigris hi ha ciutats o
regnes que esdevindran importants en certs
moments, com Assur. Tota aquesta complexa
realitat ens apropa al que suposaven els estats
en el segon mil·lenni. Un estat podia créixer i
desaparèixer en poc temps, depenent del
control de les comunicacions que tenia. El
regne de Mari, immens, ràpidament desapareixerà al ser conquerit pel regne de
Hammurabi. Són regnes efímers en part també per l’arribada dels pobles amorreus que
formen aquests principats. Són pobles originàriament nòmades que s’estableixen a les
ciutats que havien format els sumeris i acadis. Es fan forts en les ciutats i creen dinasties
pròpies, que moltes vegades pacten entre elles i que accepten la sobirania d’un d’ells.
Depenen de les aliances que es poden anar succeint.
<<Anales decenales>> de Murshili II (1321 – 1295 aC)
Murshili II batalla contra Pikhuniya perquè està absorvint poder. El guanya i el captura.
L’envia a Hattusa i no l’executa per evitar així una venjança de la regió de Pikhuniya.
Amb aquest text es pot entendre que a Anatòlia les aliances eren molt més important
que a Egipte o Mesopotamia. Els diferents prínceps a les diferents regions tenien molta
més capacitat per gestionar-se autònomament. Qualsevol regió d’Anatòlia pot
sobreviure sense un Estat central, cal súbdits que treballin les terres. La riquesa no està
en les terres sinó en el súbdits
Els hitites al segle XIII.
Invasions dels ‘gasgas’ al nord, Muwatali II, fill de Murshili II decideix canviar la
capital més al sud, per estar més a prop de Siria ja que hi podia haver enfrontament amb
Egipte i així estava més lluny de les invasions. Decideix enviar al seu germà a parar les
revoltes i concedeix el poder d’aquelles zones. Això acabarà provocant que Hattusili, el
seu germà, acapari poder i fama. A la mort de Muwatali II, Mursili III havia de ser el
successor, però el gran lideratge de Hattusili el permet ser nombrat rei, com a Hattusili
III. Entre les seves altres proeses cal destacar la recuperació de la ciutat sagrada de
Nerik, que havia estat sota domini hitita anteriorment.
Així doncs, el regne hitita, gran potencia a pròxim orient, havia de fer front a greus
amenaces tant internes com externes. Tot i que sota el domini de Hattusili III semblava
que el regne s’estabilitzava, la desintegració estructural ja s’havia iniciat anteriorment i
aquesta no va fer més que augmentar.
POBLES DEL MAR
Veiem que molts cops es centra l’estudi en les situacions històriques de Ramsés III,
però no es tenen en compte els precedents al voltant dels pobles a l’est de les fronteres
egípcies.
S’utilitzen per explicar tots els esdeveniments del canvi de era: del pas del bronze al
ferro, de la desaparició dels hitites, de la desaparició dels palaus micènics, la retirada
d’Egipte a les seves fronteres, l’arribada de filisteus i arameus, la destrucció de Troia,
tot un seguit de fenòmens que poden estar relacionats però són molt amplis com per
basar-los en un únic causant. També es considera que es van produir erupcions de
volcans, terratrèmols, èpoques de fam... Desapareixen molts regnes com l’hitita i
apareixen nous pobles.
La situació contemporània és preocupant tant per Ugarit com per Alashiya. Es parla de
petits contingents de vaixells, així doncs, no es pot parlar d’una invasió multitudinària,
sinó de petites incursions, de pobles que segurament abans comerciaven i ara fan la
guerra. A Egipte, en canvi, si que es produeixen incursions més grans, al ser un estat
més poderós.
S’insisteix en l’arribada des dels Balcans de pobles que arriben a Anatòlia i al sud de
Grècia, i des d’allà es mouen cap a l’extrem orient. A Egipte hi arriben tant des de
l’Extrem Orient com des de Líbia. Semblen molt destructius.
Els relleus localitzats al temple Medinet Habu, construït per Ramses III, ens donen
molta informació sobre els pobles del mar.
En el temple de Mediteranpu hi trobem relleus de guerrers, on s’hi veuen representats
guerrers shardana, amb una clara similitud amb els guerrers representats als vasos
micènics. Per tant, no és descartable que des de les costes gregues, alguns grups
micènics que fugien dels palaus que s’estaven destruint, s’aventuressin a lluitar contra
els egipcis.
A Occident es relaciona als pobles del mar amb els pobles de Sardenya i fins i tot amb
els etruscos. Tot i no ser segur, no es pot descartar, ja que els micènics ja comerciaven
amb Occident. Per tant, no és impossible que hi hagués alguna relació.
Tot canvia del segle XII al segle VIII – dels pobles del mar a l’Imperi assiri
La idea profunda de Braudel és que Pròxim orient queda condemnat a viure en un
context de guerres civils. Es formen petits estats, on cada un lluitarà per la
supervivència, i cada un administrarà els seus recursos. És on sorgiran les ciutats
fenícies, el regne d’Israel, i altres regnes propers. Però tindran una existència efímera, ja
que ràpidament, a partir del segle VII l’imperi assiri començarà a conquerir,
posteriorment l’imperi neobabilònic i per últim els fenicis. És en aquest context de
petits estats on trobem el final de la civilització gloriosa de pròxim orient, i com la
cultura mediterrània es transportarà cap a Grècia i posteriorment, Roma.
El viaje de Unamón
Al segle XI a.C. sota el regnat de Ramsés XI, la divisió política i administrativa
d’Egipte es va accentuar, produint-se conflictes interns.
Les divisions internes eren assumibles dins del país, però en la política exterior
comportaven problemes, ja que les competències d’uns i altres es desdibuixaven.
Alhora, Egipte havia perdut capacitat per exercir pressió política.
Els celtes
Los hombres se acumulan entre el Rin, el Danubio, el Báltico y el mar del Norte. La
historia de Occidente no viene toda de aquí, pero se construye a partir de esta reserva de
hombres.
Al finalizar la edad del Bronce (siglo XII) ocurre un hecho fundamental en esta
protohistoria de la Europa central: la llegada de nuevos pueblos indoeuropeos, varios sin
duda y bastante diversos, pero que tendrán tiempo de mezclarse, de intercambiar sus
bienes, incluso sus formas de hablar, y que poseen todos ellos desde un principio la
característica que los marca para los arqueólogos: se trata de pueblos incineradores. El
hierro se contenta con aparecer por allí sin desempeñar ningún papel. Su uso no se
generalizará hasta pasado el siglo VI, con la segunda edad del Hierro, la civilización
lamada de La Téne «Las invasiones preceltas y celtas —escribe André Varagnac— se
realizaron mediante desplazamientos de poblaciones Enteras. Hubo que calmarlas,
dominarlas por la fuerza.
En tiempos de Halstatt, los reinos habían permitido la concentración de las riquezas en
amplias casas fortificadas, como en una civilización palatina. La Téne se marca por una
«democratización», o más exactamente, con la llegada de repúblicas aristocráticas
turbulentas. El mundo celta es la yuxtaposición de tribus poderosas en el que las
ciudades no se desarrollan demasiado bien los celtas podrían haber huido de las
regiones superpobladas donde, al norte de los Alpes, a comienzos del siglo VI: es la
época de LaTéne, de las expediciones germánicas y de la llegada de los celtas a la Galia,
con sus carros de guerra: los jefes galos en Champaña se hacen enterrar con sus carros,
las oleadas sucesivas de indoeuropeos, estas explosiones de hombres que llamamos
invasiones, se producen, las primeras, hacia el año 2000, a la altura del mar Negro, entre
el Cáucaso y Hungría; las segundas entre el 1500 y el 1000 desde Hungría y Bohemia;
las últimas, las aventuras celtas, a partir del 600, desde el otro lado del Rin y la Galia. El
centro de explosión se va desplazando lentamente de este a oeste, pero ¿no es una sola y
misma historia?
