Presentació
El material que teniu entre mans només pretén ser una exposició d’algunes de les nocions
bàsiques per poder interpretar l’economia.
S’ha intentat simplificar el llenguatge econòmic per fer-lo més accessible en un primer
contacte amb l’economia, ja que d’altra manera es dificultava la comprensió d’aquestes
nocions bàsiques.
S’ha retallat el temari de manera deliberada i se n’ha exclòs aquelles parts que
requereixen cert coneixement previ; malgrat tot això s’ha intentat ser fidel als criteris
que el Departament d’Educació ha establert per a la matèria.
Versió revisada i corregida pel curs 2017/18
-1-
1r de Batxillerat
Curs 2017-18
David Busquets i Camps
-2-
Índex
I. Conceptes generals
1 L’economia
1.1. Definició
1.2. La ciència econòmica
2 Sistemes econòmics
2.1. L’activitat econòmica
2.2. Sistema d’economia mixta
3 Principals problemes econòmics
3.1. Escassetat
3.2. Cost d’oportunitat
3.3. Frontera de Possibilitats de Producció
4 Factors econòmics
II. Microeconomia
4.1. Terra
5 Agents econòmics
4.2. Treball
5.1. Flux circular de la renda
4.3. Capital
5.2. Consumidors
4.4. Iniciativa empresarial
5.3. Empreses
5.4. Sector públic i espiral salari-preu
6 Mercat
6.1. Demanda
III. Macroeconomia
6.2. Oferta
7 Els cicles econòmics
6.3. Equilibri de mercat
7.1. Crisi econòmica
6.4. Tipus de mercat
7.2. Grans crisis econòmiques
8 Macromagnituds
8.1. Referides als preus: IPC
IV. Economia aplicada
8.2. Referides a la producció:
10 Economia internacional
PIB, PNB, RN i RPD
10.1. Els diners
8.3. Valor real i valor nominal
10.2. El comerç internacional
9 El sector públic
11 Relacions econòmiques internacionals
9.1. Política econòmica
11.1. La integració econòmica
9.2. Pressupostos Generals de l’Estat
11.2. Organitzacions econòmiques
12 Unió Europea
12.1. Procés de creació
12.2. Desequilibris territorials
12.3. €urozona
13 Globalització econòmica
13.1. Globalització
13.2. Subdesenvolupament
-3-
1r de Batxillerat
I. CONCEPTES GENERALS.
1. L’economia.
Etimologia: prové dels
mots grecs oikia (casa) i
nomo (administració).
1.1. Definició
Per poder aproximar-nos a la definició d’economia, fem-nos una
pregunta: el que hem esmorzat avui, com ho hem aconseguit?
Quins elements hem utilitzat? Qui hi ha intervingut?
Per tant parlaríem de
l’administració de la
pròpia casa, i per
extensió del patrimoni o
domini.
Intenteu fer una relació de tots els elements
que hagin fet possible el vostre esmorzar
d’avui.
Tot el que heu relacionat forma part de diferents processos
encaminats a fer possible que el consum de l’esmorzar
Així doncs, podem definir economia de la manera següent:
sigui
possible.
Ciència que estudia l’administració dels recursos per produir béns que permetin
satisfer les nostres necessitats.
Fem atenció a tres elements de la definició: recursos, béns i necessitats.
Entenem com a recurs, allò que podem emprar per solucionar les nostres necessitats. La
principal característica del recurs és la seva limitació, el seu caràcter escàs i finit. Per a
una òptima utilització dels recursos cal que siguin emprats plenament i eficientment.
Quan els utilitzem plenament evitem que es produeixi una despesa inútil de recursos.
Quan els emprem eficientment afavorim que es satisfacin millor les necessitats humanes.
Per tant, estem evitant un malbaratament de recursos naturals.
Seguirem la classificació habitual dels recursos naturals:
-4-
Els béns són els elements que resulten de l’ús dels recursos, és a dir, els productes o
serveis que hem creat per a satisfer les nostres necessitats.
El tercer aspecte a tenir en compte de la nostra definició són les necessitats humanes.
Existeixen moltes i diferents classificacions d’aquestes necessitats, però nosaltres
farem referència a la classificació proposada per Abraham Maslow (1908/70).
Aquestes estan jerarquitzades en cinc grans categories i es representen mitjançant una
piràmide, a la base de la qual hi ha les necessitats primàries i, a mesura que pugem per la
figura, després trobem les necessitats secundàries. Quan tinguem cobertes les
necessitats primàries, les secundàries esdevindran més importants, i fins i tot
imprescindibles.
“És cert que l’home viu només per
al pa, quan no hi ha pa.
Però què passa amb els desitjos
de l’home quan hi ha una pila de
pa i té la panxa plena
crònicament?”
Abraham Maslow
Les necessitats dels individus són canviants segons l’edat o la situació d’aquest, i per tant
només es podran assolir les necessitats superiors quan s’hagin satisfet les bàsiques.
-5-
1r de Batxillerat
1.2. La ciència econòmica.
De fet, el concepte economia és relativament recent. El primer en utilitzar
aquesta paraula va ser Antoine de Montchrétien al 1615, i parlava d’economia
política en referència a l’actuació de l’estat i del poder.
De tota manera el naixement de
l’economia com a ciència no va ser fins al
1776 amb la publicació de l’obra “ Una
investigació sobre la naturalesa i les causes
de la riquesa de les nacions” d’Adam Smith.
Era la primera anàlisi sistemàtica i rigorosa
del funcionament de l’economia de manera
global: com “un tot”.
Les diferents visions sobre les causes
de les diferents riqueses de les nacions van
fer aparèixer les escoles econòmiques
clàssiques de David Ricardo, John Stuart Mill o Karl Marx durant els segles
XVIII i XIX.
D’aquestes escoles apareixerien dues tendències:
- la liberalista, que defensa el funcionament automàtic del mercat sense cap mena
d’intervenció estatal. L’estat només ha de proporcionar el mitjà perquè les
activitats econòmiques es puguin desenvolupar. És la política del “laissez faire”.
-la intervencionista, que creuen que la participació de l’estat és imprescindible, ja
que el mercat és ineficient per si mateix. Aquest és el cas del Marxisme.
Marx proposa aquesta actuació com a resposta als excessos burgesos dins
el capitalisme.
A principis del segle XX dominen dues escoles: la keynesiana i la neoclàssica (o
marginalista). Mentre que la primera defensa la intervenció de l’estat en
l’economia capitalista, la marginalista defensa la independència de l’economia de la
voluntat dels governs.
-6-
En l’actualitat podem destacar tres tendències:
els corrents heterodoxes: intenten incorporar criteris ètics en l’economia per
aconseguir més igualtat i benestar socials, (Amartya Sen)
l’economia postkeynesiana: corrent teòric preocupat per la distribució de la renda
i pels problemes del desenvolupament econòmic, (Joan Robinson)
i el neoliberalisme: intenten fomentar la iniciativa de les empreses privades i
evitar la influència governamental en l’economia. (Milton Friedman)
Les idees proposades pels uns i pels altres es poden classificar així:
valora situacions i
recomana
actuacions de millora.
Anàlisi dels agents
estudia el comportament
econòmic del passat i del present.
Anàlisi d’un país.
Actualitat
Passat
Per evitar confusions entorn la paraula economia, entendrem ciència econòmica
com la branca del coneixement científic que analitza la realitat econòmica.
Aquesta realitat és l’objecte d’estudi de la ciència econòmica.
-7-
1r de Batxillerat
2 Sistemes econòmics
Parlar de sistemes econòmics és fer una mica d’història per poder veure les
diferents solucions que la humanitat ha creat per poder donar resposta a les seves
necessitats. Ha de ser evident que cada època resoldrà els seus problemes segons la
tecnologia i els recursos dels que disposi. D’aquí que puguem diferenciar entre economia
de subsistència, economia de barata (o intercanvi), economia dinerària i economia
moderna. És en aquesta darrera on es produeixen més quantitat d’activitats econòmiques,
ja que la societat es basa en la producció i el consum.
2.1. L’activitat econòmica
És aquella activitat social que va adreçada a satisfer les necessitats humanes bàsiques.
Tradicionalment es classifiquen en tres grups.
Activitats de producció:
Les empreses han de decidir
quins béns els compensa elaborar
i quins recursos han d’emprar
per fer-ho.
Activitats
econòmiques
Activitats de
producció
Activitats de distribució:
Són les encarregades d’unir la
producció i el consum.
Activitats de
distribució
Activitats de
consum
Activitats de consum:
Són les que satisfan directament les
Necessitats humanes.
Dels tres tipus d’activitats econòmiques, la que requereix més esforços i recursos és la
de producció, i per això rebrà una atenció específica.
Es considera activitat de producció l’activitat que genera un bé (output) mitjançant uns
recursos determinats (inputs) per a satisfer les necessitats humanes.
.
El procés de producció és l’operació que permetrà transformar els inputs en outputs.
-8-
Depenent d’aquesta transformació ens trobarem davant de diferents possibles
processos:
Transformació física (o fabricació).
S’obté un bé a partir dels factors de producció (inputs).
Transformació en l’espai (o transport).
S’aproxima el bé al consumidor sense modificació física.
Transformació en el temps (o emmagatzematge).
Es tracta de retardar l’arribada del bé al consumidor.
Transformació de serveis (o prestació de serveis).
S’integren diversos béns en un sol servei per a satisfer la necessitat del
consumidor.
El procés de producció i les seves característiques marcaran en quin tipus de sector
econòmic classifiquem aquesta activitat.
Sector primari: és el conjunt d’activitats productives
que es basen en l’obtenció de béns oferts per la natura
(recursos naturals).
Sector secundari: és el conjunt d’activitats productives
que es basen en la transformació de les primeres matèries.
Sector terciari: és el conjunt d’activitats productives
que es basen en oferir prestacions intangibles (o grups
de béns) que permeten satisfer una necessitat.
Hi ha qui inclús parla d’un quart sector econòmic que
emmarcaria totes les activitats productives destinades
a la investigació i millora de la tecnologia.
Malgrat es presentin com a sectors independents, el cert
és que es necessiten mútuament, ja que hi ha molt poques
activitats que es puguin realitzar sense el suport de béns
procedents d’ altres sectors.
És el que coneixem com a interdependència.
L’intercanvi d’inputs i outputs entre els diferents sectors mostra aquesta
interdependència sectorial. El model d’anàlisi de Wasily Leontief anomenat taules inputoutput (TIO) ofereixen una visió quantitativa de les relacions d’interdependència que hi
ha entre les diferents branques de l’economia.
-9-
1r de Batxillerat
2.2. Sistema d’economia mixta.
Com s’ha pogut comprovar, les relacions internes d’una economia són moltes i variades.
Com es poden interrelacionar? Com poden saber què necessiten els altres? Com pot una
economia controlar la producció del seu territori? Com es poden assignar recursos?...
Aquestes preocupacions es resumeixen en les que ha de respondre qualsevol organització
econòmica:
Què es produirà?
Com es produirà?
Quins béns desitgen els
consumidors i en quines
quantitats els volen
adquirir segons el preu
del mercat.
Cal determinar quins
recursos s’empraran,
quina tecnologia és la
més adient, quines
conseqüències tindrà
l’activitat productiva...
Per a qui es
produirà?
Cal saber si es tracta
d’un consumidor final,
intermedi, sector
públic, empresa,...
La correcta organització de les institucions per respondre a aquestes tres preguntes ens
portarà a parlar d’un sistema econòmic.
Un sistema econòmic és la manera en què s’organitza
una societat per resoldre els seus problemes econòmics.
- 10 -
Per tant, les funcions de qualsevol sistema econòmic seran:
1. Prendre la decisió del que cal produir
2. Distribuir els recursos per a la producció
3. Fer arribar el producte al consumidor
4. Intentar fomentar el creixement del sistema
Aquestes funcions s’han dut a terme, al llarg de la història, de maneres molt diferents.
Això ha provocat que puguem parlar de diferents tipus de sistemes econòmics: el sistema
esclavista, el feudalisme, el capitalisme i el socialisme.
Esclavisme
...
feudalisme
V VI
XVII
capitalisme
XVIII
socialisme
XIX
mixta
XX
XX
En l’actualitat, i a partir de la segona meitat del segle XX, el sistema econòmic dominant
al món és el que anomenem economia mixta de mercat.
En aquest sistema l’element principal és la propietat privada dels factors on les empreses
privades generen la major part de la renda, però amb una important supervisió i
participació de l’economia per part de l’estat.
L’origen d’aquest sistema és la revisió del capitalisme dominant fins al 1929. La manca de
participació estatal havia portat a una situació social insostenible. Les mesures de
correcció per part de l’estat van assegurar una protecció social del proletariat.
Així doncs, és un sistema capitalista (propietat privada) on l’estat (intervencionisme)
aplica elements del socialisme (seguretat social) per assegurar una correcta distribució
de la renda.
Quan l’estat participa en l’economia i intenta dotar a la societat dels béns i serveis
necessaris per assegurar un nivell de vida mínim als seus individus estem parlant de
l’estat del benestar. Aquesta expressió recull els esforços que fa l’estat subministrant
béns públics, disminuint la inestabilitat econòmica, regulant els abusos de l’economia
capitalista, protegint els drets dels consumidors i ajudant a sectors desafavorits de la
societat.
- 11 -
1r de Batxillerat
3. Principals problemes econòmics
Hem vist com els sistemes econòmics ens són necessaris per a poder resoldre els
diferent problemes econòmics. D’aquests n’hi ha molts, però, quins són els principals?
Analitzem tres situacions diferents que ens obliguen a prendre unes decisions
econòmiques determinades i que representen el nucli de l’economia.
3.1. Escassetat
Quan parlem d’escassetat, no només estem parlant de l’escassetat material física
(pobresa) si no que també estem parlant de la manca de recursos suficients per atendre
les nostres necessitats.
Així, l’escassetat és universal, perquè afecta tothom, encara que de diferent manera;
cada societat haurà de resoldre les seves pròpies necessitats amb els recursos
disponibles. El mal repartiment de recursos pot explicar les diferents situacions mundials
d’escassetat.
També és relativa ja que les nostres necessitats són induïdes per la societat que ens
envolta, i per a superar-les (o obtenir-les) hem de dur a terme activitats econòmiques
cada vegada més complexes si el nostre entorn ho permet.
En resum, les necessitats humanes són il·limitades, i les hem de satisfer amb recursos
limitats i, per tant, escassos.
La distribució de la riquesa mundial depèn més dels recursos que som capaços d’utilitzar, que no dels que
tenim.
- 12 -
3.2. Cost d’oportunitat
La relació entre recursos i escassetat és l’elecció que realitzem (la decisió que prenem).
Aquesta elecció és òptima quan proporciona el millor ús possible dels recursos amb la
finalitat d’aconseguir el màxim rendiment. Per tant haurem de classificar les nostres
prioritats i seleccionar-ne una rebutjant les altres. Tot el que rebutgem és l’anomenat
cost d’oportunitat.
És el valor d’allò a què es renuncia quan escollim alguna opció.
En el cas de la producció, l’elecció d’una determinada manera de produir provocarà
desestimar altres possibilitats. El cost d’oportunitat es calcularà a partir de la producció
final.
Elecció
Bé X
Bé Y
Cost d’oportunitat
XY
YX
Mètode A
Mètode B
Mètode C
Mètode D
Mètode E
Mètode F
0
2
5
9
14
20
25
18
14
8
3
0

El nostre càlcul representarà la quantitat d’uns determinats béns als que renunciem per
poder produir-ne més d’un altre, i serà la resultant de comparar la situació final amb la
situació inicial.
Per exemple:
Imaginem que volem passar del mètode de producció C (el que produïm actualment) al mètode D.
1.