Polibi fa una descripció dels gals de la vall del Po (celtes). Ens diu que habitaven en
petites aldees i no en grans ciutats. Que practicaven la guerra i l’agricultura, i que els
seus bens eren el bestiar i l’or, ja que era l’únic que es podien emportar a tot arreu.
Formaven clans on el líder era el més poderós i el més temut. Comunitat de guerrers que
es mou amb la seva riquesa cap a climes millors. El moviment de pobles indoeuropeus
són diversos, el clima, un flux i reflux (
Els celtes són per a la civilització europea el que representa pels grecs a la civilització
grega
Entre el 400 i el 300 aC es mouran cap els Balcans, cap al riu Po, cal a Gran Bretanya,
Bretanya, la península ibèrica...
Mapa a principis del I millenni
Àfrica està buida exceptuant Egipte. Es produeix un moviment dels cimeris avançant de
Crimea cap als Balcans, cap al Tigris i l’Èufrates. Seria l’arribada dels primers
pobladors que utilitzen el cavall. Irrupció de l’Europa de les estepes cap a l’interior del
continent europeu i el pròxim orient.
Euràsia entre el 600 i el 300aC
Ara els protagonistes són els ecites que es mouran cap al contiennt europeu (Ucrania), i
travessant el Caucas arribant a Iran i a Egipte. Tot això provoca moviment de pobles
com els medes.
Els celtes comencen a moure’s. ‘La tene’ iniciarà incursions cap als balcans, a la
península itàlica, península ibèrica... Les estepes eurasiques estaran poblades per grups
de pobles nòmades. Àfrica seguirà sense estar gaire poblada, únicament la costa nord
pels cartaginesos, una mica de Grècia i Egipte. Els probles germànics ja es troben
dividits en diversos pobles i fan pressió a Europa Central.
Entre el 1200 i el 300 els pobles que es mouen són diferents socialment però
comparteixen llengua, cosa que provocarà una extensió de les llengües indoeuropees per
Europa, pel caucas i fins i tot per Iran (Indo-irà)
Escites
Els escites serien els primers cavallers que arriben a ? Els cavallers democratitzen el seu
ús perquè els carros només el podien tenir les aristocràcies mentre que el cavaller ho pot
ser qualsevol amb un cavall. Provocaran un gran desori a pròxim orient i que es reforcin
els Estats (perses) innovant en les formes de lluita i de defensa. Occident (Grècia)
bascula cap a Orient, ja que és on es concentra tota la riquesa (Imperi Persa). Els pobles
de les estepes eren temuts, però al no deixar testimonis tant extraordinaris ens semblen
de segona categoria, quan van posar en perill les civilitzacions sedentàries de l’Europa
Oriental i el pròxim Orient.
El nord d’Àfrica: la cita d’Herodot
El nord d’Àfrica abans de l’arribada dels fenicis es troba poc estructurat. Fins a
l’arribada de l’Islam, no s’utilitza el dromedari per a moure’s pel desert. Utilitzaven
carros moguts per bous. Són zones desèrtiques.
Els fenicis iniciaran comerç amb el nord d’Àfrica.
La crisi del 1200 també afecta a Europa, no en la mateixa etapa però si que afecta. No és
aliè als canvis i crisis que es produeixen.
LES CONSEQÜÈNCIES DE L’ARRIBADA DELS POBLES DEL MAR
La desestabilització que provoca l’arribada dels pobles mar provoca unes conseqüències
tant a Orient com a Occident.
Les dues principals conseqüències són:
• El pas de la metal·lúrgia del bronze a la del ferro. No arriba a causa dels pobles
del mar, sinó que desencadenen l’ús del ferro i l’abandonament progressiu del
bronze.
• Triomf de l’escriptura alfabètica per sobre de la pictogràfica. Es comencen a
abandonar les escriptures com la acadià o els jeroglífics dels grans estats i es
comencen a utilitzar escriptures més simples d’aprendre com les alfabètiques.
El pas del bronze al ferro
La metal·lúrgia del bronze és complexa. Les mines de coure més potents són a l’inici
del Tigris i Èufrates. Al IV mil·lenni s’incorpora l’antimoni, que el fa millor.
S’expandeix per tota Mesopotàmia. El gran canvi arriba al III mil·lenni on ja trobarem
estany i coure, i per tant bronze, per tota Mesopotàmia, Ucraïna, i comença a arribar a
Europa central. Durant el II mil·lenni el bronze arriba a tota Europa, Índia, Xina, el nord
d’Àfrica... En aquest gran moment d’expansió serà l’època del bronze, i l’arribada dels
pobles del mar despertarà una nova metal·lúrgia, la del ferro.
És molt més abundant el coure que l’estany. Hi ha més mines d’or que d’estany.
L’àmbar ve del bàltic cap al mediterrani oriental i el mar negre. El sud d’Europa i el
mediterrani exporten la tecnologia de la metal·lúrgia. El nord d’europa també exportarà
la cultura.
Al segle XII, la gran majoria d’armes són de bronze, de ferro n’hi ha molt poc. En
armes, Al segle XI encara predomina el bronze, i al segle X, està anivellat, amb zones
on guanya el ferro i zones on guanya el bronze. En eines, predomina l’ús del bronze,
però el ferro es comença a utilitzar més que en les armes. A Xipre i a Siria el ferro ja
predomina, però a Palestina predomina el bronze. Al segle X ja trobarem un predomini
aclaparador del ferro. El ferro es més fàcil d’obtenir i més resistent. Només cal obtenir
un forn a més alta temperatura per fondre el mineral. Els grans exercits encara són
controlats pels grans exercits, i fan ús del bronze.
En canvi els camperols que necessiten eines per treballar, obtenen el bronze dels grans
estats. Al ser escàs, obtenen metall pel seu compte. Els petits camperols aprenen la
metal·lúrgia del ferro. Amb la introducció de la metal·lúrgia del ferro, la metal·lúrgia es
democratitza i els grans estats perden els monopolis. Deixen d’existir les rutes
comercials del bronze. El ferro és el metall substitutori
El pas dels idiogrames a l’alfabet
Els idiogrames eren escriptures utilitzades pels grans Estats, de la mà dels escribes, la
casta de lletrats, orgullosos del seu ofici, que defensaven els seus privilegis i que
consideraven gairebé l’ús de l’escriptura un secret. Era l’element administratiu dels
estats per controlar l’economia.
Amb el pas cap a l’alfabet, passarà a ser l’escriptura dels mercaders, molt més senzilla.
20-30 signes diferents, i és en aquest aspecte, un sistema d’escriptura revolucionari.
Permet que molta més gent aprengui a escriure de forma més ràpida. Serà utilitzada
també pels grans estats, però naixerà per ser una escriptura pràctica.
Alfabet fenici, llengües semítiques, els grecs adapten l’alfabet fenici a la llengua grega,
els sons que no eren necessaris són canviats per vocals, donen valor vocals a alguns
sons consonàntics. La llengua més antiga es troba a la costa fenícia i al Sinaí (s. XV-X).
Serveix per transcriure contractes comercials, factures, etc. Aquesta escriptura permet
fer-la amb rapidesa i facilitat.
Com a ideogrames trobem escriptures
del neolítics als Balcans, i al Creixent
Fèrtil. Els logogrames són pensaments i
idees, i se’n destaquen els jeroglífics
dels egipcis i dels hitites. Els sil·labaris
sumeris, accadis, Persèpolis, aquests
diferents, estressos per Orient, també el
tenim a Xipre i a Creta. El protoalfabet
i alfabet el trobem a Siria, Palestina,
Arameu, el persa, el grec, el sud d’Itàlia, el fenici, el púnic, i el llatí. Aquesta evolució
va del 3000 aC al VI del llatí. El primer alfabet neix al mediterrani, es desenvolupa per
influencia del món comercial semita-fenici i arriba a través dels fenicis o grecs cap el
mediterrani occidental.
L’evolució de l’alfabet és curiosa. Trobem una
evolució del protosinaitic, cap el fenici, i
posteriorment al grec i llatí. El que es va fer va
ser agafar únicament el primer valor fonètic del
protosinaític, per això LAMD va acabar sent
utilitzada com L, i el mateix amb MEM i KAP
El sarcòfag d’Ahiram, rei de Biblos al voltant del 1000 aC es pto considerar el primer
text més antic conegut escrit en alfabet fenici d’una llargada significativa. N’hi ha
d’anteriors, però no són tan llargs. Té la mateixa funció que els jeroglífics, glorificar a
un monarca. Del sarcòfag destaquen els relleus, el missatge és més secundari, només es
per qui vulgui destapar el sarcòfag.
Amb la creació de l’alfabet cada cop és més comú que hi trobem missatges de
malediccions, ja que cada cop més gent sabia llegir i escriure. També és en aquesta
època on comencem a trobar ‘grafitis’ de lletrats a les piràmides, dient per exemple: Tal
persona va estar aquí
LES COLONITZACIONS. SEGLES X AL VI
(pg 201–211 fenicis, 211 – 222 cartaginesos)
Les ciutats fenícies
Sabem per Flavi Josep, historiador hebreu que rep la ciutadania romana en temps de la
dinastia dels flavis, que les fonts fenícies eren cròniques fetes pel mateix Estat per tal de
relatar els fets importants, com llistes dinàstiques o bé relacions diplomàtiques. Tenim
la inscripció reial d’Ahiram, la de Yehimilk, que tot i no ser al que es refereix Flavi, són
textos trobats a les tombes reials. També hi ha els textos exògens, d’historiadors
sobretot grecs, com Herodot i Tucidides.
Sobre el territori, en el primer mil·lenni la desaparició dels grans Estats provoca una
tendència d’extensió cap al Sud i d’intentar ocupar el territori de l’actual Israel. Cap a
l’nterior és més difícil, ja que hi ha una cordillera que dificulta el pas. Moltes de les
ciutats fenícies com la mateixa capital Tir, eren penínsules o illes molt a prop del
continent. Tenien fusta i ferro, recursos agrícoles i de pesca, una limitació demogràfica.
Trobem una homogeneïtat cultural, però no política.
La història política dels fenicis
•
•
•
•
•
•
1200: Superació de la crisis
1100 – 1000: Unificació dels regnes de Tir-Sidó i expansió meridional (Control
de la regió agrícola de Galilea).
970: Independència de Tir. Durant el regnat de Hiram (970 – 936) s’organitza la
xarxa comercial a la zona. Es consolida la presència a Galilea.
880 – 700: Els reis assiris converteixen les ciutats fenícies en territoris tributaris.
Inici de l’expansió comercial fenícia.
677: Assarhadon converteix Sidó en província assíria
644: Assurbanipal converteix el territori continental de Tir en província assíria.
Només Tir, Arvad i Biblos resten independents a canvi de forts tributs.
Per tant, el període de màxim apogeu independent és al segle X, VIII i VII, quan es
produirà la organització de la xarxa comercial.
Institucions polítiques
Inscripció de Yehimilk.
És una lloança a Yehimilk, rei de Biblos, al que se li atribueix la restauració de totes les
ruïnes dels temples. S’afirma que és el rei legítim conjuntament als sagrats Déus de
Biblos. El poder reial d’aquestes ciutats neix dels temples. Són els temples els que fan
funcions de banques i que comercien. Són els que garanteixen la pau en el món del
comerç. Són institucions religioses amb institucions de govern (Civil) i de comerç.
Sarcofag de Tabnit
La reialesa i el temple estan molt units. Hi ha un gran interès per mantenir la dinastia
pura, existint matrimonis entre germans per a mantenir-les.
Dominació assiria
La dominació assíria va comportar la presència permanent a Tir d’un representant
polític assiri que havia d’estar present en totes les reunions de govern i en les reunions
diplomàtiques. Alhora, els missatges del rei assiri s’havien de llegir en presència del
representant assiri.
Els assiris estableixen les rutes i els ports amb les que podien comerciar les ciutats
fenícies i alhora podien demanar mà d’obra fenícia per a enviar-la a Assíria quan fos
necessari.
Estructura de poder
Monarquia
És la màxima autoritat política i religiosa. És una institució hereditària amb un paper
marginal per a les reines.
Altres càrrecs
Governadors civils, comandaments militars, consell d’ancians (cada ciutat fenícia
disposava del seu propi consell d’ancians, format pels nobles de la ciutat, amb funcions
judicials, dipositaris del dret consuetudinari, administració dels bens comunitaris...)
Economia
Predominava una agricultura de secà, amb la tríada mediterrània, però les limitacions
del territori suposaven una problemàtica. Per això a les ciutats fenícies predominaven
les manufactures amb especialització en productes de luxe per a l’exportació (ceràmica,
joies, teixits...). Es crearan barris industrials a l’interior de les ciutats.
Hi haurà comerç estatal d’intermediació, amb exportació de les manufactures i
importació de metalls i productes de luxe (or, plata, coure, estany, ferro, pedres
precioses...) per satisfer la demanda interna i dels grans centres mesopotàmics i
anatòlics. Per tant, eren els grans intermediaris de l’Antiguitat.
Religió
Sabem per Clitarc que els fenicis i cartaginesos sacrificaven nens al Déu El (Déu
principal del panteó) per a garantir que passés alguna cosa bona. A través de Diodor de
Sicilia també sabem el sacrifici de nens. Els sacrificis infantils només el realitzaven les
grans famílies. Arribaran a criar nens per a sacrificar-los. S’ha interpretat aquest
sacrifici anomenat Molok, d’una manera de controlar el creixement de la natalitat de les
elits, per evitar que el seu nombre fos molt gran.
Colonització
S’ha de tenir en compte la importància dels ports fenicis, ja que desprñes de la crisi de
1200 desapareixen els principals ports del Llevant, com per exemple Ugarit, i Tir i Sidó
ocupen el seu lloc quan a partir del segle XI reapareix el comerç internacional basat en
la creixent demanda de matèries primeres per part dels estats mesopotàmics com Assiria
i Babilonia.
El factor demogràfic també juga un paper important, ja que hi ha un dèficit agrícola i
una sobrepoblació cada cop més important, per la qual cosa encara s’entén més el
sacrifici infantil.
Existència d’una producció especialitzada: Els tallers fenicis són els principals
productors, juntament amb els neo-hitites, de manufactures de luxe com objectes tallats
d’ivori, recipients d’or, plata i bronze, decorats, joies d’or... Per aquest motiu, la ciutat
de Tir es converteix en la principal proveïdora de mercaderies de luxe del Pròxim
Orient.
Demanda de metalls: Per tal de garantir l'accés als metalls i materials exòtics necessaris,
Tir crea i controla una xarxa comercial marítima internacional.
Durant el segle X, Tir controla la producció de coure a la península del Sinaí. Alhora,
d’aquesta manera s’assegurava l’arribada de l’or i l’ivori africà.