Calculem
2. Calculem
el
cost
Mètode D-Mètode C = 9-5
el
cost
Mètode D-Mètode C = 8-14
d’oportunitat
= +4
d’oportunitat
= -6
del
bé
X:
del
bé
Y:
Per tant podrem concloure que renunciarem a la producció de 6 unitats del bé Y per assolir la
producció de 4 unitats del bé X.
No sempre parlarem de producció. Un altre exemple seríeu vosaltres mateixos.
Un alumne de batxillerat ha renunciat a ingressar al món laboral (on podria obtenir un
salari determinat) per preparar-se millor i assolir una millor categoria laboral (que hauria
d’aportar millors salaris o condicions laborals). El cost d’oportunitat d’un alumne de
batxillerat és el salari dels anys d’estudi, mentre que el cost d’oportunitat d’un
treballador és una millor categoria laboral.
- 13 -
1r de Batxillerat
Activitats d’aula.
Cost d’oportunitat.
1. Donat el quadre:
Assignacions de recursos
Assignació A
Assignació B
Assignació C
Assignació D
Assignació E
Assignació F
Producte X
0
1
2
3
4
5
Producte Y
12
10
8
6
3
0
Calcula el cost d’oportunitat de les següents oportunitats:
AaB
CaD
EaC
2. Donat el quadre:
Assignacions de recursos
Assignació A
Assignació B
Assignació C
Assignació D
Assignació E
Assignació F
Producte X
0
5
8
12
19
25
Producte Y
34
28
22
17
8
0
Calcula el cost d’oportunitat de les següents oportunitats:
AaB
CaD
EaC
- 14 -
3. Donat el quadre:
Assignacions de recursos
Assignació A
Assignació B
Assignació C
Assignació D
Assignació E
Assignació F
Producte X
55
69
37
18
0
81
Producte Y
38
22
47
65
77
0
Calcula el cost d’oportunitat de les següents oportunitats:
AaB
CaD
DaB
4. Donat el quadre:
Assignacions de recursos
Assignació A
Assignació B
Assignació C
Assignació D
Assignació E
Assignació F
Producte X
10
21
2
33
0
15
Producte Y
9
5
14
0
18
7
Calcula el cost d’oportunitat de les següents oportunitats:
FaB
CaA
AaF
- 15 -
1r de Batxillerat
3.3. Frontera de Possibilitats de Producció.
Tornant a la relació entre els recursos i la capacitat de producció podem veure els límits
reals a la gràfica anomenada FPP (Frontera de Possibilitats de Producció)
Recuperem el quadre de l’apartat del cost
d’oportunitat. Aquests seran els límits reals de la
nostra producció ja que en tots els casos emprem
tots els recursos disponibles.
En el cas que algun dels mètodes no mantingués
aquesta relació, el punt resultant no es trobaria
sobre la línia gràfica que marca el límit de producció.
Així podem distingir tres zones ben diferenciades
segons la situació dels punts.
Elecció
Bé X
Bé Y
Mètode A
Mètode B
Mètode C
Mètode D
Mètode E
Mètode F
0
2
5
9
14
20
25
18
14
8
3
0
A la línia: representa el límit màxim de producció segons cada mètode.
Per sobre la línia: representa que no tenim prou recursos per produir aquest mètode.
(regió no factible).
Per sota la línia: representa que no utilitzem tots els recursos disponibles i per tant
produïm per sota de les nostres possibilitats. (regió factible).
La frontera de possibilitats de producció és la representació gràfica dels límits màxims
de producció d’una economia que utilitza plenament i eficientment tots els factors
productius i els coneixements tecnològics que li són propis.
- 16 -
Aquesta gràfica pot tenir dues variacions:
a) Si es produís un canvi de mètode de producció (de A a B) l’anomenaríem moviment al
llarg de la corba.
b) Si es modifiquessin els factors i recursos totals disponibles en resultaria una corba
nova i per tant l’anomenaríem desplaçament de la corba.
El desplaçament dependria de si els canvis produïts són en tots els factors
productius:
o només en un dels dos (produïts per un canvi tecnològic que millori la productivitat
del mètode emprat.):
Per tant, el repte al que s’enfronta tota economia és el de situar-se el més a prop
possible de la seva Frontera de Possibilitats de Producció.
- 17 -
1r de Batxillerat
Activitats d’aula.
Frontera de Possibilitats de Producció.
1. Confecciona la gràfica de la frontera de possibilitats de producció.
Contesta:
Quins punts representen els casos extrems? __________
Quins són posicions intermèdies? __________.
Quin punt es troba en la regió impossible? ______________
Hi ha algun punt per sota la frontera? __________
Assignacions de recursos
Assignació A
Assignació B
Assignació C
Assignació D
Assignació E
Assignació F
Producte X
2
6
3
9
1
0
Producte Y
8
0
6
9
3
12
2. Confecciona la gràfica de la frontera de possibilitats de producció.
Contesta:
Quins punts representen els casos extrems? __________
Quins són posicions intermèdies? __________.
Quin punt es troba en la regió impossible? ______________
Hi ha algun punt per sota la frontera? __________
Assignacions de recursos
Assignació A
Assignació B
Assignació C
Assignació D
Assignació E
Assignació F
Producte X
47
130
64
92
58
0
- 18 -
Producte Y
83
0
66
89
49
130
4. Factors econòmics
A la definició d’economia hi ha una expressió que requereix ara la nostra atenció:
“administració dels recursos per produir béns”. Quins són aquests recursos?
Anteriorment els hem anomenat inputs o entrades de producció. Tot allò que necessitem
per a produir (des de l’energia fins a l’esforç humà passant per les màquines i la seva
organització) els coneixem amb el nom de factors econòmics.
Entenem per factors econòmics tots els elements que permeten
transformar uns béns en d’altres per a satisfer les nostres necessitats.
Com que aquests elements són molt nombrosos, se’ls sol classificar en grups.
Tradicionalment n’han existit tres: Terra, Treball i Capital. En l’actualitat es sol afegir un
quart grup: la iniciativa o capacitat empresarial. Tots ells es relacionen mitjançant la
tecnologia disponible.
Abans d’aprofundir en els factors econòmics hem d’aclarir el concepte tecnologia i
la seva vital importància en el procés productiu.
En economia, la tecnologia és el conjunt de coneixements tècnics i la manera com
es combinen els factors de producció per obtenir un determinat bé. Aquesta combinació
pot tenir múltiples possibilitats, i el que nosaltres hem de determinar és la millor opció
tecnològica tan eficient com econòmica.
Com que sempre actuarem per comparació entre les diferents opcions tecnològiques,
serà tècnicament eficient aquella tecnologia que obté la màxima producció amb els
mínims recursos possibles. En canvi, serà econòmicament eficient aquella tecnologia que
assoleixi la mateixa quantitat de producció amb el mínim cost possible.
Imaginem una situació hipotètica representada en aquest quadre:
A, B i C són les opcions de producció de
la nostra empresa i la relació de recursos
que empraran en cada cas. Hem d’escollir
la nostra manera de produir.
Tecnologia
A
B
C
Q
1
1
1
L
20
23
25
K
35
33
30
Quina seria l’opció tècnicament eficient?
Per saber-ho hem d’observar quin nombre de recursos (L=treball i K=capital)
empraran per produir un sol producte (Q=quantitat produïda). En el nostre exemple la
tecnologia B utilitza més recursos que les tecnologies A i C.
A=20+35=55
B= 23+33= 56
C=25+30=55
Així doncs, podem afirmar que aquesta tecnologia B és tècnicament ineficient i per tant
la descartarem dels nostres càlculs.
- 19 -
1r de Batxillerat
Quina seria l’opció econòmicament eficient?
Com que ambdues són tècnicament eficients, per diferenciar-les necessitem
conèixer el cost dels factors de treball (preu de cada hora treballada per un operari) i el
cost dels factors de capital (preu de cada hora treballada per una màquina). Imaginem
que el cost dels factors de treball és de 12€/h mentre que el cost dels factors de capital
és de 13€/h.
Calcularíem com segueix:
A=(20.12)+(35.13)= 240+455= 695€
C=(25.12)+(30.13)= 300+390= 690€
La tecnologia C és la més barata i per tant econòmicament eficient.
A l’hora de representar-les gràficament emprarem un gràfic d’isoquantes (igual quantitat)
per observar les combinacions de factors que permeten produir la mateixa quantitat de
producte. És per aquest motiu que només es representaran les combinacions tècnicament
eficients. Per fer-ho caldrà desenvolupar a escala les quantitats de factors per poder
mostrar millor l’evolució de les tecnologies tècnicament eficients.
Tecnologia
A
B
C
Q
1
1
1
L
20
23
25
K
35
33
30
Q
2
2
2
L
40
46
50
K
70
66
60
Q
3
3
3
L
60
69
75
K
105
99
90
La representació gràfica només mostrarà les opcions tècnicament eficients, mai les
ineficients. Existeix també una gràfica que mostra el cost de les opcions (isocost) per
mostrar les opcions eficients tant tècnicament com econòmica.
*(tot i que nosaltres no l’estudiarem).
- 20 -
Activitats d’aula.
Tecnologia.
1. Quina d’aquestes tecnologies és tècnicament eficient:
Tecnologia
A
B
C
treball
7
7
7
capital
6
7
6
Producció
525
525
520
per què has escollit aquesta opció?.
2. Quina d’aquestes tecnologies és més eficient, econòmicament parlant, si tenim en
compte que el cost de K és de 3.200um/u i que el cost de L és de 2725um/u:
Tecnologia
A
B
treball
7
5
capital
6
8
Producció
700
700
3. Quina d’aquestes tecnologies és més eficient, econòmicament parlant, si tenim en
compte que el cost de K és de 2.230um/u i que el cost de L és de 2.515um/u:
Tecnologia
A
B
C
treball
6
5
7
capital
7
8
6
Producció
700
700
700
4. Coneixem les dades de tres tecnologies A, B i C.
L’empresa A compta amb 6 unitats de treball i 5 de capital, cosa que li permet produir 900
unitats.
L’empresa B compta amb 4 unitats de treball i 7 de capital, cosa que li permet produir 900
unitats.
L’empresa C compta amb 8 unitats de treball i 3 de capital, cosa que li permet produir 900
unitats.
Calcula:
a.- Quina de les tres tecnologies és tècnicament eficient?
b.- Quina de les tres tecnologies és més econòmicament eficient si les
unitats de treball tenen un cost de 3250 um i el de les unitats de capital és de
2775 um?
5. Representa les tecnologies dels exercicis anteriors en els corresponents mapes
d’isoquantes.
- 21 -
1r de Batxillerat
4.1. Terra
El factor terra no és només el sòl fèrtil o edificable sinó tots els recursos que se’n poden
extreure i que són susceptibles d’apropiació. Hi podem incloure doncs, recursos minerals,
subsòl, recursos hídrics subterranis,... Aquests formaran part dels inputs productius, i és
per això que alguns economistes els classifiquen com a capital físic i no com un factor
individual.
En general el factor terra s’identifica amb els recursos naturals que es converteixen en
béns econòmics al ser emprats.
Pel que fa al sòl presenta dues característiques bàsiques: és un factor fix i inamovible. És
fix perquè la quantitat existent de sòl no es pot alterar (augmentar) només se’n pot
alterar l’ús. D’altra banda també és inamovible, sense possibilitat de ser traslladada.
Aquestes dues característiques li donaran un valor determinat depenent de la seva
localització. L’aprofitament d’aquest valor s’anomena renda de la terra.
- 22 -
4.2. Treball
Aquest és el factor més important del sistema productiu ja que s’encarrega
d’alterar els béns naturals en productes que satisfacin les nostres necessitats. Definirem
treball com l’esforç físic i intel·lectual aportat per les persones a l’activitat productiva.
Aquest factor ha anat canviant al llarg del temps, sobretot a l’hora de produir per
el mercat de consum. Per això el treball s’ha dividit i especialitzat.
La divisió del treball ha permès el desenvolupament econòmic de les societats ja que ha
proporcionat la possibilitat de crear gran diversitat de productes; i l’especialització del
treball ha fet possible la millora de la qualitat en la producció. Aquests dos elements són
imprescindibles per entendre la demanda de treball que fan les empreses que alhora han
dividit i especialitzat el treball a realitzar.
Quan algú vol treballar: demana feina o ofereix el seu esforç? És demanda de treball o
oferta de treball?
La demanda de treball la realitzen les empreses, i es tracta del nombre de persones que
estan disposades a contractar les empreses segons el sou que els han de retribuir.
Aquesta contractació restarà condicionada a tres elements: el nivell de salaris, la
productivitat i el producte final.
Salaris
Productivitat
Producte final
Depenent del nivell de salaris
l’empresa contractarà més o
menys força de treball
És la producció d’una persona
en un temps determinat.
S’esforçaran en millorar els
resultats.
Depenent de la quantitat
que es vulgui produir i del
preu final necessitarà més o
menys treballadors.
L’oferta de treball és la quantitat de persones que estan disposades a treballar segons
els sous que determina el mercat.
Segons la seva situació en el mercat laboral, la població total d’un país es pot dividir en
diferents categories:
Població activa: Totes les persones que poden treballar
(tenen l’edat legal i cap impediment) i volen fer-ho.
Aquests es diferencien entre la població ocupada
(els que treballen) i la població desocupada o
aturats (els que no tenen feina).
Població inactiva: totes les persones que no poden
treballar o no volen fer-ho.
- 23 -
1r de Batxillerat
Així, la relació entre elles és la següent:
Ptotal= Pactiva+Pinactiva
Pactiva=Pocupada+Pdesocupada
Ptotal= Pocupada+Pdesocupada+Pinactiva
Per analitzar una economia segons la seva població laboral, s’utilitzen unes taxes
percentuals.
Taxa d’atur
Taxa d’activitat
Taxa de dependència
Representa el % de població
aturada sobre la població
activa
Representa el % de població
que pot treballar sobre el
total del país.
Representa el % de la població
que treballa sobre el total del
país.
Tatur=(Pdesocupada/ Pactiva).100
Tact=(Pactiva/Ptotal).100
Tdep=(Pocupada/Ptotal).100
La
relació
entre
elles
es
pot
comprovar
amb
T activitat . (1-T atur) = T dependència
- 24 -
aquesta
relació
aritmètica:
Activitats d’aula.
Treball.
1. Donat aquest quadre,
Població Total
Població activa
Població ocupada
Població desocupada
Població inactiva
Calcula:
2.
18.400.000
13.875.000
10.250.000
3.625.000
4.525.000
a) Taxa d’atur
b) Taxa global d’activitat
c) Taxa de dependència
d) Comprova els resultats amb la relació aritmètica de la pàgina 27del dossier.
Donades les dades següents:
Població Total
Població activa
Població ocupada
Població desocupada
Població inactiva
27.000.000
4.180.000
8.820.000
a) acaba d’omplir les dades que falten
b) calcula les mateixes taxes que l’activitat anterior.
c) Comprova els resultats amb la relació aritmètica de la pàgina 27 del dossier.
3. Donat aquest quadre:
Població Total
Població activa
Població ocupada
Població desocupada
Població inactiva
55.000.000
30.150.000
19.225.000
a) acaba d’omplir les dades que falten
b) calcula les mateixes taxes que l’activitat anterior.
c) Comprova els resultats amb la relació aritmètica de la pàgina 27 del dossier.
- 25 -
1r de Batxillerat
4. Comprova si les dades següents són certes:
Taxa d’atur
Taxa global d’activitat
Taxa de dependència
22 %
45 %
35.1 %
Taxa d’atur
Taxa global d’activitat
Taxa de dependència
33 %
43 %
41 %
5. Calcula:
a) la taxa d'activitat d'un país que té una taxa de dependència d'un 35% i una taxa d'atur
d'un 22%.
b) la taxa d'atur d'un país que té una taxa d'activitat del 45% i una taxa de dependència
d'un 20%
c) la taxa de dependència d'un país que té una taxa d'activitat del 47% i una taxa d'atur
del 13%
- 26 -
4.3. Capital
Sovint s’associa la paraula capital amb diners. Això és degut a que hi ha dos tipus de
capital que directament o indirecta només són possibles gràcies als diners.