A partir del segle VIII la demanda creixent de productes de luxe metàl·lics només es
podrà satisfer amb l'explotació dels jaciments metal·lífers occident, ja que el Pròxim
Orient veu tallada les seves rutes de comerç cap al Caucas per culpa dels escites i dels
medes, que comencen a controlar la plana iranià.
La relació amb l’imperi assiri cada cop es més forta. Tot i l’intent expansionista assiri,
Tir conservarà la seva autonomia com a estat tributari assiri. Els reis assiris opten per no
degradar Tir a la condició de província, per la por de que aquesta acció pogués
malmetre l’estructura comercial creada per la ciutat fenícia.
Les fundacions al nord d’Àfrica com al sud de la península ibèrica tenen molt a veure
amb el culte als Déus. Els registres arqueològics ens diuen que la seva fundació es
produeixen cap al segle IX.
CARTAGO
La ciutat
Grans zones de regadiu i de secà, dos ports, un comercial i un militar. Existència
d’aqüeductes que reparteixen aigua per la ciutat. Ciutat ben fortificada amb doble
muralla i oberta al mar. No era molt diferent d’altres fundacions fenícies i gregues.
Ciutats que miraven al mar i amb recel a la terra.
La fundació la trobem explicada per Justí i per Dionís d’Halicarnas. En el 814, Elisa
(princesa de Tir), escapa de la ciutat perquè el seu germà, el rei Pigmalió, havia matat al
seu home Cherbas, sumo sacerdot de Melkart, i rival del rei, per tal de fer-se amb les
seves riqueses. Després de fer escala a Xipre, Elisa arriba a Cartago acompanyada de
famílies de la noblesa de Tir. Escullen Cartago per la seva proximitat amb Útica, una de
les més antigues colònies fenícies.
Els indigines els van permetre comprar un tros de terra que pogués cobrir una pell d’un
bou. Elisa va tallar la pell a t ires molt fines i va traçar el perímetre de Cartago i va
construir una muralla. El rei indígena, Hiarbas, va voler cassar-se amb Elisa, la qual es
negava. Es va immolar a la foguera per evitar-ho. Des de llavors, va ser divinitzada i se
li va rendir culte a Cartago.
De la història en podem treure que les fonts tenen molt caràcter llegendari i són molt
posteriors als fets, però la data de fundació coincideix amb l’arqueologia i els noms
nombrats són protagonistes reals.
Per tant, podem afirmar que la fundació va ser una conseqüència d’una crisi a la
metròpoli, que a Cartago va tenir un gran protagonisme l’aristocracia de Tir, i que la
fundació va comportar una apropiació del territori indígena.
Desenvolupament polític de Cartago
Ràpidament va començar a fundar colònies al mediterrani occidental. Diodor de Sicilia
explica com els cartaginesos van fundar una colònia a la illa d’Eivissa amb excel·lents
ports i una gran muralla. Hi habitaven bàrbars de diferents ètnies, però hi predominaven
fenicis.
La fundació d’aquesta colònia i d’altresa Occident són conseqüència de que Cartago
succeeix a Tir del control de les colònies fenícies de Sicilia i de la península ibèrica a
partir del segle VI. Tir cau en mans dels neobabilònics i els fenicis d’occident queden
orfes de l’ajuda oriental. Els fenicis d’occident veuen a Cartago com la nova metròpolis.
A la batalla de Alalia del 537, els cartaginesos aliats amb els etruscos acosnegueixen
frenar l’expansió grega a Còrsega, i es produeix el primer tractat amb Roma al 509. En
aquest segle VI Cartago es aliada dels Estruscos i degut a les bones relacions entre
etruscos i romans, Roma també és aliada de Cartago. Els grans enemics de Cartago
seran els gregs.
Els grecs en el segle V i IV prenen la revenja amb els cartaginesos a la guerra amb
Siracusa pel control de Sicilia, on el 480 es produeix la batalla de Hímera on les tropes
cartagineses són derrotades. Al 387, Dionís de Siracusa destrueix Motia, i entre el 310 i
el 306 es produeix la guerra contra Agatocles de Siracusa, que va arribar a desembarcar
a Àfrica i amenaçar a la pròpia Cartago.
Roma és la gran aliada del moment, ja que també veuen als grecs com a grans enemics.
Al 348 es produeix el segon tractat amb Roma. Els enemics de Roma també eren els de
Cartago. Al 277-275, Pir, rei de l’Epir, ataca Sicilia i pren les grans ciutats púniques
sicilianes. Es produeix el tercer tractat amb Roma.
Aquest panorama canviarà quan Roma conquereixi les ciutats gregues d’Itàlia, i faci el
salt cap a Sicilia, trencant els tractats amb Cartago i convertint-se amb els salvadors dels
grecs i els seus alits. Al 264 s’iniciarà la primera guerra púnica.
Institucions polítiques de Cartago
Cartago va néixer com una monarquia, i al segle VI es veu reforçada per les famílies de
grans comerciants. Al segle V i IV, quan Cartago entra en crisi, el poder de la
monarquia es va debilitant i sorgeixen grans magistrats (Basileus i strategos).
En el segle VI tenim una monarquia que va derivant cap a una república. Cartago no
tenia uns reis d’una única família, sinó que era escollit. Sembla més un magistrat.
Gaudeix d’una immensa autoritat i només la ocupen persones distingides, per la seva
virtut i riquesa. És una espècie d’oligarquia de grans comerciants.
Sota el terme de Basileus no tenim molt clar que s’hi amaga.
Sembla que existeixen dues figures, una anomenada basileis que tenia funcions
administratives, màxima autoritat judicial i diplomàtica, convocar i dirigir les reunions
del consell, i tenia el poder de l’activitat legislativa, i una altra, strategoi, que tenia la
màxima autoritat militar. Sembla un càrrec col·legiat, electiu i temporal, però
desconeixem quan dura.
Altres forces polítiques:
Consell d’ancians / Senat
Hi trobem representants de les famílies il·lustres de la ciutat, amb un número
indeterminat i amb elecció popular.
Les seves funcions eren debatre i assessorar l’activitat política i militar de Cartago
Assemblea
Només actua quan no hi ha consens entre el Basileus i el consell d’ancians. Hi
participaven els homes lliures de Cartago. També tenia activitat legislativa.
ETRUSCOS
El seu origen és discutit. Herodot explica una llegenda, on diu que a Lidia, després
d’una època de fam, el rei pren la decisió de que una part de la població es queda on es,
i l’altre buscarà noves terres. Al arribar a noves terres, canviarien el seu nom de lidis per
tirrens, en honor a Tirrè, fill del rei i dirigent del seu grup.
Els colonitzadors grecs identifiquen aquests tirrens com els seus enemics asiàtics de
Lidia. Els etruscos són els asiàtics establerts a Occidents.
Titus Livi identifica als etruscos de forma diferent, ja que els identifica com els
habitants dels Alps. Defensa que tenen origen italià.
L’arqueologia ens diu que hi ha una continuïtat de les poblacions preromanes itàliques i
la cultura etrusca clàssica. Per tant, no hi ha discontinuïtat ni una arribada de nova
població, el que tampoc nega que hi hagués influència o una possible creació mitològica
per diferenciar-se de la cultura grega.
La història etrusca es pot dividir en quatre grans etapes:
•
•
•
•
Període orientalitzant: (700 – 630): gran presència d’influència d’Orient.
Període etrusca arcaica (630 – 474): màxima expansió dels etruscs cap al nord i
cap el sud. Període monàrquic a Roma
Període etrusca clàssica (474 - 328): Convivència amb l’expansió romana. Les
guerres contra els celtes, grecs i romans.
Període hel·lenístic (328 – 196): L’Etruria sota domini romà fins a la seva
incorporació a Itàlia.
Periode orientalitzant i arcaica
Aquest període està caracteritzat per la presència d’objectes d’Egipte, d’Assiria, del
nord de Siria... Per tant hi ha una existència d’un públic que té la riquesa per pagar
aquest objectes. Hi ha una aristocràcia i una reialesa que explota tant l’agricultura com
les mines de metalls de l’illa de l’Elba i de la costa etrusca. Hi ha ciutats etrusques a la
costa i a l’interior.
L’expansió es produirà cap al nord, arribant a la Vall del Po i fundant Spina on
negociaran amb els celtes. Al sud, al costat de l’actual Nàpols, fundarà Capua.
Lluitaran amb els grecs a la batalla d’Alalia, ja que els grecs havien fundat la ciutat
d’Alalia i assetjaven el control fenici a Còrsega. Hi ha una aliança fenícia-etrusca per
expulsar als grecs de l’illa. S’expulsa als grecs del i es converteix en una terra apta pels
estruscos. Els fenicis es queden amb el sud del mediterrani i els grecs que fugen
d’Alalia s’estableixen a Masalia, i des d’allà controlen la zona nord del mediterrani
occidental.
La societat etrusca
En un principi estarà formada per clans, les gens. Estructures cliantelars basades en el
parentiu i les relacions econòmiques, amb obligacions de guerra i pau, mecanismes
simbòlics. Les grans famílies eren estructures aristocràtiques. L’aristocracia tenia el
control dins de la gens, però ocasionalment hi ha havia enfrontaments. La qüestió ètnica
sosté que la elit etrusca era provinent del mediterrani oriental, i s’havia imposat sobre
una base indígena autòctona, que acabaria sent serfs, lligats a la terra i als propietaris.
Tenien certa capacitat jurídica, dret a posseir cases però no terres. Formaven part de
l’exèrcit.
Institucions de govern
La primera forma és la monarquia, del segle VIII al VII. Els reis sorgeixen de
l’aristocràcia agrícola. Era la màxima autoritat militar i religiosa. Cada nou dies la
societat presentava respectes al seu rei i li consultaven afers primats. Eren monarquies
militars més que dinàstiques. Hi havia una aristocràcia monàrquica beneficiada pel
comerç exterior amb control dels metalls.
Les monarquies aristocràtiques no tenen assegurat el control de la població, ja que no
eren unes monarquies hereditàries amb força, i haviat les lluites entre les diferents
poblacions i l’aixecament dels camperols fa que sorgeixin les tiranies pròpies del món
grec, amb els seus màxims exponents als segles VI i V.
La tirania doncs, seria un conflicte entre els reis/aristocràcia terratinent amb les classes
urbanes comercials. Una població urbana rica que obté els seus beneficis del comerç
internacional que genera una nova classe dirigent, no tan basada en el llinatge sinó en la
riquesa.
El tirà doncs, acaba sent el cap d’un exèrcit personal que pren el govern de la ciutat amb
l’ajuda de les classes urbanes adinerades. Un cop en el poder, adopta atribucions
absolutes del rei i aconsegueix una restauració de la pau social.
Per tant, el que s’està produint és un conflicte entre camp i ciutat. Es produeix un
desenvolupament urbà d’Etrúria i un abandonament de les aldees i una concentració de
la població en les ciutats.
Les ciutats etrusques amb règims republicans.
El seu moment de màxim esplendor són els segles V i IV.
Les causes que motiven la seva aparició
•
•
Desaparició de la inestabilitat social que va provocar l’aparició de les tiranies.
Les elits terratinents i la burgesia urbana estan unides per vincles familiars i per
tant s’acaba l’enfrontament previ.
Aquestes repúbliques etrusques estan formades per diverses institucions:
•
•
•
•
Magistrats anuals a les diferents ciutats.
El col·legi de Zilath a Tarquinia, amb quatre magistrats.
La magistratura administrativa Maru, amb funcions també religioses.
Hi ha altres magistratures com: el Purth, amb la magistratura de la justícia, el
Camthi, magistrat subordinat del Zilath amb el control de fires i mercats...
LA COLONITZACIÓ GREGA
La colonització grega té paral·lelismes amb la fenícia i la etrusca, però de la grega ens
han quedat més restes. Braudel defensa que hi ha un període de precolonització en
epoca fosca, encara que en l’actualitat es defensa més d’un moviment de pobles que no
s’atura en el 1200 després de la crisi. Braudel compara la colonització grega d’Occident
amb el Far West i tota la seva mitologia. Planteja si la colonització era pel comerç o per
establir-se a noves terres. Polèmica que ja s’ha superat, ja que no deixen de ser una dins
de l’altre. El comerç permet establir-se a noves terres.
Les societats que es troben els grecs al arribar al oest gairebé deshabitats o organitzats
en clans tribals.
Braudel parla de diferents zones:
•
•
•
•
El pas cap al mar negre, on la població local ofereix poca resistència, i per tant
són de fàcil accés,
La cirenaica
El sud d’Itàlia
El ‘Far West’, on la majoria de colònies són jòniques.
Epoca fosca
Va del 1200 al 800 i suposa la destrucció del mon micènic i l’aparició de les diferents
polis. També comporta la desaparició de l’escriptura, una ruralització, pobreza,
interrupció del comerç amb l’exterior. Tucídides defensa que després de la guerra de
Troia, arriben dòrics que es van apoderar del Peloponès, personatges del nord que
s’apoderen de la terra. Durant l’època fosca hi ha un record a l’època micènica.
La màxima autoritat en aquesta època és el Basileus, entès com a rei. És diferent del rei
en epoca micènica. Els locals tindrien un basileus però que no tindria un poder molt
extens, sinó que seria més el principal patriarca de la comunitat, que es diferencia de la
resta per un major prestigi. La base del poder d’aquest basileus és una major possessió
de terres i de béns.
També feia les tasques de defensa: Acció diplomàtica amb altres reis per garantir la no
agressió contra la comunitat, i alhora organitzava la defensa en cas d’atacs.
Època arcaica
Es considera l’inici d’aquesta època amb la celebració de la primera olimpíada al 776
aC. El període arcaic es caracteritza per un augment del comerç internacional, millora
de l’agricultura, creixement de la demografia, aparició de la moneda, escriptura, nova
forma d’organització política: la polis, la consciència d’una comunitat única...
Es produeix una transmissió de l’alfabet dels fenicis cap als grecs, on cada zona
adaptarà un dialecte diferent. Es produeix aquesta transmissió ja que era molt més
simple que el sil·labari i permetia una major democratització de l’escriptura i suposava
un sistema eficaç de comptabilitat.
La polis és una realitat física, humana i cultural. Polis no com a ciutat, sinó com a
micro-estats ciutats.
La hèlade és un concepte cultural, com a forma d’organització, llengua comuna, religió
comuna i tradició èpica. El bàrbar és tot aquell que no parla grec i que no s’entén allò
que parla, encara que provinguin d’una gran cultura com egipcis i babilònics.
L’aristocràcia
El basileus es veu transformat en l’aristoi, el qual monopolitza el poder legislatiu,
militar, judicial i econòmic.
Es produeix una concentració de la propietat de la terra.
Es defensa una descendència heroica
Magistratures i institucions:
•
Arconts
o Epònim: poder executiu civil
o Basileus: calendari litúrgic i rituals religiosos
o Polemarc: Cap de l’exèrcit i de la flota i relacions
amb els estrangers de l’Àtica.
•
•
Arconts tesmòtetes: conservació de les tradicions i costums antics
Consell del Areòpag: Tenia la funció de conservar les lleis i administrava els
assumptes importants de la ciutat. L’elecció dels arconts es feia entre els nobles i
rics, dels quals eren escollits els areopaguites, únic càrrec vitalici.