El capital financer és la capacitat d’una empresa per aconseguir diners a curt o llarg
termini per poder finançar l’activitat productiva.
El capital físic o instrumental són els béns adquirits que serveixen per a produir altres
béns. Aquest és el grup més gran i divers i es classifica de moltes maneres. Nosaltres
farem servir dos subgrups: el capital circulant i el capital fix. La diferència entre un i
altre és si la seva vida útil és superior o no a un cicle de fabricació; és a dir, si són
emprats més d’una vegada o només una vegada.
El capital fix intervindrà en la producció de manera directa, però no formarà part del
producte final: parlem de la maquinària que emprarem en la producció, així com també de
les instal·lacions.
El capital circulant s’exhaureix amb el seu ús (matèria primera, energia, ...) mentre que el
capital fix només pot veure reduir el seu valor amb el temps. Aquesta pèrdua de valor
d’un element de capital és el que anomenem depreciació. Aquesta depreciació s’anomena
física quan el bé perd valor pel pas del temps o pel desgast del seu ús. Serà depreciació
econòmica o obsolescència quan la pèrdua de valor és provocada per l’aparició de béns més
desenvolupats tècnicament.
La depreciació és inevitable, i per tant les empreses han de tenir-la en compte. El
mecanisme que utilitzen per a minimitzar els seus efectes és l’amortització que
determina la pèrdua de valor d’un bé i el període necessari per a substituir-lo.
- 27 -
1r de Batxillerat
El seu càlcul dependrà de moltes variables, però nosaltres l’estudiarem en general i
emprarem el mètode d’amortització constant.
A=Amortització
Vr=Valor residual
V0=Valor inicial
n=temps de vida útil (anys)
𝐴=
Vo − Vr
𝑛
Activitats d’aula.
1. Si l’Amortització és:
Capital.
A= Vo – Vr .
n
Aïlla els seus components i anota la fórmula resultant.
2. Calcula la vida útil d’un automòbil que ens va costar 3.000.000 um., del qual hem
amortitzat anualment 359.375 um., i que hem venut al mercat de segona mà per
125.000 um.
3. Quin era el valor inicial d’una màquina d’embalar de valor residual 300.000 um., que
hem amortitzat a raó de 650.000 um. cada un dels 12 anys de la seva vida útil?
4. Per quin valor residual haurem de vendre un mobiliari d’oficina que ens va costar
2.750.000 um. del que n’amortitzàvem 500.000 um durant els 5 anys de vida útil?
5. Inventa’t i soluciona un problema de càlcul sobre qualsevol de les variables de la
fórmula de l’activitat 1.
6. Una empresa ha adquirit una furgoneta i un ordinador. La furgoneta costa 30.000
€. Sabem que l’ordinador té una vida útil de 5 anys, la meitat que la furgoneta.
També sabem que l’ordinador té un valor residual
0 i que la furgoneta
l’amortitzarem a raó de 2850 €/any i l’ordinador
per 600 €/any.
Ordena aquestes dades i digues:
a) El valor residual de la furgoneta.
b) El valor inicial de l’ordinador.
- 28 -
4.4. Iniciativa empresarial
És la capacitat d’organitzar eficaçment tots els factors de producció per tal d’assolir la
millor manera de produir un bé o servei.
L’empresari haurà de tenir en compte multitud d’aspectes i per això serà vital crear
l’organigrama més adequat a la manera de produir.
Ampliarem alguns d’aquests aspectes quan tractem el tema específic de l’empresa.
- 29 -
1r de Batxillerat
II. MICROECONOMIA.
La microeconomia és la branca de la ciència econòmica que estudia la manera com
els agents econòmics prenen les seves decisions de consum en situació d’escassetat. Per
tal d’aconseguir-ho els analitza individualment, i després estudia les relacions que es
produeixen entre ells. Ens interessarem ara per conèixer-los una mica.
5. Agents econòmics.
Els anomenem agents econòmics perquè són qui actuen ( agens) en una economia.
Per tant els definim com els subjectes que duen a terme les activitats econòmiques.
Els diferenciem, segons l’activitat que realitzen i l’objectiu que persegueixen, en:
Agent
Consumidors
(economies domèstiques)
Empreses
Sector públic
activitat
Ofereixen factors de producció.
objectiu
Presa de decisions de
consum per satisfer les
seves necessitats.
Elaborar béns i serveis a partir Presa de decisions de
dels factors productius.
producció per assolir el
màxim benefici possible.
Regula l’activitat econòmica Aconseguir
el
màxim
(també actua com a consumidor i benestar de la societat.
com a empresa).
La diferència bàsica és que el sector públic persegueix la satisfacció de les necessitats
generals, mentre que els consumidors i les empreses persegueixen la satisfacció
individual.
La relació entre els objectius i les necessitats dels diferents agents econòmics
l’anomenem flux circular de la renda.
5.1. Flux circular de la renda.
Aquest flux és el conjunt d’intercanvis que es produeixen entre els diferents agents
econòmics. Quines són aquestes relacions?
- 30 -
Les relacions entre els agents es produeixen en dues direccions: el mercat de factors
(inclòs el mercat de treball) i el mercat de béns i serveis.


En el mercat de factors, els consumidors ofereixen factors productius (lloguers,
terra,...) pels que reben un remuneració. També alguna empresa pot oferir factors
de capital.
En el mercat de treball, els consumidors ofereixen la seva força de treball a
canvi d’un salari que les empreses paguen per una tasca determinada.
En el mercat de béns i serveis, amb el salari els consumidors podran assolir béns
i serveis que els ofereixen les empreses a canvi del preu de mercat.
A més, el sector públic regularà aquesta activitat mitjançant els impostos i les
aportacions econòmiques als altres agents. Aquestes aportacions les coneixerem com a
transferències si van destinades als consumidors, i com a subvencions si van destinades a
les empreses.
Així, si aquest flux circular de la renda d’una economia és regular i proporcional entre els
agents, podem parlar d’equilibri econòmic.
5.2. Consumidors.
També anomenats família,
Tot i que ofereixen els factors de producció de què
economia domèstica o unitats
disposen, principalment el treball, el paper més
econòmiques de consum.
important d’aquest agent és, precisament, la presa de
decisions de consum.
Evidentment aquesta decisió va més enllà de cobrir les
nostres necessitats, i en la nostra societat és més habitual que consumim per damunt del
nivell mínim de subsistència.
Aquestes decisions poden ser de tres tipus:
Decisions de consum de béns: què comprem i en quina quantitat.
Decisions de consum/estalvi: decidim si consumir o estalviar.
Decisions de lleure/renda: decidim si dediquem el temps al lleure o a la millora
de la nostra renda o de la situació laboral.
- 31 -
1r de Batxillerat
Quan prenem aquestes decisions ho fem condicionats per molts factors, però els
classificarem en dos grups: els factors psicològics, que són els que ens condicionen
individualment i que intenten satisfer instints bàsics d’autoestima, seguretat, plaer
personal...; i els factors sociològics, que ens condicionen socialment i que busquen el
reconeixement, l’afirmació i l’acceptació social de la nostra identitat.
Però ens centrarem en l’acte propi del consum:
la microeconomia analitza el comportament del consumidor a partir de les seves
preferències i de les seves possibilitats.
Les nostres preferències mostraran unes característiques bàsiques:
completesa
transitivitat
No-saturació
Som
capaços
d’establir una relació
de preferència entre
diferents
béns
o
combinacions de béns.
Els consumidors ordenem
coherentment
les
nostres preferències.
Preferim
més
quantitat d’un bé
que
menys
del
mateix bé.
Una preferència no és
completa quan som
incapaços d’escollir.
Si A és preferit a B, i B
és preferit a C, aleshores
A és preferit a C.
Oferta 2x1: pel
mateix preu més
producte.
Aquestes característiques hauran d’estar reflectides en la corba d’indiferència que
mostrarà la relació de preferència entre els diferents béns.
El nivell de satisfacció proporcionat per les combinacions de béns anirà augmentant a
mesura que s’allunyi de l’origen; per això, si dos béns comparteixen la mateixa línia,
afirmarem que són igualment preferits pel
consumidor.
Una
de
les
característiques
bàsiques és que aquestes corbes mai no es
tallen, ja que no mostrarien transitivitat.
- 32 -
Les nostres possibilitats dependran del nostre nivell de renda i, sobretot, de la nostra
restricció pressupostària, és a dir, dels diners que disposem per a consumir. Aquesta
restricció marcarà el límit del nostre conjunt d’oportunitats (productes que podríem
assolir suposant que ens gastéssim tota la renda).
Per a poder representar aquest conjunt ens caldrà repartir tota la nostra renda (M)
entre els diferents béns (X,Y,A...) segons el seu preu de mercat (P X,PY,PA...). Com que les
combinacions possibles són moltíssimes, primer cercarem els casos extrems mitjançant
una simple equació:
M= Py . Y + Px . X
El conjunt de béns que quedin per sota la línia resultant d’unir els dos extrems serà el
nostre conjunt d’oportunitats.
Si el preu d’un bé o la nostra renda es modifiquessin, en resultarien noves rectes de
balanç que modificarien, al seu torn, el nostre conjunt de possibilitats.
En el primer cas es produiria un desplaçament de la recta de balanç en un dels seus
extrems, mentre que el segon cas requeriria la creació d’una nova recta paral·lela a
l’anterior.
Quan el consumidor té en compte les seves preferències i les seves possibilitats pot
assolir el consum òptim.
- 33 -
1r de Batxillerat
Aquest consum òptim es representa gràficament com l’ equilibri del consumidor, que posa
de manifest les diferents opcions del consumidor.
El càlcul de la relació entre quantitats i preus dels béns escollits ens permetrà fer una
primera aproximació al concepte de demanda, doncs ens mostrarà gràficament la relació
entre quantitat i preu.
Aquest fet ens permetrà enunciar la llei de la demanda:
La quantitat demandada d’un bé augmenta quan en disminueix el preu i
viceversa, sempre que la renda i el preu de l’altre bé es mantinguin
inalterables (caeteris paribus).
La representació gràfica de la demanda mostrarà a l’eix de les abscisses la quantitat
demandada i a l’eix de les ordenades el preu de referència.
La corba resultant serà decreixent ja que mostra la proporcionalitat inversa de preu i
quantitat.
- 34 -
Activitats d’aula.
Possibilitats consumidor.
1. Representa la restricció pressupostària d’un consumidor que disposa d’una renda de 1.500 €
i que consumeix dos productes X i Y els preus dels quals són, respectivament, 150 i 200 €.
a) a partir de la situació inicial representa un augment de preu del producte X de 25 €.
b) a partir de la situació inicial representa una disminució del preu del producte X de 10 €.
c) Representa gràficament la demanda del producte X.
2. Representa la restricció pressupostària d’un consumidor que disposa d’una renda de 75.000
um i que consumeix tabac i targes de mòbil, els preus dels quals són, respectivament, 500 i
1.200 um.
a) a partir de la situació inicial representa un augment de preu del tabac de 250 um.
b) a partir de la situació inicial representa una caiguda de preu de les targes de mòbil
de 150 um.
c) a partir de la situació inicial representa una disminució del preu del tabac de 100
um.
d) Representa la corba de demanda del tabac.
3. Representa un augment de la renda de 5.000 um. de l’exercici anterior.
5.3. Empreses.
La definició d’empresa ha d’incloure els diferents aspectes de la seva activitat. Si definim
les empreses com a simples unitats de producció de béns i serveis estem simplificant molt
la qüestió. Quan comença a actuar una empresa? Quan acaba la seva tasca?
Evidentment hi ha molts processos que s’han de tenir en compte: el disseny del producte,
la planificació de la producció, el finançament de l’activitat, l’organització dels inputs, la
distribució del producte... Totes aquestes tasques han d’anar coordinades, i aquesta és la
missió de l’empresa.
L’empresa se’ns mostra com a una organització completa per a elaborar béns i serveis i
oferir-los als consumidors.
- 35 -
1r de Batxillerat
Amb quina finalitat? El principal objectiu d’una empresa és el benefici econòmic que pot
assolir en la venda del bé o servei. Aquest benefici el podem expressar així:
Benefici = Ingressos - Costos
B=I-C
Els economistes defensen que l’objectiu de tota empresa és maximitzar el benefici
minimitzant els costos ( tenint en compte el medi ambient).
La minimització de costos s’aconseguirà mitjançant un control de la producció que permeti
millorar-ne la productivitat. És per aquest motiu que no hem de confondre producció amb
productivitat.
La funció de producció d’una empresa mostrarà la
quantitat màxima de producció que es pot obtenir amb
uns factors determinats, ja siguin fixos o variables.
Malgrat que amb anterioritat hem estudiat els quatre
factors de producció, en el procés productiu hi ha dos
factors clau: el treball i el capital ( que engloba el factor
terra).
Per a les nostres activitats anomenarem L
treball i K al factor capital.
al factor
Els factors fixos i els variables
es diferencien en el temps i en
la manera en que intervenen
en la producció.
Fixos: superen el cicle
productiu i són cars de
substituir.
Variables: s’inclouen en un sol
cicle productiu i el cost de la
seva substitució és menor.
Imaginem una empresa on la funció de producció reflecteix aquesta taula:
L
PT (Q)
1
8
2
17
3
27
4
38
5
50
6
57
7
63
8
68
9
72
Representarem gràficament aquests resultats:
Què hi podem observar?
El fet d’afegir més factors de treball
implica un augment de la producció?
Aquest augment és constant?
Quines tres parts podem observar a la
gràfica segons el comportament de la
producció?
En quin interval la corba és còncava?
En quin interval la corba és convexa?
Quin és el punt d’inflexió?
- 36 -
Les respostes a aquestes preguntes ens plantegen la llei de rendiments decreixents.
Els rendiments d’escala mesuren la variació del producte total quan s’augmenten
proporcionalment els factors.
Aquesta variació pot provocar tres tipus diferents de rendiments:
Els rendiments constants d’escala. L’augment dels factors fa que hi hagi un augment de
producció en la mateixa proporció.
Els rendiments creixents d’escala. L’augment dels factors fa que hi hagi un augment de
producció en una proporció major.
Els rendiments decreixents d’escala. L’augment dels factors fa que hi hagi un augment de
producció en una proporció menor.
Activitats d’aula.
Producció.
1. Crea la gràfica corresponent a la producció total. Assenyala els diferents rendiments a
escala que es produeixin.
NOMBRE DE TREBALLADORS
PRODUCCIÓ TOTAL
1
8
2
18
3
32
4
50
5
70
6
92
7
106
8
118
9
126
10
132
8
128
9
144
10
150
2. Crea la gràfica corresponent a la producció total.
Assenyala els diferents rendiments a escala que es produeixin.
NOMBRE DE TREBALLADORS
PRODUCCIÓ TOTAL
1
10
2
22
3
36
- 37 -
4
52
5
70
6
90
7
112
1r de Batxillerat
Tornant al quadre anterior, ens hem d’ocupar de trobar la millor opció de producció, i això
ho farem trobant la productivitat mitjana dels factors i també la seva productivitat
marginal.