•
Ekklesia: propietaris de terres. Funcions?
Les colonitzacions
Es produeixen per una concentració de terres en mans dels aristoi. El creixement
demogràfic el que provoca és, o bé la fragmentació de les terres familiars o bé la
transmissió a un sol hereu. Per tant, ens trobem en una situació de stenochoria, és a dir,
de falta de terres.
La solució és emigració a la ciutat o bé a l’estranger, obtenint unes terres que permetin
reproduir l’estil de vida agrícola anterior a la stenochoria.
L’emigració, a càrrec de la metròpolis, estava planificada, amb el nombrament d’uns
oikistes al comandament de l’expedició, una selecció dels membres d’aquesta expedició
i proporcionant vaixells pel viatge.
Els oikistes
Són nombrats per la metròpolis i escollits entre els aristoi. Són els encarreats de dirigit
l’expedició naval, l’emplaçament definitiu de la nova colònia, delimitar els seus espais,
repartir les terres, fer les primeres lleis...
La figura del legislador (nomothetes)
Té origen aristocràtic, i sorgeix en l’entorn colonial a finals del segle VII i principis del
VI. La seva funció és posar fi a la conflictivitat social mitjançant la seva acció
legislativa.
EL MIRACLE GREC I LA POLIS
Pàgines (252 – 268)
Les polis gregues vivien amb una por constant a un enemic exterior que pogués acabar
amb elles, com per exemple els perses. La geografia permetia petites polis amb
dimensions humanes. L’economia era responsable, amb una ciutat oberta, necessita
l’aportació de recursos de l’exterior. La polis es caracteritza per acabar amb el monopoli
de la noblesa en el poder. Es van creant òrgans de govern més participatius. Grècia
estava destinada a unir-se per defensar la seva llibertat. Per això s’uneixen per lluitar
contra els perses, però alhora lluiten entre elles per evitar que Atenes formi un estat
únic. Seran els macedònics, enemic exterior, els que aconseguiran unir tot el territori.
Solo
Fins a l’arribada de Solo, hi havia grans desigualtats, manca de terres i en poder
únicament d’uns. Els deutes permetien esclavitzar a l’individu que no pogués pagar-lo
Solo és considerat el primer cap del poble. Fa d’arbitre entre poble i noblesa. No és del
tot favorable al demos sinó que és igualitari. Soló, com altres demothetes, canvia la llei
tradicional oral per la llei escrita.
Amb l’arribada de Soló, es portaran a terme dues grans reformes:
•
Abolirà els deutes, i que va permetre acabar amb l’esclavitud dels antics
ciutadans esclavitzats per deutes. S’acaba que una persona pugui perdre el seu
estatus jurídic. Però cal dir que no fa un repartiment de terres sinó que aboleix
els deutes.
Els ciutadans d’Atenes deixaven de regir-se pel llinatge i passaven a ser censats per la
seva riquesa. Formarà quatre classes: pentakosiomédimnoi, los hippéis, los zeugitai y
los thetes. Dins dels càrrecs públics hi haurà persones de les tres primeres classes.
Els rics, encara que no provinguin dels llinatges nobles, poden accedir a càrrecs
públics. Als thetes, els més pobres, no podien ser magistrats, però si pertànyer en
l’assemblea i en els tribunals. Això cal interpretar que és perquè entenen que qui no
té riqueses no defensarà la ciutat perquè no té res que defensar.
La reforma de Solo va tenir una forta importància, però no va solucionar els
problemes d’Atenes. El fet de situar-se al centre no va contentar ni al poble al no
repartir les terres, ni als nobles per perdre part del poder.
Va establir també dues noves estructures de govern:
•
•
La Boule, amb 400 representants, amb membres de les tres primeres classes
censitaries. Preparaven els assumptes que es discutirien a l’Assemblea.
La Heileia, amb components de les quatre classes i tenia la funció de tribunal
popular, amb funció tan legislativa com judicial.
La tirania
La reforma de solo no te continuïtat, perquè a mitjans del segle VI, amb solo
exiliat, a Atenes triomfa una tirania. De la mà de Pisistrat, Atenes es convertirà en
una tirania davant del fracàs de les reformes de Solo i per evitar que l’aristocràcia
mantingués el poder. El poble donarà suport a la tirania.
¿?
Democràcia de Clístenes
Clístenes va distribuir a la població en deu tribus, però que es podien entendre com a
districtes electorals. Dins de cada tribu hi havia persones de les 3 antigues tribus, costa,
ciutat i interior.
Cada ciutadà d’Atenes deixa de tenir el nom del llinatge, sinó el lloc de naixement, per
la qual cosa es buscava democratitzar a la població.
Alexandre Magne
Filip aconsegueix derrotar als grecs, però la mort prematura obliga al seu fill a afanyarse a fer-se fort en el poder i acabar amb les revoltes tant en les ciutats gregues com a
Macedònia. Alexandre voldrà seguir el somni del seu pare, conquerir el verdader tresor,
l’Imperi persa.
Sota el poder d’Alexandre Magne, els macedònics es llancen a la conquista del imperi
persa, i aconsegueixen la victòria perquè aconsegueixen escapçar l’imperi persa i aïllarlo del mar, al haver conquerit tota la costa llevantina, amb el poder d’aquesta zona rica
persa, s’endinsa cap a l’interior de l’imperi per aconseguir vèncer del tot. Encara que
l’imperi d’Alexandre duri poc, la presència de la cultura grega a Orient durarà deu
segles, fins a l’expansió islàmica al segle VII dC. La conquesta romana d’Orient seria
una continuació de la conquesta d’Alexandre. Segons Braudel, la presencia de la cultura
grecoromana durant deu segles no aconsegueix canviar les dinàmiques d’Orient, que
amb l’arribada dels pobles sards tornarà a les antigues tradicions de les civilitzacions
orientals.
Amb la mort d’Alexandre Magne, el gran imperi es veurà dividit entre els diferents
successors i es formaran els regnes diàdocs, que duraran fins que seran conquerits per
Roma.
L’EXEMPLE DE PIRRUS
Pagina 270-271
Braudel parla de Pirrus com aquell destí que no es va poder fer realitat. Pirrus el que fa
és el que hauria d’haver fet Alexandre si en doncs d’orientar-se cap a Orient, cap a
l’Imperi Persa, s’hagués orientat cap a Occident, cap a Roma.
La ucronia que planteja és analitzant l’expedició de Pirrus, qui pretén ser el nou
Alexandre, i que, per defensar-se dels romans, utilitza 30.000 homes i elefants, plantejar
com hagués sigut un plantejament d’Alexandre cap a l’Oest. El fracàs de Pirrus contra
Roma el que provoca també és el fracàs d’Alexandre i de Grècia enfrontats contra
Roma. El triomf d’Alexandre per Braudel és aberrant, ja que és inútil, perquè tot i
acabar amb l’imperi persa, no va generar un imperi durador. En canvi, si Alexandre
hagués anat cap a Occident, potser Siracusa seria la capital del mediterrani d’un imperi
grec-mediterrani, vencedor contra Cartago i Roma. Potser la cultura grega hagués
arribat a Occident no de forma idealitzada per Roma, sinó directament.
Roma és la frontissa dels dos mediterranis, i unirà Orient i Occident.
El context itàlic: l’expansió de Roma
La situació que troba Pirrus a Roma no és la mateixa amb la que s’hauria trobat
Alexandre 50 anys abans. Al 400, Roma només controla la vall del Tiber, però al 338 ja
controla tota la zona de la costa del Tiber fins a les portes de Nàpols. Al 337 hi haurà la
llei que permetrà als plebeus accedir al consolat, de forma que la república es consolida.