La productivitat mitjana ens informa del La productivitat marginal indica l’augment
producte que obté cada unitat de treball,
de producció que s’obté en afegir una
i la calculem segons la fórmula:
unitat de treball, i la calculem segons la
fórmula:
𝑃𝑇
Pmi=
PMg=
𝐿
∆𝑃𝑇
∆𝐿
Si ho apliquem al nostre exemple el resultat és el següent:
L
PT (Q)
Pmi
PMg
1
8
8
-
2
17
8,5
9
3
27
9
10
4
38
9,5
11
5
50
10
12
6
57
9,5
7
7
63
9
6
8
68
8,5
5
9
72
8
4
Observant els càlculs podem concloure que la millor opció de producció per a la nostra
empresa és tenir 5 factors de treball, ja que la productivitat mitjana per unitat és la més
elevada (10) i la productivitat marginal és la més gran (12).
Activitats d’aula.
Productivitat.
1. Calcula la productivitat mitjana i la productivitat marginal. Indica quina és la millor
opció de producció de l’empresa.
NOMBRE DE TREBALLADORS
PRODUCCIÓ TOTAL
PRODUCTIVITAT MITJANA
PRODUCTIVITAT MARGINAL
1
8
2
18
3
32
4
50
5
70
6
92
7
106
8
118
9
126
10
132
2. Calcula la productivitat mitjana i la productivitat marginal. Indica quina és la millor
opció de producció de l’empresa.
NOMBRE DE TREBALLADORS
PRODUCCIÓ TOTAL
PRODUCTIVITAT MITJANA
PRODUCTIVITAT MARGINAL
1
10
2
22
3
36
- 38 -
4
52
5
70
6
90
7
112
8
128
9
144
10
150
A la nostra empresa li caldrà trobar ara el marge més ampli de benefici possible. Per tant
ens cal analitzar els costos i els ingressos resultants de la producció.
Els costos són el preu que hem abonat pels inputs que utilitzarem en la producció.
D’aquests n’hi ha que són fixos (que utilitzarem independentment del volum de producció
de l’empresa) i n’hi ha que són variables (que emprarem segons el volum de producció de
l’empresa). Per tant, el cost total (CT) de la producció serà el resultat de la suma entre
els costos fixos (CF) i els costos variables (CV).
CT = CF + CV .
L
PT (Q)
CF
CV
CT
1
8
5
1
6
2
17
5
4
9
3
27
5
7
12
4
38
5
10
15
5
50
5
13
18
6
57
5
16
21
7
63
5
19
24
8
68
5
22
27
9
72
5
25
30
Un cop calculat el cost total, també es poden calcular els costos mitjans i els costos
marginals seguint el mateix sistema que hem aplicat en l’apartat de producció i comprovar
quin és el punt d’inflexió dels costos.
Cmi
CMg
0,75
-
0,53
0,33
0,44
0,3
0,4
0,27
0,36
0,25
0,37
0,43
0,38
0,5
0,4
0,6
0,42
0,75
Els costos s’hauran de representar gràficament, però no tots. Només representarem els
costos totals, fixos i variables.
Els ingressos són la part que abonaran els consumidors per adquirir el nostre producte.
Per a poder calcular-los, només necessitem conèixer el preu per unitat (P) i multiplicar-lo
per la producció (PT).
IT = P . PT (Q)
- 39 -
1r de Batxillerat
Així, si imaginem un preu determinat de 0,40 €, els ingressos totals seran els següents:
L
PT (Q)
IT
1
8
3,2
2
17
6,8
3
27
10,8
4
38
15,2
5
50
20
6
57
22,8
7
63
25,2
8
68
27,2
9
72
28,8
Un cop calculat l’ingrés total, també es poden calcular els ingressos mitjans i els
marginals. No podem observar quin és el punt d’inflexió dels ingressos, ja que en aquest
cas el preu és constant i per tant també ho és el seu augment marginal.
Imi
IMg
0,40
-
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
0,40
El fet de que sigui constant simplifica la gràfica.
Quan l’empresari vol començar a produir necessita establir l’estratègia de l’empresa, i
amb les dades que tenim ja podem crear-la. Necessitem posar en relació els costos totals
i els ingressos totals, però obtenir el punt òptim de producció (o estratègia de l’empresa).
A més podrem determinar les zones de pèrdues, la zona de beneficis i els llindars que els
separen.
- 40 -
En aquesta gràfica hem d’identificar els següents elements:
Zona de pèrdues: les zones on els costos totals són superiors als ingressos totals.
Zona de benefici: la zona on els ingressos totals són superiors als costos totals.
Llindar de rendibilitat (o punt mort): lloc on no hi ha benefici ni pèrdua, on es creuen les
línies del gràfic.
Benefici màxim: és l’estratègia de l’empresa, i és el punt que ens mostra la màxima
diferència entre els ingressos totals i els costos totals, indicant la quantitat de
producció que hem d’assolir i, indirectament, els factors que necessitem per dur-la
a terme.
Activitats d’aula.
Estratègia de l’empresa.
1. Representa l’estratègia de l’empresa que presenta els costos de producció següents,
sabent que el preu de venta al públic del producte serà de 31 €/u.
Q
5
11
18
26
35
45
49
52
54
55
CF
750
750
750
750
750
750
750
750
750
750
CV
100
200
300
400
500
600
700
800
900
1000
CT
CM
- 41 -
CMg
IT
IM
Img
1r de Batxillerat
2. Representa l’estratègia de l’empresa que presenta els costos de producció següents,
sabent que el preu de venta al públic del producte serà de 580 €/u.
Q
6
13
21
32
44
48
52
57
64
70
CF
12500
12500
12500
12500
12500
12500
12500
12500
12500
12500
CV
3740
5820
7200
9800
10350
12600
14170
16000
22200
29700
CT
CM
CMg
IT
IM
Img
3. Calcula els costos de la taula i els ingressos tenint en compte que cada unitat serà
venuda a 75 um. Representa gràficament els costos fixos (CF) variables (CV) i totals
(CT), l’ingrés total (IT) i assenyala les zones de pèrdues, la zona de beneficis, els punts
morts o llindars de rendibilitat. Busca el punt de màxim benefici.
Q
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
CF
250
250
250
250
250
250
250
250
250
250
CV
25
50
75
100
125
150
175
200
225
250
CT
CM
CMg
IT
IM
IMg
4. Calcula els costos de la taula i els ingressos tenint en compte que cada unitat serà
venuda a 200 um. Representa gràficament els costos fixos (CF) variables (CV) i totals
(CT), l’ingrés total (IT) i assenyala les zones de pèrdues, la zona de beneficis, els punts
morts o llindars de rendibilitat. Busca el punt de màxim benefici.
Q
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
CF
550
550
550
550
550
550
550
550
550
550
CV
75
125
250
375
500
625
750
875
1000
1225
CT
CM
- 42 -
CMg
IT
IM
IMg
5.4. Sector públic i espiral salari-preu.
En aquesta primera aproximació al sector públic, només tractarem del paper de l’estat en
l’activitat econòmica. De fet pot actuar-hi com a consumidor (demandant serveis i béns a
d’altres empreses) o com a empresa (empreses públiques que ofereixen un servei als
consumidors); però el seu paper més destacat és establir el marc jurídic i institucional en
el qual es pugui desenvolupar l’activitat econòmica. La seva intervenció és possible gràcies
a unes funcions que li són pròpies i exclusives:
-
-
Funció fiscal. Té capacitat d’aconseguir ingressos dels altres agents econòmics a fi
de finançar la seva activitat. Els principals ingressos són els
impostos.
Funció reguladora. Regula el funcionament de les relacions entre els agents
econòmics, fixant-ne les lleis i normes.
Funció redistributiva. S’intenta evitar que l’activitat econòmica agreugi les
diferències entre els membres d’una societat.
Funció subministradora de béns públics. Subministra béns i serveis que la
societat necessita i cap empresa ofereix.
Funció estabilitzadora. Intervé en l’evolució econòmica del territori per controlar
les variables econòmiques que poden provocar efectes negatius: atur,
inflació,...
Dins d’aquesta funció estabilitzadora hi
trobem el paper que el relaciona més
directament amb els altres agents econòmics:
es tracta de la política de rendes i les
negociacions necessàries per evitar la inflació
de costos.
Aquesta espiral s’anomena salari-preu, i mostra
la reciprocitat del creixement del salari i del
preu dels productes.
És per aquest motiu que els tres agents
econòmics negocien el creixement dels salaris.
L’Estat arbitra entre els interessos dels
empresaris (patronal) i dels consumidors
(sindicats) per arribar a acords que permetin
el normal funcionament de l’economia.
Però el protagonisme del sector públic ve
donat per l’interès de distribuir la renda equitativament i per minimitzar els
efectes de les errades de mercat.
- 43 -
1r de Batxillerat
El mercat genera una distribució desigual de la renda degut a les causes següents:
-
Cada individu té un determinat grau d’habilitats, segons les seves
capacitats físiques i mentals.
Cada individu realitza un esforç laboral d’intensitat diferent.
Existeix discriminació en les rendes o tractes rebuts per persones que
desenvolupen una tasca idèntica.
Diferent qualificació tècnica i grau de formació.
El resultat final és el desequilibri, i calen polítiques correctores d’aquesta distribució; en
són exemples les mesures assistencials, les exempcions fiscals, les prestacions per
desocupació, subsidis, beques...
En segon lloc el mercat no aconsegueix cobrir totes les necessitats de la població, o ho fa
de manera parcial. En aquest cas parlem d’errades del mercat.
Imperfeccions
El mercat està dominat per les empreses.
El seu poder permet que el preu no reguli el
mercat al gust del consumidor.
El sector públic vetllarà per evitar abusos
de tendència monopolista.
Externalitats
Són els costos (negatives) o beneficis
(positives) associats a la producció que
afecten
indirectament
a
terceres
persones.
El sector públic subvencionarà les positives
i penalitzarà les negatives.
Béns o serveis públics
El mercat no genera aquests serveis o ho
fa de manera ineficient.
El sector públic s’encarregarà d’oferir-los
de manera gratuïta o assequible.
Exhauriment de recursos
El mercat explota els recursos de manera
abusiva i pot provocar l’exhauriment
d’alguns recursos.
El sector públic haurà d’actuar per
aconseguir un creixement sostenible.
- 44 -
.
6. Mercat.
S’entén per mercat el conjunt d’activitats de compravenda d’un producte que efectuen
els oferents i els demandants. Així doncs, podem dir que és el lloc de trobada entre
demanda i oferta. Abans d’aprofundir-hi hem d’aclarir aquest dos conceptes.
6.1. Demanda.
És la quantitat d’un bé que els consumidors desitgen adquirir a un preu determinat.
Però la demanda no només depèn del preu, ja que hi ha condicionants que faran variar la
quantitat que desitgem comprar. Aquests condicionants són:
 El preu del bé. La demanda varia en relació inversament proporcional al
preu del producte.
 El preu d’altres béns afectaran a la demanda depenent de si són
substitutius o complementaris. Els substitutius exclouen el consum d’altres
béns ja que en satisfan la necessitat. Els complementaris són els que es
consumeixen conjuntament. La variació del preu d’uns i altres provoca la
variació de les respectives demandes.
 La renda del consumidor limita la quantitat de diners que pot dedicar al
consum. Depenent de la renda adquirirem diferents quantitats de béns
segons siguin béns inferiors (la seva demanda disminueix quan la renda del
consumidor augmenta), béns normals (la relació és directament
proporcional) i béns de luxe (la demanda augmenta en proporció superior a
l’increment de la renda del consumidor).
 Els gustos o preferències. La influència de les modes, la personalitat, la
presentació del producte... són factors que ens poden impulsar a demandar
un producte.
Aquesta demanda individual és representada gràficament en l’anomenada corba de la
demanda que reflectirà la variable independent (el preu) en l’eix de les ordenades, i la
variable dependent (la quantitat) en l’eix de les abscisses.
- 45 -
1r de Batxillerat
La suma de demandes individuals d’un determinat bé ens mostrarà la demanda de mercat
o demanda agregada.
Però no tots els productes responen igual davant la variació de preu, és per això que en
calculem l’elasticitat.
ΔX
. 100
% ΔX
𝐸𝑑 = −
=− 𝑋
ΔP
% ΔP
. 100
𝑃
Amb aquesta fórmula es calcula la variació percentual de la quantitat demandada en
relació a la variació percentual del preu. Com que aquesta relació és inversament
proporcional, la fórmula s’inicia amb un signe negatiu.
Es poden donar tres solucions possibles:
Si la variació és superior a la unitat (Ed>1) parlarem de demanda elàstica; si la variació és
inferior a la unitat (Ed<1) la demanda serà inelàstica; si la variació és igual a la unitat
(Ed=1) parlarem de demanda normal o unitària.
- 46 -
Activitats d’aula.
Demanda.
1. En un mercat existeixen dos consumidors A i B que demanden les quantitats de 33 i 46
unitats quan el preu és de 25€; i que quan el preu baixa a 20€ demanen 44 i 62 unitats
respectivament.
a) representa les corbes de demanda individual
b) representa la corba de demanda del mercat
2. Les funcions de demanda individual de tres consumidors vénen donades per les
equacions:
X1= 101 – 5P
X2= 73 – 4P
X3= 67 – 3P
a)
Determina el preu màxim al qual cadascun està disposat a comprar una unitat de bé: (per això et caldrà
substituir la demanda (X) per una unitat (1) així podràs aïllar P per cada cas.
b) Calcula per a cada cas dos preus més i anota la demanda que li correspon al quadre (per això et caldrà
substituir el preu (P) per tres preus inventats (menors que el major preu resultant de l’exercici a, podent
aprofitar els preus dels altres dos demandants).
Pots omplir el quadre següent:
Preu /Demandant
X1
X2
X3
c) Calcula la demanda agregada per a cada preu
d) Confecciona la gràfica de la corba de demanda individual de cada demandant i també la corba de la
demanda de mercat o agregada.
3. Les corbes de demanda dels consumidors A i B estan definides per les funcions següents:
Xa= 22201-50P
Xb=13501-30P
a) representa la corba de demanda del mercat
4. Les corbes de demanda dels dos únics demandants d'un mateix producte en un mercat estan
definides per les funcions següents:
XA= 148-3P
XB= 153-4P
Calcula:
a) el preu màxim que està disposat a pagar el producte cada demandant.
b) representa la corba de demanda agregada.
5. Calcula l’elasticitat de la demanda de les activitats anteriors.
- 47 -
1r de Batxillerat
6.2. Oferta.
L’oferta de béns és la quantitat de béns i serveis que les empreses estarien disposades a
vendre a determinat preu.
Encara que el preu sigui un factor important a l’hora de determinar l’oferta, ens trobem
que també hi intervenen altres factors:
 El preu del bé en qüestió. El preu es comporta de manera contrària de com ho fa
amb la demanda. Un augment de preu provocarà un augment de la quantitat oferta
i viceversa.
 Els preus d’altres béns. Si augmenta el preu d’un bé substitutiu o d’un bé
complementari l’oferta tendirà a disminuir.
 Els costos dels factors de producció. Un augment dels costos també comportarà
un augment del preu del producte i reduirà la seva producció.
 El nivell tecnològic influeix directament sobre l’oferta. La utilització d’una
tecnologia eficient ens donarà un augment de l’oferta, mentre que si és ineficient
l’oferta disminuirà.
 Els objectius empresarials poden provocar un augment o una disminució de l’oferta
depenent del que l’empresa hagi decidit com a estratègia.
Aquesta oferta individual és representada gràficament en l’anomenada corba de l’oferta
que reflectirà la variable independent (el preu) en l’eix de les ordenades, i la variable
dependent (la quantitat) en l’eix de les abscisses.
- 48 -
La suma d’ofertes individuals d’un determinat bé ens mostrarà l’oferta de mercat o
oferta agregada.
Però no totes les empreses responen igual davant la variació de preu, és per això que en
calculem l’elasticitat.
ΔX
. 100
% ΔX
𝐸𝑜 =
= 𝑋
% ΔP ΔP . 100
𝑃
Amb aquesta fórmula es calcula la variació percentual de la quantitat oferta per una
empresa en relació a la variació percentual del preu.
Es poden donar tres solucions possibles:
Si la variació és superior a la unitat (Eo>1) parlarem d’oferta elàstica; si la variació és
inferior a la unitat (Eo<1) l’oferta serà inelàstica; si la variació és igual a la unitat (Eo=1)
parlarem d’oferta normal o unitària.
- 49 -
1r de Batxillerat
Activitats d’aula.
Oferta.
1. En un mercat existeixen dues empreses A i B que ofereixen les quantitats de 33 i 46
unitats quan el preu és de 20€; i que quan el preu augmenta a 25€ ofereixen 44 i 62
unitats respectivament.
a) representa les corbes d’oferta individual
b) representa la corba d’oferta del mercat
2. Les funcions d’oferta individual de tres empreses vénen donades per les equacions:
X1= 8P – 63
X2= 6P – 53
X3= 7P – 69
a)
Determina el preu mínim al qual cadascun està disposat a produir una unitat de bé: (per això et
caldrà substituir l’oferta (X) per una unitat (1) així podràs aïllar P per cada cas).
b) Calcula per a cada cas dos preus més i anota l’oferta que li correspon al quadre (per això et caldrà
substituir el preu (P) per tres preus inventats (majors que el menor preu resultant de l’exercici a,
podent aprofitar els preus dels altres dos oferents).
Pots omplir el quadre següent:
Preu /Oferent
c)
X1
X2
X3
Calcula l’oferta agregada per a cada preu.
d) Confecciona la gràfica de la corba d’oferta individual de cada productor i també la corba de l’oferta
de mercat o agregada.
3. Les corbes d’oferta dels productors A i B estan definides per les funcions següents:
Xa= 4P – 15
Xb= 3P – 14
a) representa la corba d’oferta del mercat
4. Les corbes d’ofera dels dos únics oferents d'un mateix producte en un mercat estan
definides per les funcions següents:
XA= 32P – 799
XB= 45P - 1349
Calcula:
a) el preu mínim al que està disposat a produir cada empresa.
b) representa la corba d’oferta agregada.
5. Calcula l’elasticitat de l’oferta de les activitats anteriors.
- 50 -
6.3. Equilibri de mercat.
Hem definit el mercat com el lloc de trobada entre l’oferta i la demanda. Així quan el
demandant i l’oferent arriben a un acord per canviar una quantitat determinada per un
preu determinat, es produeix la venda o equilibri de mercat. Per tant definirem aquest
concepte com el moment en què la quantitat d’equilibri i el preu d’equilibri permeten
vendre tota la producció.
De fet el gràfic d’equilibri de mercat estarà
compost per la corba d’oferta i la corba de
demanda, i mostrarà el punt on es posen d’acord.
La resta de combinacions d’oferta i demanda
provocarà que sempre hi hagi excés d’una de
les dues variables.
Per sobre del punt d’equilibri ens mostrarà les
combinacions que responen a preus més alts,
i per tant la demanda serà més baixa que l’oferta.
Evidentment, el comportament serà el contrari si el preu és inferior al preu d’equilibri.
En aquestes situacions podrem parlar d’excés d’oferta i d’excés de demanda
respectivament.
Aquests excessos tendeixen a pressionar els preus de manera que s’estableixi un nou punt
d’equilibri. Ens trobem davant les dues regles bàsiques de la lògica del mercat:

la primera fa referència al preu:
Si al preu inicial la quantitat demandada és més gran que la quantitat oferta, el
preu tendeix a pujar.
Si al preu inicial la quantitat oferta és superior a la quantitat demandada, el preu
tendeix a baixar.
- 51 -
1r de Batxillerat

la segona fa referència a la quantitat:
Si amb la quantitat inicial la disposició a pagar (preu de demanda) supera el preu
d’oferta, la quantitat oferta tendeix a augmentar.
Si amb la quantitat inicial el preu d’oferta supera la disposició a pagar (preu de
demanda), la quantitat oferta tendeix a disminuir.
En resum:
L’equilibri del mercat és aquell punt en el qual els plans dels consumidors i
de les empreses coincideixen, de tal manera que l’intercanvi satisfà a tots dos.
A vegades les empreses busquen maneres alternatives per provocar que el demandant
accepti un preu que suposi un benefici per a tots dos. Segur que en coneixes més, oi?
- 52 -
Activitats d’aula.
Equilibri del mercat.
1. Les corbes d’oferta i demanda del mercat d’un determinat bé vénen donades per les
equacions següents:
Xd = 15470 – 82P
Xo = 1670 + 10P
a) Calcula’n la quantitat i el preu d’equilibri.
b) Representa-ho gràficament.
c) Determina si, a un preu de 175 um, existirà excés d’oferta o excés de demanda.
2. Les corbes d’oferta i demanda del mercat d’un determinat bé vénen donades per les
equacions següents:
Xd = 1400 – 10P
Xo = 600 + 30P
a) Calcula’n la quantitat i el preu d’equilibri.
b) Representa-ho gràficament.
c) Determina si, a un preu de 17 um, existirà excés d’oferta o excés de demanda.
3. Les corbes d’oferta i demanda del mercat d’un determinat bé vénen donades per les
equacions següents:
Xd = 2000 – 25P
Xo = 800 + 35P
a) Calcula’n la quantitat i el preu d’equilibri.
b) Representa-ho gràficament.
c) Determina si, a un preu de 17 um, existirà excés d’oferta o excés de demanda.
4. Calcula l’elasticitat de la corba de l’exercici 1 suposant que el preu de l’article augmentés
de 150 a 200 um.
5. Calcula l’elasticitat de la corba de l’exercici 2 suposant que el preu de l’article augmentés
de 18 a 22 um.
6. Calcula l’elasticitat de la corba de l’exercici 3 suposant que el preu de l’article augmentés
de 20 a 30 um.
7. Digues si les següents característiques pertanyen a l’oferta o a la demanda :
És directament proporcional
La seva corba és decreixent
A més preu menys quantitat
Inversament proporcional
A més preu més quantitat
La seva corba és creixent
_______________
_______________
_______________
_______________
_______________
_______________
- 53 -
1r de Batxillerat
6.4. Tipus de mercat.
Per a poder analitzar els tipus de mercat existents, primer hem d’establir algun criteri
que ens permeti diferenciar-los. Aquestes característiques que ens permeten recollir les
diferències i semblances entre els diferents mercats s’anomenen estructures de mercat.
Aquests criteris són:




Grau de concentració. És el nombre d’oferents que hi ha al mercat.
Influència sobre el preu. És la capacitat de l’oferent d’influenciar el preu final.
Grau d’homogeneïtat. Són les diferències o igualtats entre diferents productes.
Barreres d’entrada. Obstacles que dificulten l’entrada o la sortida de noves
empreses al mercat.
 Grau de transparència. És la quantitat d’informació que tenen els agents
econòmics sobre les característiques del mercat.
Teòricament es poden distingir dos tipus principals de mercat: el mercat de competència
perfecta i el de competència imperfecta. En la pràctica el mercat de competència
perfecta no existeix plenament, i en canvi el mercat de competència imperfecta és molt
divers.
El mercat de competència perfecta.
Aquesta situació respon a un mercat on el lliure funcionament de l’oferta i
la demanda provoquen que cap empresa pugui influir en el preu, ja que la seva quantitat
oferta és tant petita que no pot pressionar la demanda i per això a les empreses se les
anomena acceptants de preu. S’anomena de competència perfecta perquè totes les
empreses competeixen en igualtat de condicions.
Davant de les estructures de mercat:
Mercat de competència perfecta
Grau
de
concentració
Mínim
(molts oferents)
Influència sobre el
preu
Nul
(preuacceptants)
Grau
d’homogeneïtat
No
hi
ha
diferenciació
Barreres d’entrada
No
existeixen
barreres
Grau
transparència
Total
de
Aquesta empresa és acceptant de preu, per tant l’ingrés marginal és igual al preu. En
aquest cas l’empresa maximitzarà beneficis quan els costos marginals també coincideixin
amb el preu.
. CMg = IMg = P .
Molts productors agrícoles s’acosten a aquest tipus de mercat ja que només podran
vendre la producció si accepten el preu d’aquí la fragilitat del sector.
- 54 -
El mercat de competència imperfecta.
Definirem mercat de competència imperfecta, com aquell mercat en que algun
agent econòmic té la capacitat d’influir en el preu del mercat actuant individualment.
Hi ha tres diferències principals amb el mercat de competència perfecta: la quota de
mercat d’una empresa és més gran, la corba de demanda és decreixent i hi ha barreres
d’entrada considerables.
Per això en considerarem tres tipus diferents:
Del grec μόνος (monos) un i πωλεῖν (pōlein) vendre.
Monopoli.
. És aquell en que una empresa cobreix tota la demanda. .
Això pot ser degut a factors com: l’accés exclusiu a un recurs, l’existència de drets legals
privats (patents) o públics (concessions administratives), subministrament de serveis i
l’avantatge en costos absoluts.
Monopoli
Grau
de
concentració
Màxim
(Un sol oferent)
Influència sobre el
preu
Total
Grau
d’homogeneïtat
No
hi
ha
diferenciació
Barreres d’entrada
Existeixen
barreres
Grau
transparència
Inexistent
de
El monopolista pot fixar el preu o la quantitat, però no totes dues coses alhora. Per
aquest motiu la maximització de benefici es produirà quan els costos marginals s’igualin
als ingressos marginals.
. CMg = IMg .
Per poder contrastar que en una situació de monopoli es cobren preus més elevats i que
s’ofereix menys quantitat del producte que quan hi ha competència, només hem de simular
que el monopoli fos preu acceptant i així en trobarem la quantitat que hauria de produir.
. CMg = P .
El poder de mercat que exerceixen les empreses monopolistes pot arribar a ser abusiu i
perjudicar clarament els consumidors dels productes. Per a evitar i corregir situacions
d’abús de poder, els països es defensen amb les lleis antimonopoli i els tribunals per a la
defensa de la lliure competència.
- 55 -
1r de Batxillerat
Del grec ὀλίγος (oligos) pocs i πωλεῖν (pōlein) vendre.
Oligopoli.
. És aquell en que un nombre reduït d’empreses controlen l’oferta amb o sense col·lusió. .
Oligopoli
Grau
de
concentració
Alt
(Pocs oferents)
Influència sobre el
preu
Molta
Grau
d’homogeneïtat
No
hi
ha
diferenciació
Barreres d’entrada
Existeixen
barreres
Grau
transparència
Inexistent
de
El més adient per a un bon funcionament del mercat és que aquests mercats actuïn sense
col·lusió és a dir, intentant anticipar-se als preus
dels competidors, activant guerres de preus o
liderant el mercat.
Col·lusió
és tot acord de
cooperació entre empreses que
actua en contra de la lliure
competència i en detriment del
consumidor.
Malgrat tot això, sovint es donen els acords col·lusius o càrtels. El càrtel és una
agrupació informal d’empreses que s’associen per a disminuir o eliminar la competència del
mercat.
Aquests càrtels es solen posar d’acord en els preus (fixar un preu i competir en altres
factors: disseny, qualitat...) o en la quantitat (repartiment de quotes o zones de mercat).
Aquesta possibilitat de controlar el mercat és il·legal i està prohibida a la Unió Europea
perquè atempta contra la lliure competència al mercat.
El concepte de càrtel ha traspassat l’àmbit empresarial i també l’utilitzem per referirnos al comportament de certes organitzacions econòmico-delictives com poden ser les
màfies del món de la droga.
- 56 -
Mercat de competència monopolista.
El mercat de competència monopolista és el més freqüent en la realitat econòmica.
S’anomena així perquè hi ha moltes empreses que competeixen venent productes
substituïbles en el mercat i que cadascuna és monopolista de la marca que produeix (és un
producte diferenciat del d’altres empreses per mitjà d’una marca). Aquesta marca serà
la principal característica del mercat ja que la diferenciació del producte és vital per
aconseguir vendre’l.
El concepte de marca prové de la
monopolització del producte
mitjançant la identificació de les
seves característiques.
Es representa amb símbols com
™
®
©
Mercat competència monopolista
Grau
de
concentració
Baix
(Molts oferents)
Influència sobre el
preu
Una mica
Grau
d’homogeneïtat
Hi ha diferenciació
Barreres d’entrada
No
existeixen
barreres
Grau
transparència
Inexistent
de
Igual que qualsevol altra empresa, la de competència monopolista maximitzarà beneficis
quan els costos marginals igualin els ingressos marginals.
. CMg = IMg .
Les barreres d’entrada són determinades característiques d’un mercat que impedeixen
l’aparició de noves empreses:
Els avantatges en costos absoluts. Les empreses ja establertes disposen de
tècniques de producció superiors que els permeten produir amb costos molt més baixos
dels que pot aconseguir una empresa que intenti entrar al mercat.
Els avantatges en la diferenciació del producte. El fet d’intentar competir amb
marques molt conegudes o fortes pot complicar l’accés al mercat.
El requeriment de capitals elevats. Les empreses entrants han d’assumir uns
costos d’inversió inicial molt elevats i això deixa fora moltes iniciatives empresarials.
- 57 -
1r de Batxillerat
En resum:
Grau
de
concentració
Influència sobre
el preu
Grau
d’homogeneït
at
Barreres
d’entrada
Grau
de
transparència
Mercat
competència
perfecta
Mínim
(molts oferents)
Nul
(preuacceptants)
No
hi
ha
diferenciació
No
existeixen
barreres
Total
Monopoli
Màxim
(Un sol oferent)
Total
No
hi
ha
diferenciació
Existeixen
barreres
Inexistent
Oligopoli
Alt
(Pocs oferents)
Molta
No
hi
ha
diferenciació
Existeixen
barreres
Inexistent
Mercat
competència
monopolista
Baix
(Molts oferents)
Una mica
Hi
ha
diferenciació
No
existeixen
barreres
Inexistent
Activitats d’aula.
Tipus de mercat.
MERCAT DE COMPETÈNCIA PERFECTA
.
1. Suposem que una empresa ven el seu producte en un mercat de competència perfecta. La seva funció
de cost total i la corresponent funció de cost marginal són les següents:
2
CT = 100 + 4x
CMg = 8x
Si el preu de mercat és de 80 unitats monetàries, determina:
a) la quantitat que produirà i vendrà l’empresa.
b) el cost total d’obtenció de la quantitat anterior.
c) el cost mitjà.
d) el benefici extraordinari obtingut per la venda.
2.
Suposem que una empresa ven el seu producte en un mercat de competència perfecta. La seva funció
de cost total i la corresponent funció de cost marginal són les següents:
2
CT = 75 + 3x
CMg = 7x
Si el preu de mercat és de 140 unitats monetàries, determina:
a) la quantitat que produirà i vendrà l’empresa.
b) el cost total d’obtenció de la quantitat anterior.
c) el cost mitjà.
d) el benefici extraordinari obtingut per la venda.
3.
Suposem que una empresa ven el seu producte en un mercat de competència perfecta. La seva funció de
cost total i la corresponent funció de cost marginal són les següents:
CT = 50 + 2x2
CMg = 4x
Si el preu de mercat és de 40 unitats monetàries, determina:
a) la quantitat que produirà i vendrà l’empresa.
b) el cost total d’obtenció de la quantitat anterior.
c) el cost mitjà.
d) el benefici extraordinari obtingut per la venda.
- 58 -
4.
Suposem que una empresa ven el seu producte en un mercat de competència perfecta. La seva funció de
cost total i la corresponent funció de cost marginal són les següents:
CT = 20 + 5x + x2
CMg = 5 + 2x
Si el preu de mercat és de 25 unitats monetàries, determina:
a) la quantitat que produirà i vendrà l’empresa.
b) el cost total d’obtenció de la quantitat anterior.
c) el cost mitjà.
d) el benefici extraordinari obtingut per la venda.