Al 338 també s’ha acabat la primera guerra samnita amb victòria romana. Durant aquest
anys, fins al 298 hi haurà la segona guerra samnita, que acabarà amb Roma arribant al
mar Adriàtic i la divisió dels samnites entre els del nord i els del sud, i els ha privat de la
costa. Roma comença a ser poderosa. 10 anys de l’arribada de Pirrus, hi ha la tercera
guerra samnita, amb la que Roma derrota als samnites del sud i als sabins del nord, i els
incorpora a Roma. Per tant, Roma ja controla tot el centre d’Itàlia. Queden encaral es
ciutats gregues del sud, amb Tarento com a gran metròpoli i les ciutats etrusques del
nord.
Primer iniciaran accions bèl·liques contra el sud, i serà quan les ciutats gregues
demanaran ajuda a Pirrus. Al 272 hi haurà l’expedició amb la conquesta de les ciutats
gregues de la magna Grècia i al 264 la lluita contra les restes de les ciutats etrusques. Al
264, a la vigília de la primera guerra púnica, s’acabaran els conflictes, i Roma
controlarà tota la península itàlica.
El context de Pirrus
Pirrus neix al 318 i està emparentat amb la mare d’Alexandre Magne, que també era
d’Epir. Ha de fugir per una disputa en la cort, i es refugia al nord, però gràcies a
l’amistat amb Demetris Poliorcetes, enemic de Macedònia, aconsegueix tornar al tron
de l’Epir. Sembla que també participa juntament amb Demetris en la batalla d’Ipsos que
enfronta a tots els grans generals descendents d’Alexandre contra el pare de Demetris.
La derrota del pare de Demetris fa que hagi d’abandonar l’Epir i es refugii a Egipte.
Allà fa amistat amb Ptolomeu I i es casa amb antigona. Amb l’ajuda dels ptolomeus,
aconsegueix tornar al tron d’Epir. Té molt èxit, gran vida civil i militar. Quan ja és rei
d’Epir, Demetris aconsegueix vèncer i fer-se amb el tron de Macedònia i s’inicia una
disputa entre els dos. Aquesta enemistat durarà tota la vida, fins al punt que Pirrus s’alia
amb els enemics de Demetris. Amb aquestes aliances al 287, Pirrus aconsegueix
ampliar el seu regne i fer-se amb part del regne de Macedònia, però al 285 Pirrus es
troba sense els territoris macedònics i limitat a Epir. Davant de la situació delicada, rep
amb interès la proposta que li fan els grecs de Tarento perquè els ajudi contra els
‘bàrbars itàlics’ (Roma). Començarà l’expedició itàlica de Pirrus
L’expedició de Pirrus
Arriba a Itàlia al 282 i marxarà al 276. La primera batalla serà la d’Heraclea on amb els
seus elefants sorprendrà als romans. Va avançant pel territori, i al 279 té lloc la batalla
d’Asculum. Aquell mateix any hagués pogut avançar fins a Roma, però per raons
desconegudes no continua la lluita. Sembla que no tenia prou efectius per posar en setge
a Roma. En tot cas, després de la batalla d’Asculum, els romans signem una treva amb
ell. Les victòries, són pírriques ja que perd molts efectius, tant tropes com oficials.
Li dona esperança quan els grecs de Siracusa li demanen ajuda per combatre als
cartaginesos. Al 278 marxa a Siracusa i és aclamat. Derrota als cartaginesos i pren
l’actual Palerm, però fracassa en l’atac de l’actual Marsala. Després d’aquest fracassa,
la sort de Pirrus va a la baixa. Els sicialans perden esperances en ell i perd recolzament.
Cartago planteja una pau amb Siracusa a les esquenes de Pirrus. Llavors Tarento el
torna a cridar. Pirrus torna a la península i s’enfronta amb els romans per darrera vegada
a la batalla de Benevento on és derrotat al 275. Després de la derrota, l’estada de Pirrus
a Itàlia deixa de tenir sentit, i com que el seu tron està en perill, torna a Epir, amb només
8.000 soldats. Lluitant contra Macedònia i els seus aliats, perd la vida perquè una dona
li tira una teula al cap. WTF que random.
L’IMPERIALISME ROMÀ
Roma abarca més que el mediterrani. El destí de Roma és una significació per Braudel.
L’imperi no neix d’ell mateix, el mar no és una fabrica de xarxes de comunicació, és
algo més. Limitar-se al mediterrani seria limitar la importància de Roma, ja que també
hi ha episodis com Cesar i la Gàl·lia, Germània, Britània... Tot i així, el mediterrani és
el seu cor, està al centre.
Braudel reflexiona sobre que significa l’imperialisme a Roma i com entendre els seus
èxits.
La conquesta d’Itàlia
Res feia pensar que una petita ciutat conqueriria tota la península. Originàriament és un
poble de pastor que és refundada la ciutat pels etruscos. Al 509 després de guerres
‘mediocres’ es lliurarà dels etruscos. Cap al 380 els gals aconseguiran assetjar la ciutat i
hauran de pactar perquè marxin, pagant un fort tribut. La història canvia quan Roma
decideix expandir-se cap al sud. A Capua, xoca amb el samnites. Al 338, Roma ocupa
una zona amplia que va de Roma fins a Capua, a les portes de Nàpols, amb territoris
romans, que disposen de ciutadania romana, altres que son semiciutadans, i per últim,
aliats, que ve poden ser llatins, o no. La lliga Samnita s’enfrontarà amb els romans a la
primera guerra samnita (343 – 341), la segona serà més llarga, del 326 al 304. Roma ha
de desenvolupar la seva potència militar més forta i la seva capacitat de generar
aliances. Al 321 patirà una derrota de la que s’aconsegueix refer. A la tercera guerra
samnita, on hi participaran etruscos i samnites aliats, es produirà la batalla de Sentinum
al 295. Un cop vençuts, els únics enemics que queden són les ciutats gregues, com
Tarento. És en aquestes guerres on es forjarà l’esperit lluitador de Roma.
Causes del triomf de Roma
Els èxits de Roma, especialment els de la tercera guerra Samnita, on derrotaran a
etruscos, gals i samnites units, es deuen segons Braudel, a la zona geogràfica, és a dir,
Roma es troba al centre, i a les bones xarxes de comunicacions, amb diferents vies, i per
la forma de tractar als vençuts, atorgant la ciutadania completa o de segona categoria,
fundant colònies i creant l’Estatut dels socis (aliats), on s’arribaran a tractats
normalment igualitaris.
Una altra causa és la legió manipular. Les guerres samnites converteixen l’exèrcit romà,
passant de ser com un grec amb formació hoplítica a una formació innovadora, formada
per grups, que permet un millor desenvolupament en un terreny muntanyós on els
samnites s’assentaven. Aquesta legió va estar en funcionament des de les guerres
samnites fins a la reforma de Marius a finals del segle II aC.
Es va haver d’innovar, perquè la falange servia per fer front als etruscos, però contra un
exèrcit mòbil com el dels gals o el dels samnites, no era eficient. Era necessari que
l’exèrcit pogués portar a terme un atac després de resistir l’ofensiva enemiga.
El nombre de soldats inicialment era de 4200 homes, però se’n troben casos de 6000.
Dividits en 30 manípuls i 3 línies: Hastati, Prínceps i Triarii.
La tercera gran raó és les disputes dels seus enemics. El món hel·lenístic està dividit
entre ell, els samnites i etruscos també estan barallats entre ells, els samnites amb els
grecs... Aprofitant les disputes dels seus veïns, Roma aconsegueix ampliar el seu
territori.
Roma contra Cartago
La més dificultosa i llarga és la primera guerra púnica (264 – 241). Braudel considera
les guerres de Roma contra Cartago com la guerra dels cents anys de l’Antiguitat al
mediterrani.
Primera guerra púnica
Dos grans poders enfrontats. Cartago no era menys experta que Roma en agricultura,
infraestructura... Les dues eren poderoses en l’aspecte terrestre, encara que Cartago era
més potent via marítima, ja que Roma no tenia molta experiència, però ràpidament
l’aconseguirà.
La conquesta de Sicilia al acabar la primera guerra púnica té una gran repercussió, ja
que Roma aconsegueix un gran nombre d’esclaus. Roma es transforma d’una ciutat
italiana a un imperi mediterrani.
L’expansió cartaginesa es produeix per Iberia i s’arriba a un pacte per partir-se el
territori, del sud de l’Ebre per Cartago i a partir del nord per Roma, però aquest tractat
ràpidament serà superat.
Segona guerra púnica
Braudel no sap donar resposta al causant de la segona guerra púnica, perquè els dos,
estaven interessats en que es produís, ja que no podia viure una amb l’altre, no podien
conviure i havien d’arribar al conflicte. S’acabarà amb la batalla del Zama que dona fi a
la guerra.
Polibi, historiador grec, que acaba reclòs a Roma, acaba opinant que la grandesa de
Roma es deu al destí per les característiques intrínseques que té la societat romana.
Aníbal volia revoltar tota Roma contra Itàlia, però acabarà succeint el contrari, la
revolta del nord d’Àfrica contra Cartago, que farà caure el poder cartaginès.
Tercera guerra púnica
El 146, una petita guerra entre Cartago i Mesina, que acaba provocant la tercera guerra
púnica i la fi de Cartago.
Un aspecte clau per entendre la victòria romana és l’aparició de les quinquerremes, uns
‘monstres’ del mar, que es construïen ràpidament, però tenien una utilitat molt reduïda.
Roma en fabrica en poc temps 100 i més tard en fabricarà 220 vaixells amb 3 pisos.
Tenen una escassa durabilitat, i només naveguen en bon temps a l’estiu i per a una
expedició militar.
Van sorgir a Xipre i s’expandeixen pel mediterrani. Són cares però es construeixen
ràpidament. Gràcies als nombrosos boscos d’Itàlia, Roma es pot permetre construir-les.
Moltes de les pèrdues navals es deuen a tempestes inesperades, més que per atacs
enemics.
El pròxim Orient: la presa cobejada.
Totes les grans ciutats del mediterrani oriental estan a la vora del mar i totes son rivals
entre si. La conquesta d’aquesta zona era molt més difícil que la conquesta del occident.
No hi havia unitat natural entre la zona occidental i oriental del mediterrani. Just acabat
a segona guerra púnica comença una guerra amb Macedònia.
La dinàmica romana era una dinàmica molt centrada a Roma i la península itàlica, no
s’havia mogut cap al mediterrani. Això passava molt de manera econòmica, on els
territoris més orientals eren més rics. Però quan roma comença a moure per aquest
territori, aquesta es comença a canviar. No serà fins el 170, 150 o 130 quan s’uneix les
conjuntures romanes i la del est del Mediterrani.
Son els petits regnes que demanen ajuda a roma i es posen sota la protecció romana
davant dels tres grans regnes, Selèucides, Egipte i Macedònia. Roma aprofitarà els
trastorns interns per ficar-se en els seus afers. Primera mostra del imperialisme Romà a
Orient. Serà aquesta fractura interna que portarà a la decadència dels colossos amb peus
de fang orientals i porti a una fàcil conquesta romana del territori.
En el segle II la llibertat dels Grecs es capgira. Macedònia es solleva i es reduïda al estat
de província romana i altres regions també segueixen. Comparteix posició amb altres
invasions i conflictes. Es el moment en que comencen les guerres amb Mitrídates.
L’últim intent del mediterrani oriental per defensar-se contra els romans, s’uneixen tot
els que queden dels territoris hel·lenístics i moltes ciutats gregues. Comencen amb una
massacre de ciutadans romans, però aquests es tornen i acaben guanyant.
Més Enllà del Mediterrani
Grans moviments de pobles. L’imperialisme roma es aturat o satura sol? Que va fer que
el mediterrani no pugues anar més enllà de les seves fronteres? El emperador Adrià va
parar l’avanç de la conquesta. La frontera del Mediterrània del nord, son terres
completament diferents. Tot canvia més enllà del mar negre y del Rin. Es una terra
aliena i estranya. Es una renuncia? Ha trobat l’imperi roma la seva frontera natural? Hi
ha derrotisme? Segons Bordell allunyar-se del mar es dolent. Es necessita molta gent
per fer anar la economia del mediterrani, sembla que l’imperi hagués arribat a la seva
màxima expansió possible.
Coneixem poc dels moviments dels Teutons i altres pobles abans de topar-se amb
Roma. Es un poble busca noves terres per establir-se. Es una por germànica, un terror
címbric dels romans de nous bàrbars. Serà a la Galia on s’enfrontaran amb els Romans,
però tindrà dificultats. L’entrada dels teutons demostrarà la debilitat de les seves
fronteres i especialment la Galia, que encara no estava completament sotmesa a Roma.
Cèsar Conquereix la Gàl·lia
12 o 13 milins d’habitatns durant els romans, tindrà un pes molt important. El senat
volia que Cèsar fracasses a la Gal·lia i aquests sel podessin treure de sobre. Cesar troba
en dos moviments de població com a una escusa per a intervenir en el territori, roma
necessitava controlar la Gallia abans que els germànics. Pagina 248 descripció
deatallada del a conquesta de la Gal·lia.
A Germania hi havia poblacions emigrants, que lluitaven entre si però que podien
formar grans coalicions. Hi van haver diversos intents, molts dels quals van fracassar.
Brodel apunta que el fracàs recau en la manca del control del Mar Bàltic i el Mar del
Nord, perquè tancaria els germànics en una pinça. Però això no va ser possible. Després
del fracàs de germania, es tractava d’assegurar les fronteres. L’emperador Adrai va
assegurar la frontera del Rin i obrirà vies de comunicació, però serà Traja que farà les
grans conquestes de la Dacià. Va buscar les mines d’or de l’actual Romania.
El fracàs de Mesopotàmia es deu a la manca de xarxes de l’imperi roma a més de la
manca de cavalleria en aquestes zones tant grans i amplies. En una batalla directe, la
cavalleria de partia sempre guanyaria.
La Civilització mediterrània
Cauen les barreres, les civilitzacions mediterrànies s’acaben semblant l’una amb l’altre.
Parlen de les incorporacions de vestiment característica dels paises més del nord. El
palium, el mantell o capa rectangular que serveix per tot. Es molt més còmode de portar
que la toga. Es més una capa que serveix per tot.
Hi ha bsatnats aportacions alimenticies i econòmiques d’arreu del imperi i de més enllà
a partir del comerç amb l’exterior. Tan mateix, les regions estaven separades
econòmicament, algunes podien ser molt pobres i altres mes riques. Un gran nombre de
factors podien intervenir en aquests processos.
Exsiteneixen varies tipu de ciutats, normalment separades en noves o antigues. Algunes
son molt antigues, però Roma es dedica a crear noves ciutats i moltes d’auqestes son
iguals. Es comuiniquen com illes a partir de les rutes. La enginyeria romana va fer
possible aquest sistema. Les ciutats son grans o petites, no existent de tamany mitja.