MERCAT MONOPOLISTA
5.
.
Una empresa que actua en el mercat com a únic oferent té les característiques següents:
Funció de cost total: CT= 120+ 3x + 2X2
Funció de demanda: X= 75 – P
Funció de cost Marginal: CMg= 5X + 12
Funció d’Ingrés Marginal: IMg= 36 – 3x
Calcula:
.- La quantitat i el preu que permetran de maximitzar els beneficis a aquesta empresa monopolista.
.- L’ingrés i el cost total. Determina el benefici que s’obté.
6.
Calcula el mateix que l’activitat anterior sabent que una empresa que actua en el mercat com a únic
oferent té les característiques següents:
Funció de cost total: CT= 60+ x + 3x2
Funció de demanda: X= 161 – P
7.
Funció de cost Marginal: CMg= 1 + 6X
Funció d’Ingrés Marginal: IMg= 161 – 2x
Calcula el mateix que l’activitat anterior sabent que una empresa que actua en el mercat com a únic
oferent té les característiques següents:
Funció de cost total: CT= 70 + 4x + x2
Funció de demanda: X= 28 – P
8.
Funció de cost Marginal: CMg= 2x + 4
Funció d’Ingrés Marginal: IMg= 28 – 2x
Calcula el mateix que l’activitat anterior sabent que una empresa que actua en el mercat com a únic
oferent té les característiques següents:
Funció de cost total: CT= 80 + x2
Funció de demanda: X= 28 – P
9.
Funció de cost Marginal: CMg= 2x
Funció d’Ingrés Marginal: IMg= 28 – 2x
Calcula la quantitat oferta per l’empresa monopolista dels exercicis anteriors si passés a un mercat de
competència perfecta en què el preu vigent fos el mateix que el calculat. Compara els resultats obtinguts
en cada cas i determina quina quantitat s’estalvia de produir el monopoli.
MERCAT DE COMPETÈNCIA MONOPOLISTA
10. Suposem un mercat de competència monopolista amb les característiques següents:
CT = 10x2 + 2x + 20
CMg = 24x + 2
X = 800 – 8P
IMg = 202 – X
a) calcula la quantitat i el preu que maximitzen els beneficis.
b) calcula el benefici obtingut.
- 59 -
.
1r de Batxillerat
11. Suposem un mercat de competència monopolista amb les característiques següents:
CT = 7x2 + 8x + 120
CMg = 20x + 4
X = 751 – 5P
IMg = 340 – X
a) calcula la quantitat i el preu que maximitzen els beneficis.
b) calcula el benefici obtingut.
12. Suposem un mercat de competència monopolista amb les característiques següents:
CT = 6x2 + x + 10
CMg = 12x + 1
X = 400 – 4P
IMg = 100 – 0,5x
a) calcula la quantitat i el preu que maximitzen els beneficis.
b) calcula el benefici obtingut.
- 60 -
III. MACROECONOMIA.
La macroeconomia és la part de la ciència econòmica que estudia l’evolució de l’economia
en general. Per poder entendre aquesta realitat haurem de ser conscients que
s’estructura a partir dels cicles econòmics, i que amb l’anàlisi d’aquests cicles mitjançant
les macromagnituds podrem establir la situació econòmica d’un estat o d’una comunitat
determinada. És per aquest motiu que el sector públic intenta controlar alguns aspectes
macroeconòmics per aconseguir diferents fites de desenvolupament econòmic.
7. Els cicles econòmics.
L’estudi de la realitat econòmica ens permet veure un seguit de fluctuacions a
l’alça i a la baixa de l’economia al llarg del temps que es repeteixen de manera cíclica i que
anomenarem cicles econòmics.
Aquests cicles es composen de quatre fases:
Fase expansiva. Es dóna un elevat creixement de producció, ocupació, renda i consum.
També es coneix com a fase de recuperació ja que millora la situació anterior.
2. Apogeu. És el cim o sostre del
cicle econòmic on la situació
mostra
els
millors
moments
d’ocupació, producció i consum.
3. Fase recessiva. Anomenada també
contractiva perquè es produeix un
descens del consum, de l’ocupació,
la inversió i la producció.
4. Depressió o fons és el nom que
rep el moment on les variables
econòmiques són menys favorables
per l’economia.
1.
Aquests cicles es repeteixen contínuament, però el economistes han determinat que
coincideixen tres tipus diferents de cicles econòmics segons la seva durada:
Cicles curts, amb una durada aproximada de
40 mesos i que no registren necessàriament
una crisi en el descens.
Cicles mitjans, de vuit anys i mig de mitjana,
que es distingeixen per la successió d’auges
i recessions.
Cicles llargs o de Kondratieff, d’una mitjana
de 54 anys amb unes crisis molt
accentuades.
- 61 -
1r de Batxillerat
7.1. Crisi econòmica.
Quan la fase de recessió del cicle presenta unes variables econòmiques amb un
comportament molt inferior a l’habitual i alguns mercats o agents no funcionen bé ens
trobem davant una crisi econòmica. Aquesta crisi es caracteritza per la inestabilitat de
variables com la desocupació, la inflació i el nivell de producció.
Ens ocuparem ara d’aquestes variables.
Tal i com ja hem vist anteriorment, la desocupació (o atur) està constituïda per les
persones que formen part de la població activa però que no troben feina. De totes
maneres hi ha diferents tipus de desocupació:
 L’atur estacional és el que es produeix quan finalitzen les feines pròpies d’una
determinada època de l’any.
 L'atur estructural està constituït per treballadors la professió dels quals no té
demanda per part de les empreses, generalment a causa de canvis tecnològics.
 L’atur friccional està constituït pels treballadors que canvien de feina, ja sigui
per buscar-ne una de millor o perquè han estat acomiadats, i pels que s’incorporen
al mercat de treball.
 L’atur cíclic es produeix quan la demanda de treball és menor que l’oferta. (És el
tipus d’atur que es dóna en època de crisi).
A l’Estat espanyol hi ha dos organismes encarregats de mesurar la desocupació.
L’ Instituto Nacional de Empleo (INEM) que fa d’intermediari entre oferta i demanda de
treball, i l’ Instituto Nacional de Estadística (INE) que registra les enquestes de la
població activa (EPA) sobre l’oferta de treball a l’Estat.
- 62 -
La desocupació té conseqüències econòmiques,
Descens de la producció real.
Disminució de la demanda.
Augment del dèficit públic.
No emprem tots els recursos disponibles i ens situem per sota de la nostra
Frontera de Possibilitats de Producció.
El poder adquisitiu dels aturats és més baix i es produeix una disminució de
la demanda agregada.
El sector públic haurà d’augmentar les quantitats de diners que dedica als
subsidis d’atur.
i també socials.
Efectes psicològics negatius.
Efectes discriminatoris.
Afecta l’autoestima, i la menysvaloració social pot provocar malalties
psicològiques com la depressió.
L’atur afecta diferentment segons l’edat, l’origen ètnic o el sexe reduint les
possibilitats de trobar feina.
La segona variable és la inflació.
Coneixem com a inflació l’augment general i sostingut de preus en una economia. Quan
aquesta variable no està controlada provoca inestabilitat de preus i això pot complicar la
competitivitat d’una economia en relació a l’exterior.
L’augment de la inflació pot ser deguda a la demanda o als costos de producció.
Inflació de demanda.
Inflació de costos.
L’increment dels costos de producció
(salaris, primeres matèries, energia,
mecanització, costos financers, impostos,
altres inputs) provoquen que el nostre
producte hagi d’augmentar el preu de
venda.
Es produeix quan la demanda de béns i
serveis no pot ser satisfeta per l’oferta.
L’escassetat del producte farà que
augmenti l’interès per obtenir-lo i
provoqui un augment del preu.
- 63 -
Aquesta inflació té efectes sobre l’economia:
 Perjudica els individus que no augmenten els seus ingressos al mateix ritme que
augmenten els preus, ja que disminueix el seu poder adquisitiu i han de reduir la
seva demanda individual.
 Beneficia als deutors i perjudica als creditors, ja que la quantitat pactada tot i
ser la mateixa va disminuint el seu valor amb el pas del temps.
 Perjudica els individus que disposen d’una determinada quantitat de fons
estalviats, ja que tindrà una pèrdua de valor real quan els recuperi.
 Disminueix la competitivitat exterior d’una economia ja que el seu preu de venda
serà més alt que el dels altres països.
 Dificulta l’elaboració de previsions sobre les altres variables econòmiques.
 Altera l’assignació de recursos ja que la variació de preus fa variar la quantitat
que se’n demanarà o les previsions de despeses.
 Provoca un increment en el tipus d’interès del mercat, ja que les entitats
financeres es voldran protegir de la pèrdua de valor monetari.
 Determina un augment dels impostos.
La tercera variable és el nivell de producció d’una economia que podem conèixer a partir
del seu PIB o del seu PNB. (El càlcul d’aquestes macromagnituds l’estudiarem en la
propera unitat quan abordem el tema de la comptabilitat nacional.)
7.2. Grans crisis econòmiques.
La crisi de 1929.
Aquesta crisi representa un punt i a part en la història econòmica de
la nostra civilització. Serà la primera vegada que es replantejarà el paper del sector
públic en l’economia.
L’inici del segle XX va començar amb un augment impressionant de la producció gràcies a
l’aplicació de nous processos de producció estudiats per Taylor a fi de reduir el temps de
producció eliminant espais improductius, que acabaria aplicant Henry Ford en les cadenes
de producció de la seva indústria automobilística.
La Primera Guerra Mundial va incentivar la producció i els baixos costos feien assequibles
els productes a una part de la població. Malgrat tot, a finals dels anys vint, la situació
econòmica dels obrers va fer aparèixer símptomes de que la demanda no podia absorbir
tota la producció i es va donar el fenomen de la sobreproducció.
Això va provocar que les empreses no podien vendre l’excés d’estocs que va fer
disminuir els beneficis; davant d’això les empreses van reduir la producció i van
minimitzar la seva inversió. Les indústries es veuen obligades a reduir costos i acomiaden
els treballadors que provoquen una disminució de la demanda.
Tot això es va veure agreujat pel crac financer de 1929 quan les accions borsàries es van
ensorrar sobtadament a causa del pànic provocat per la manca de beneficis especulatius.
Els efectes de la crisi van ser immediats i es van allargar durant tota la dècada següent
on es va posar en evidència que el capitalisme burgés no era un sistema econòmic
infal·lible i els diferents estats buscaven el seu sistema econòmic ideal, d’entre els que
destaquen el socialisme, el feixisme o un capitalisme reformat mitjançant la intervenció
estatal.
La crisi del petroli.
Durant la dècada dels seixanta es va produir una expansió econòmica
basada en el desenvolupament del comerç que permetia obrir mercats i per tant
augmentar la producció, que principalment utilitzava el petroli com a font energètica.
Als anys 70 es produeix la crisi del petroli que presenta una causa inicial de caràcter
polític: alguns seguidors de les teories de Gamal Abd al-Nasser (que pretenia plantar cara
a Occident i estava convençut de la seva victòria) com Gadaffi a Líbia volien fer
replantejar el suport occidental a Israel.
Aquesta causa política provoca l’ús de l’economia com a arma de pressió: degut a que
controlaven l’OPEP podien emprar el preu del cru per aconseguir les seves finalitats.
La pressió va començar amb una tímida pujada de preus l’any 1971 que no va crear prou
pànic al mercat energètic.
65
1r de Batxillerat
Al 1973 un enfrontament entre israelians i
una coalició àrab va provocar una segona i
més important pujada de preus del 70% i
poc després un nou augment del 130%.
Les economies occidentals es van enfonsar
en el desconcert ja que les conseqüències
van ser molt importants:
Increment dels costos de producció.
Dèficit de les balances comercials.
Congelació del creixement del comerç.
Gran dèficit del sector públic de molts països.
Descobriment de la dependència del petroli i recerca de noves energies.
Des d’aleshores el petroli mai va tornar a baixar al nivell de preus anterior al conflicte i
els països dependents van cercar fórmules per poder adquirir aquest recurs energètic.
Ens serveix d’exemple la composició del preu de la benzina que utilitzem a Espanya.
Aquesta crisi va ser provocada políticament i no respon a mecanismes econòmics com
l’oferta, la demanda o l’escassetat. Malgrat tot és un bon exemple de crisi econòmica ja
que ens presenta un concepte nou: l'estagflació. Aquest és un fenomen econòmic
caracteritzat per una combinació d'altes taxes d'inflació i depressió econòmica.
Normalment apareix quan la crisi està ocasionada per la mancança d'alguns factors de
producció: es redueix l’oferta de mercaderies, mantenint-se la massa monetària. En
conseqüència, hi ha un excedent de moneda, que origina la inflació.
66
8. Macromagnituds.
Ja hem constatat que la macroeconomia analitza la situació econòmica d’un estat, i
per fer-ho necessita unes eines que li permetin reflectir numèricament aquesta situació.
Les eines destinades a mesurar i oferir una representació quantificada, agregada,
completa, sistemàtica i detallada de l’economia d’una país són les macromagnituds.
Aquestes macromagnituds van referides als preus, a la producció i a l’ocupació.
Com que les macromagnituds referides a l’ocupació ja les hem tractat anteriorment, ens
centrarem en les més emprades per la comptabilitat nacional espanyola.
8.1. Referides als preus: IPC.
L’Índex de Preus de Consum (IPC) s’inclou dins d’un grup de macromagnituds que
analitzen el Nivell General de Preus (NGP) com l’Índex de Preus Industrials (IPI) o
l’Índex de Preus Agrícoles (IPA).
L’Índex de Preus de Consum determina el nivell general de preus tenint en compte
únicament els béns i serveis adquirits directament pels consumidors.
Per a poder calcular els béns adquirits pels consumidors primerament s’elaboren unes
llistes de béns habituals en el consum del territori. Es seleccionen diferents famílies de
consumidors representatives del conjunt de la població i responen a l’ Enquesta de
Pressupostos Familiars per determinar el percentatge que les famílies dediquen a cada
grup de béns (g).
A partir d’aquí s’apliquen els càlculs amb la fórmula següent:
IPC = g1 .
𝑃1
𝑃01
+ g2 .
𝑃2
𝑃02
+ g3 .
𝑃3
𝑃03
67
...
on P és el preu actual i P0 és el
preu de referència.
1r de Batxillerat
Una vegada tenim el resultat podem comparar l’IPC de l’any calculat amb l’IPC de l’any
anterior. La fórmula a utilitzar serà:
Taxa d’inflació(any calculat) =
𝐼𝑃𝐶1−𝐼𝑃𝐶0
𝐼𝑃𝐶0
.
100
En cas de que l’IPC sigui el de l’any de referència sempre serà 100.
Si la taxa resultant és superior a la del període anterior parlarem d’augment d’inflació.
Si la taxa resultant és inferior a la del període anterior parlarem de disminució d’inflació.
Si la taxa resultant és negativa parlarem de deflació.
Evidentment, el càlcul de l’IPC és relatiu ja que la ponderació respon a un determinat
tipus de família que pot no ser adequat a la realitat actual, i el mateix passa amb els
cistells de productes seleccionats ja que els hàbits dels consumidor sol canviar i les
actualitzacions no són anuals. Malgrat aquestes crítiques és l’indicador més aproximat
dels preus que els consumidors han d’afrontar.
1. Calcula l’IPC de cada any de la taula sabent que es destina un 25% a alimentació, un 35% a
Habitatge,
un
30%
a
roba
i
un
10
%
a
les
vacances.
Bé
Alimentació
Any 0
500
Any 1
480
Any 2
550
Any 3
500
Habitatge
870
900
1000
950
Roba
700
700
750
700
200
300
400
350
Calcula la Taxa d’inflació de cadascun dels anys de la
taula
anterior. Vacances
2. Calcula l’IPC de cada any de la taula sabent que es destina un 35% a alimentació, un 40% a
Habitatge,
un
20%
a
roba
i
un
5
%
a
les
vacances.
Bé
Any 0
Alimentació
Habitatge
Calcula la Taxa d’inflació de cadascun dels anys de Roba
la
taula
anterior. Vacances
400
Any 1
350
Any 2
450
Any 3
500
600
800
700
750
800
900
1000
1050
1000
1200
1100
1150
3. Calcula l’IPC de cada any de la taula sabent que es destina un 50% aliments, 30% oci, i 20 %
transport.
Els
preus
dels
béns
han
evolucionat
així:
Calcula la Taxa d’inflació de cadascun dels anys de la
taula anterior.
68
Bé
Any 0
Any 1
Any 2
Alimentació
Oci
120
200
130
210
150
190
Transports
190
210
200
8.2. Referides a la producció: PIB, PNB, RN, RPD.
L’objectiu principal de tota activitat econòmica és la producció de béns i serveis per al
consumidor. Per a analitzar-la, utilitzem l´indicador més ampli que existeix: el PIB.
El Producte Interior Brut (PIB) mesura el valor de mercat de tots els béns i serveis
finals de l’interior d’un país independentment de l’origen dels factors productius.
Per a calcular-lo existeixen diferents mètodes depenent de si analitzem el consum, la
producció o les rendes que es generen en un territori determinat. Els tres mètodes que
s’utilitzen
són:
 Mètode de la despesa.
En les economies de mercat tota la producció és comprada (la que no es ven es
considera inversió) i per tant genera una despesa. Si sumem totes les despeses
que han dut a terme els diferents agents econòmics trobarem el valor de totes les
compres a preu de mercat (pm).
El consum privat de les famílies l’anomenarem C. La inversió empresarial serà I.
La despesa pública D. A tot això hi afegirem els intercanvis que es fan amb
l’exterior del país i per tant al valor de les exportacions li restarem el valor de les
importacions ( X-M).
.
PIBpm
=
C
+
I
+
D
+
(X-M)
.
1. Calcula el PIB a preu de mercat d’una economia a partir de les dades següents:
El consum privat ascendeix a 550 um. Les exportacions es valoren en 75um. La despesa pública ha
pujat a 230 um. Mentre que la inversió de les empreses era de 410 um. Hem de tenir en compte que
les importacions són de 55 um.
2. Calcula el PIB a preu de mercat d’una economia a partir de les dades següents:
El consum privat ascendeix a 400 um. Les importacions es valoren en 125um. La despesa pública
ha pujat a 300 um. Mentre que la inversió de les empreses era de 210 um. Hem de tenir en compte
que les exportacions són de 80 um.
69
1r de Batxillerat
 Mètode del valor afegit.
Anomenem valor afegit a la diferència entre els costos de producció i els preus de
venda d’un producte. Aquest valor és el que afegirà cada empresa al producte. Per
tant, el preu final d’un producte és igual a la suma dels valors afegits de cada
empresa que ha participat en la seva elaboració. Evidentment el resultat se’ns
mostrarà a cost de factors (cf) ja que no és el preu al que es vendrà al mercat.
.
PIBcf
=
VA1
+
VA2
+
VA3
+
...VAn
.
1. Calcula el PIB a cost de factors pel mètode del valor afegit, i comprova’n la coincidència amb
la producció final.
L’empresa A ven a B per valor de 70 um. L’empresa B ven a C per valor de 90 um. L’empresa
C ven a l’empresa D per valor de 140 um. L’empresa D ven a E per valor de 175 um.
L’empresa E ven al mercat per valor de 240 um.
2. Calcula el PIB a cost de factors pel mètode del valor afegit, i comprova’n la coincidència amb
la producció final.
L’empresa A ven a B per valor de 200 um. L’empresa B en ven la meitat a C per valor de 150
um i la resta la ven directament al mercat per un valor de 175. L’empresa C ven al mercat per
un valor de 200 um.
 Mètode de l’ingrés.
Aquest mètode mesura els ingressos rebuts per cada família de consumidors en
contraprestació
dels
factors
de
producció
que
ha
aportat.
Coneixem com a remuneració d’assalariats els salaris obtinguts a canvi del seu
treball. D’altra banda, l’excedent brut d’explotació respondrà al pagament
d’altres factors de producció com lloguers,
interessos, beneficis.
Al sumar aquests conceptes ens mostrarà la quantitat rebuda a cost de factors
(cf).
. PIBcf = Salaris + lloguers + interessos + beneficis .
70
De cost de factors a preu de mercat.
Hem pogut observar que aquests mètodes ens donen resultats a cost de factors o a preu
de mercat. Quina és la diferència? Oi que no paguem el mateix per un producte a preu de
fàbrica que a la botiga? Què hi afegim?
Per aconseguir el preu de mercat haurem d’afegir al preu a cost de factors els impostos
indirectes afegits al producte, però s’hi hauran de restar les ajudes estatals rebudes per
l’empresa. El resultat final serà:
.
pm
=
cf
+
impostos
indirectes
–
subvencions
.
De macromagnituds brutes a netes.
Aquest càlcul es pot aplicar tant al PIB com al PNB. El valor a preu de mercat no inclou
però la part que els agents econòmics es reservaran per substituir els factors emprats.
Aquesta part la coneixem com amortització. Si al PIB o al PNB li restem l’amortització de
les empreses obtindrem el resultat net de la producció, és a dir el Producte Interior Net
i el Producte Nacional Net.
. Producte Net = Producte Brut - amortitzacions .
El Producte Nacional Brut (PNB) mesura el valor de mercat de tots els béns i serveis
finals produïts per factors productius nacionals.
Hem de tenir en compte que algunes empreses del país produeixen a l’estranger i generen
rendes de factors nacionals a l’exterior (rfne); i que a l’interior del nostre país hi
produeixen empreses estrangeres que són rendes de factors estrangers a la nació (rfen);
el producte nacional s’obtindrà sumant les primeres al PIB i restant-li les segones. Per
tant:
. PNB = PIB + rfne – rfen .
La Renda Nacional (RN) és el nom amb el que coneixem el Producte Nacional Net a
cost de factors (PNNcf).
.
Com hem vist, l’obtindrem restant l’amortització al PNB cf.
. RN = PNBcf - amortitzacions .
La Renda per capita (RC) és una mesura força coneguda que reflecteix la mitjana de
producció dels habitants d’un país.
.
. RC =
𝑅𝑁
𝑃𝑜𝑏𝑙𝑎𝑐𝑖ó 𝑡𝑜𝑡𝑎𝑙
71
.
1r de Batxillerat
Amb aquest procediment també es pot obtenir el PIB per capita, el PNB per capita, la
RPD per capita...
La Renda Personal Disponible (RPD) és la quantitat de renda de la que disposa el
consumidor en realitat per dur a terme el seu consum i el seu estalvi.
.
L’obtindrem restant a la renda nacional els impostos directes i els pagaments a la
Seguretat Social que hem de satisfer al sector públic. Ens caldrà afegir-hi qualsevol
transferència
que
el
sector
públic
ens
aboni.
. RPD = RN – impostos directes – pagaments a la SS + transferències. .
1. Sabent que el PIB d’un país s’ha estimat en 75000 milions d’euros, calcula el PNB, la RN i la
RPD.
Tingues en compte les següents dades (en milions d’euros): Impostos 22300, rfne 27000,
transferències 8200, amortitzacions 22500, rfen 15000, pagaments a la SS. 5400.
2. Els comptes nacionals d’un país presenten les dades següents (en milions d’euros):
Salaris: 3750
Impostos directes 1280
Beneficis 150
Impostos indirectes 1090
Transferències 115 Interessos 110
Pagaments SS 205 Rendes nacionals a l’exterior 900
Rendes estrangeres en el país 760
Habitants
Amortitzacions 800
Subvencions 70
Lloguers 370
7.250.000
Calcula:
El PIB a cost de factors i a preu de mercat
El PNB a cost de factors i a preu de mercat
La Renda Nacional i la Renda per capita.
La RPD i la RPD per capita.
3. Els comptes nacionals d’un país presenten les dades següents (en milions d’euros):
Salaris: 700
Impostos directes 800
Beneficis 250
Impostos indirectes 100
Transferències 15
Interessos 100
Pagaments SS 25
Rendes nacionals a l’exterior 90
Rendes estragenres en el país 60
Habitants
Calcula:
El PIB a cost de factors i a preu de mercat
El PNB a cost de factors i a preu de mercat
La Renda Nacional i la Renda per capita.
La RPD i la RPD per capita.
72
Amortitzacions 200
Subvencions 40
Lloguers 70
2.120.000
8.3. Valor real i valor nominal.
Tots els valors que hem obtingut són valors nominals ja que fan referència als preus de
l’any analitzat. Si volem comparar la producció de diversos anys ens podem trobar que els
preus no són els mateixos degut a la inflació, i per tant els resultats poden ser
enganyosos.
Per poder fer una comparació vàlida, hem d’igualar la variable dels preus, i per tant
s’utilitzen els preus de l’any que prenem com a referència.
Si volem veure com es calculen el millor és fer servir un exemple.
Any 0
Q
70
55
Bé
A
B
Càlcul nominal:
Any
Any 1
Q
80
65
P
10
12
0=
(70x10)+(55x12)
=
P
13
9
700
+
660
=
1360.
Any 1 = (80x13)+(65x9)= 1040 + 585 = 1625.
∆Nominal =
Càlcul real:
𝑁𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙 𝑎𝑛𝑦 1 −𝑛𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙 𝑎𝑛𝑦 0
𝑛𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙 𝑎𝑛𝑦 0
Any
0=
. 100 =
(70x10)+(55x12)
1625 −1360
=
1360
700
+
. 100 = 19.49%
660
=
1360.
Any 1 = (80x10)+(65x12)= 800 + 780 = 1580.
∆real =
𝑁𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙 𝑎𝑛𝑦 1 −𝑛𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙 𝑎𝑛𝑦 0
𝑛𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙 𝑎𝑛𝑦 0
. 100 =
1580 −1360
1360
. 100 = 16.18%
La diferència de resultats comporta que necessitem un índex que mesuri el canvi dels
preus en aquest període i n’elimini l’efecte de la inflació. Aquest és l’índex de preus
implícit o deflactor.
Deflactor =
És a dir:
Deflactor any1 =
𝑛𝑜𝑚𝑖𝑛𝑎𝑙
𝑟𝑒𝑎𝑙
1625
1580
. 100
. 100 = 102.85
73
1r de Batxillerat
1. Suposem que el PNB d’una economia es calcula a partir de 3 productes A, B i C, que
han sofert la següent variació de preus:
Calcula la variació del PNB nominal.
Calcula la variació del PNB real.
Calcula el deflactor.
Bé
Any 1
Any 2
Q
P
Q
P
A
B
17500
13200
135
124
14500
14800
140
115
C
11800
150
12200
170
2. Suposem que el PNB d’una economia es calcula a partir de 3 productes A, B i C, que
han sofert la següent variació de preus:
Calcula la variació del PNB nominal.
Calcula la variació del PNB real.
Calcula el deflactor.
74
Bé
Any 1
A
Q
12000
P
200
Any 2
Q
11500
P
210
B
13000
300
13500
275
C
14000
400
14200
450
9. El sector públic.
El concepte sector públic és molt ampli, i definir-lo dependrà del punt de vista des del
que l’analitzem. Nosaltres farem referència al conjunt d’administracions, organismes i
empreses públiques de titularitat estatal que presten serveis a la població.
Per poder fer-ne un estudi més acurat ens caldrà dividir-lo en parts més o menys
homogènies; a aquest procés l’anomenem sectorització.
La sectorització es basa en tres criteris:
espacial
Funció econòmica principal
Tipus d’institució
Segons l’àmbit territorial
que abraça la seva actuació
Segons la funció que duen a terme
dins el sector públic
Segons les seves pròpies
normes de funcionament
.- Central
.- Autonòmic
.- Local
.- Administracions públiques
.- organismes institucionals
.empreses
públiques .- Administració General de
.- sistema de la seguretat social
l’Estat
.- Seguretat Social
.- Altres institucions.
Aquest criteris no són excloents, sinó que són perfectament complementaris.
9.1. Política econòmica.
El sector públic persegueix uns objectius determinats. Per tal d’assolir-los, els
governs dissenyen la seva política econòmica, és a dir, les mesures necessàries per al
correcte desenvolupament d’una economia.
L’objectiu principal és el benestar i desenvolupament dels habitants del territori.
Evidentment es tracta d’un objectiu molt general i que dependrà de l’assoliment d’altres
objectius. Depenent de l’àrea en que haurà d’influir parlarem de:
Política macroeconòmica
El sector públic intenta regular l’activitat
econòmica global: preus, producció i
ocupació
Política microeconòmica
El sector públic intenta fomentar
l’eficiència econòmica dels diferents
agents i garantir l’equitat del repartiment
de les rendes.
.- Creixement del PIB. Un augment de .Eficiència
econòmica.
Intentar
producció provocarà una millor Renda aconseguir el màxim rendiment econòmic
Personal Disponible.
segons els recursos disponibles.
.- Alt nivell d’ocupació. Es persegueix la .Equitat.
Intenta
evitar
massa
plena ocupació de la població activa.
diferències en el repartiment de la Renda
.- Estabilitat dels preus. El control de la Nacional.
inflació permet un millor ritme de
creixement.
75
1r de Batxillerat
Aquests objectius no són fàcils d’aconseguir ja que, malgrat n’hi ha que són
objectius complementaris (que faciliten la consecució d’altres objectius), n’hi ha que són
objectius en conflicte (dificulten la consecució de dos objectius alhora).
El sector públic actuarà mitjançant la política econòmica, però com ja hem vist, el
concepte d’economia és molt ampli i per tant les actuacions dependran de polítiques
econòmiques més concretes.
 La política monetària. Mesures que intenten mantenir l’estabilitat dels
preus mitjançant la disminució o l’increment de la quantitat de diners en
circulació.
 La política de rendes. Intenta evitar la inflació de preus.
 La política exterior. Regulen les transaccions econòmiques entre països.
 La política fiscal o tributària. Utilitzen els impostos per augmentar o
disminuir l’activitat econòmica d’un país.
 Els Pressupostos Generals de l’Estat. És el finançament de la despesa
pública per garantir els serveis socials mínims a la població.
La política fiscal intenta influir en l’economia augmentant o disminuint el nivell de
despesa pública i d’impostos.
Segons el moment econòmic serà una política fiscal expansiva o restrictiva.
Polítiques fiscals expansives
Es solen emprar en moments de recessió
econòmica per a reactivar l’economia.
Augment de la despesa pública.
Disminució dels impostos.
Increment del nivell de transferències.
Polítiques fiscals restrictives
Es solen emprar en moments d’expansió
econòmica per a frenar l’economia.
Reducció de la despesa pública.
Augment dels impostos.
Disminució del nivell de transferències.
En la política fiscal s’aplica el principi d’equitat,
que es refereix a la justícia en el tractament
fiscal de les persones.
Aquest principi diferencia entre l’equitat
horitzontal, que estableix que els individus
essencialment iguals hauran de rebre el mateix
tracte, i l’equitat vertical, que estableix un tracte
diferent segons el nivell de renda de cada individu.
76
La política monetària intenta influir en l’economia mitjançant la quantitat de diners que hi
ha en circulació i en el tipus d’interès que aplica el mercat.
Aquesta oferta monetària és dirigida pel Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC).
Política monetària expansiva
És la injecció de diners en el mercat i
s’utilitza en moments de recessió.
Augment de l’oferta monetària.
Disminució del tipus d’interès.
Política monetària restrictiva
És la disminució de diners en circulació i
s’utilitza en moments d’expansió.
Disminució de l’oferta monetària.
Augment del tipus d’interès.
9.2. Pressupostos Generals de l’Estat.
Els Pressupostos Generals de l’Estat són un conjunt de documents en què es recullen les
despeses i els ingressos que el sector públic té previst realitzar durant un exercici fiscal.
Aquests pressupostos recullen una sèrie d’aspectes de la política general del govern:
-
Els objectius econòmics generals que es pretenen aconseguir durant
l’exercici fiscal.
Les despeses i els ingressos detallats de cada un dels organismes,
institucions i empreses que constitueixen el sector públic.
Els instruments de política microeconòmica i macroeconòmica i els mitjans
tècnics que s’utilitzaran per aconseguir el compliment dels Pressupostos.
L’elaboració dels PGE passa per quatre fases:




Preparació. El Ministeri d’Economia i Hisenda s’encarrega de recollir els
informes i les sol·licituds dels altres ministeris i òrgans institucionals.
Discussió i aprovació. El Govern presenta els pressupostos a les Corts
Generals que els han d’aprovar.
Execució. Posada en pràctica de la recaptació d’impostos i de les despeses
públiques pressupostades.
Intervenció i control. La Intervenció General de l’Estat és la institució
encarregada de controlar les despeses i ingressos durant la seva duració. El
Tribunal de Comptes examinarà les despeses realitzades al final de
l’exercici fiscal.
Les dues primeres fases són vitals per l’aplicació dels
pressupostos. La seva importància rau en que els
diferents partits polítics han de posar-se d’acord per
a fer possibles els objectius proposats.
77
1r de Batxillerat
El calendari d’elaboració dels Pressupostos comença a l’Ordre Ministerial que insta al
Ministeri d’Economia i Hisenda a recollir les previsions de despeses i d’ingressos dels
diferents organismes i departaments del sector públic. Aquesta informació ha d’arribar al
Ministeri abans del dia 1 de maig.
El Ministeri d’Economia i Hisenda elabora l’Avantprojecte de Llei de Pressupostos, que
haurà de ser discutit pel Consell de Ministres. Si aquest hi dóna la seva conformitat es
converteix en el Projecte de Llei de Pressupostos i es presentarà al Congrés dels
Diputats abans de l’1 d’octubre.
La presentació habitual al Congrés és en una sèrie de llibres de diferents colors segons el
seu contingut.
Sèrie vermella: és el pressupost en si i té caràcter legal.
Sèrie groga: explicació dels apartats de la sèrie vermella.
Sèrie verda: documents de gestió.
Sèrie grisa: ampliació de dades i desenvolupament de la informació.
La discussió a les Corts Generals ha d’arribar a un acord abans del dia 1 de gener. En cas
de que els Pressupostos no siguin aprovats, es procedeix a prorrogar els de l’any anterior.
Hem vist com es generen els documents que componen els Pressupostos. Ara ens toca
analitzar les despeses i els ingressos que contenen.
La despesa pública és el conjunt d’obligacions de pagament contretes pel sector públic
com a conseqüència de la seva intervenció com a agent econòmic.
Segons la seva destinació parlarem de:
Despeses corrents. Representen el tant per cent més elevat de despeses del sector
públic i es destinen a dotar la societat de serveis públics.
Despeses d’inversió. Són les que es destinen a mantenir i ampliar el capital productiu del
país.
Altres despeses.
Són les que efectua el sector públic a fons perdut. Les
transferències es destinen a persones físiques i les subvencions
destinades a les empreses.
78
Els ingressos públics són els fons que recapta el sector públic per tal de poder complir
els objectius que persegueix i atendre les despeses.
L’entitat que s’encarrega de la recaptació dels ingressos públics és l’Agència Tributària,
que depèn del Ministeri d’Economia i Hisenda.
Els ingressos públics es classifiquen segons si la seva recaptació és habitual o no, i reben
el nom d’ordinaris i extraordinaris.
Ingressos ordinaris. Són els que s’obtenen de manera regular.
-Els impostos directes són els que paguem directament a l’Estat. Acostumen a ser
impostos progressius. El principal és l’Impost sobre la Renda de les
Persones Físiques (IRPF), però n’hi ha d’altres: impost de successions,
impost sobre el patrimoni, impost sobre societats...
-Els impostos indirectes que satisfem al comprar o utilitzar un bé, solen gravar el
consum. Solen ser tipus fixos que s’incorporen als preus del béns. El més
important és l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), els impostos especials i
l’Impost sobre Transmissions Patrimonials...
-L’activitat de les empreses públiques que poden generar beneficis en la venda del
bé o servei que ofereixen a la població.
Hi ha productes exempts d’IVA com correus, serveis d’assistència sanitària, loteries...
IVA superreduït (4%). S’aplica als productes de primera necessitat: pa, llet, ous, fruita, verdura, cereals,
medicaments,
cadires de rodes, pròtesis i habitatges de protecció oficial.
IVA reduït (10%). Aliments, transports, hostaleria, espectacles,...
IVA general (21%). És el percentatge que s’aplica per defecte a tots els productes i serveis: roba, tabac, electrodomèstics...
79
1r de Batxillerat
Ingressos extraordinaris. Són els que s’obtenen només quan el sector públic necessita
fons per atendre necessitats especials. Aquests ingressos procediran de:
-Emissió de Deute Públic. Són un conjunt de préstecs que les economies
domèstiques i les empreses concedeixen al sector públic a canvi d’un interès
elevat.
-Venda de patrimoni públic. La venda d’edificis, vehicles, terrenys i altres béns de
titularitat pública a empreses i consumidors.
-Impostos extraordinaris sobre el patrimoni privat. Són impostos especials que
s’apliquen quan l’actuació del sector públic incrementa el valor de béns
privats (requalificacions, expropiacions,...)
-Altres com taxes, rendes generades pel patrimoni de l’Estat, transferències
rebudes (loteries, fons de l’UE,...)
Depenent de la relació entre ingressos i despeses podrem parlar de tres situacions:
Equilibri pressupostari. Es dóna quan s’equilibren les despeses i els ingressos. Sol ser el
tipus de pressupost que intenten assolir els governs ja que evita
l’endeutament del sector públic.
Superàvit pressupostari. Quan els ingressos superen les despeses es dóna aquesta
situació tant desitjada pels governs, ja que permet assolir els
objectius i millorar la situació econòmica (reduint el deute).
Dèficit pressupostari. Quan les despeses superen els ingressos i no hi ha prou efectiu
per atendre les necessitats del sector públic. Provoca l’endeutament.
Aquest dèficit pot ser:
Estructural: és aquell que ja està previst i s’utilitza com a préstec per a invertir.
Conjuntural (cíclic):
és el dèficit que provoca l’acció del sector públic.
Recessió. Quan l’activitat econòmica disminueix, augmenta l’atur,
descendeix la recaptació. Caldrà endeutar-se per a invertir i
cobrir les prestacions socials.
Expansió. Augment de l’activitat econòmica, augment del consum,
augmenta la recaptació. Caldrà aprofitar per disminuir el
deute sense deixar d’invertir.
80
IV. ECONOMIA APLICADA.
L’economia aplicada és una de les parts més complexes pels que s’inicien en el món
de l’economia ja que es tracta d’aplicar els coneixements adquirits per tal d’analitzar la
realitat que ens envolta. En aquest cas nosaltres intentarem entendre els processos
econòmics bàsics a nivell mundial i europeu per a poder apropar-nos al coneixement del
nostre dia a dia.
10. Economia internacional.
Des de l’antiguitat moltes cultures van observar la impossibilitat de mantenir
l’autarquia. Aquest concepte implica dependre d’un mateix, i econòmicament això significa
no tenir relacions comercials i econòmiques amb cap altra cultura. La necessitat
d’intercanviar l’excedent produït per productes que no són de producció pròpia va
aparèixer ben aviat.
Aquest procés va provocar que molts països intentessin
especialitzar-se en produir uns béns que els són propis però que poden intercanviar amb
més
facilitat.
Aquesta
és
la
teoria
de
l’avantatge
comparatiu.
El creixement dels intercanvis i de la distància dels
interessats en comerciar va provocar la desaparició
del sistema d’intercanvi de mercaderies (troc o
barata) en favor d’un sistema de canvi de
mercaderies per diners.
Hem trobat els dos principals protagonistes de
l’economia internacional: els diners i el comerç
internacional.
10.1. Els diners.
De fet, entenem per diner qualsevol cosa que és acceptada com a mitjà de pagament
perquè se li atorga un valor determinat. No ens ha d’estranyar que s’hagi considerat com a
diner: la sal, conquilles de colors, dents de balenes, fulles de tabac, i sobretot els
minerals com l’or, l’argent, el bronze, el coure...
Qualsevol d’aquests mitjans era vàlid si acomplia certes funcions:
- Actuar com a unitat de compte, permetent mesurar el valor dels béns.
- Actuar com a dipòsit de valor ja que es poden guardar i emprar quan es vol.
- Actuar com a unitat de pagament.
81
1r de Batxillerat
Però malgrat que qualsevol objecte pot ser considerat diner localment, quan parlem
d’intercanvi entre diferents grups cal que tinguin certes característiques:
Ha de ser una mercaderia desitjable o de gran acceptació. Per aquest motiu la
seva oferta ha de ser escassa o limitada.
Ha de ser divisible. Ha d’oferir la possibilitat de que es pugui partir sense perdre
valor.
Ha de ser durable. No ha de perdre valor amb el pas del temps ni ser perible.
Ha de ser fàcil de transportar. Ha d’acumular molt de valor en relació al pes i la
mida que tingui.
Ha de ser difícil de falsificar.
Aquestes característiques van permetre que els metalls fossin el material més
apte. El fet de ser mal·leable permetia donar-li la forma desitjada i un determinat valor.
Aquest procés es coneix com encunyar moneda. Les monedes antigues tenien el valor d’un
determinat pes del metall que contenien. (“Curiosament” moltes monedes portaven nom
d’unitats de mesura de pes: unça, pes, lliura...). Aquestes monedes es coneixen com a
diner mercaderia.
Les persones capaces d’acumular força diner mercaderia es trobaven amb la
dificultat de traslladar-la d’un lloc a un altre. Per aquest motiu van aparèixer les primeres
entitats que guardaven els diners mercaderia i emetien un diner paper (o paper moneda)
que actuava com a resguard del valor dipositat. L’existència de diversos pesos i mides
d’un mateix metall va fer aparèixer les taules de canvi, que actuaven com a
transformadores d’un tipus de moneda a l’altre per adequar-se al mercat local.
Finalment, aquest paper moneda (i la moneda de metall) es van acabar
transformant en diner fiduciari, que significa que tenim confiança (fidúcia) en el valor
que porten inscrit encara que no continguin aquella quantitat de metall.
En l’actualitat el diner fiduciari comparteix el seu protagonisme amb el diner
bancari, que és el diner en forma de dipòsits bancaris i els seus moviments mitjançant el
diner electrònic (o de plàstic) que són les targetes de crèdit, les targetes de dèbit,
targetes moneder i targetes d’Internet. Totes elles agilitzen aquests moviments entre
comptes o dipòsits bancaris.
Per tant els bancs actuen per a canalitzar el flux de diners, i al seu torn formen part del
sistema financer que agrupa les diferents entitats que s’encarreguen de recollir l’estalvi
dels consumidors i de les empreses per destinar-lo a diferents usos.
Els bancs són empreses financeres amb ànim de
lucre que intenten aconseguir beneficis mitjançant
el dipòsit i préstec de diners. Es basen en dos tipus
d’operacions: les operacions passives consistents en
la captació de diners (dipòsits, fons d’inversió, ...) i
les operacions actives com la concessió de crèdits
i préstecs als agents econòmics.
82
Però els bancs no poden posar diners en circulació ja que no tenen la capacitat d’emetre
bitllet ni moneda. A Espanya aquesta capacitat pertany al Banc Central Europeu ja que
ens trobem dins el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). Fins l’any 2000 la
circulació de bitllets i monedes era responsabilitat del Banc d’Espanya.
El Banc Central és una institució de l’Estat (o Unió Europea) que té com a funció principal
la de controlar tot el diner que hi ha en l’economia estatal i fer de banc dels bancs
privats.
Aquesta quantitat d’efectiu en circulació (EC) en mans del públic sumats als dipòsits que
els bancs tenen en el Banc Central o reserva bancària (Rb) formen el que s’anomena base
monetària (BM).
. BM = EC + Rb .
Aquesta base monetària és el punt de partida que inicia el procés de creació dels diners.
No l’hem de confondre amb l’oferta monetària (OM) que seria la quantitat de diners de
que disposen els agents econòmics per dur a terme les seves transaccions. Aquesta
oferta està formada per l’efectiu en circulació en mans del públic (EC) i els dipòsits a la
vista (D) que figuren a les entitats financeres.
. OM = EC + D .
El Banc Central controla la base monetària, però no pot controlar l’oferta monetària. Per
a regular la quantitat de Base monetària, el Banc Central aplicarà un tipus d’interès o un
altre. Entenem per tipus d’interès, el percentatge que el banc central aplicarà als
préstecs que li demanin altres bancs i per tant acabarà repercutint als productes
bancaris que sol·licitarà el consumidor o l’empresa. L’augment d’aquest tipus d’interès
provocarà els descens de la demanda de diners, mentre que el descens del tipus farà
augmentar la demanda monetària.
El procés de creació de diner passarà per convertir les reserves bancàries en dipòsits a
la vista..., però com s’aconsegueix això?
83
1r de Batxillerat
El primer pas el dóna el Banc Central, ja que quan
concedeix un préstec de diners a un banc, l’obliga a
immobilitzar una part d’aquests diners a la seva
caixa per a poder respondre a les necessitats dels
agents econòmics. Aquesta part sol ser un
percentatge de la quantitat concedida i s’anomena
coeficient de caixa (cc).
Cada vegada que el banc concedeixi o rebi diners
dels consumidors o de les empreses haurà de fer
aquesta reserva.
Així, la mateixa quantitat de diners s’anirà
emprant sense la necessitat de que la quantitat
hagi d’existir en efectiu.
Un exemple al 10%:
Si sumem el total de les quantitats que els bancs han cedit als agents ens trobem amb una
quantitat superior a la quantitat inicial. Cal saber també, que com més elevat sigui el
coeficient de caixa, la creació de diners serà més minsa; i al contrari, si el coeficient de
caixa és petit es crearan més quantitat de diners.
Per saber el total de diners que es poden crear amb una determinada quantitat inicial
hem d’aplicar el multiplicador bancari: Aquest multiplicador és la unitat dividida pel
coeficient de caixa.
. Multiplicador bancari =
1
𝑐𝑐
.
Si aquest multiplicador bancari l’apliquem a la quantitat inicial coneixerem el total de
l’augment de diners creats pel banc a partir d’aquella quantitat.
. ∆diners bancaris = Quantitat inicial .
1
𝑐𝑐
.
Calculeu l’oferta monetària de les següents quantitats inicials si el coeficient de caixa fos d’un 5%, 8% i 12%.
1.500.000
4.750.000
84
12.435.000
10.2. El comerç internacional.
Entenem per comerç internacional, l’intercanvi de béns, serveis, factors i capitals que es
produeixen entre diferents països.
Cada país oferirà els seus productes i s’anirà especialitzant en la producció d’aquells que li
són més rendibles a nivell internacional. Aquesta divisió internacional del treball a partir
dels recursos naturals i del nivell tecnològic serà el que determinarà la posició del país en
el mercat internacional.
Un altre factor important és el desenvolupament dels transports que ha permès l’augment
de capacitat de càrrega i la velocitat de comunicació.
El tercer element és el creixement i desenvolupament econòmic de l’estat, si aquest el
gestiona correctament pot sortir-ne beneficiat.
És de lògica pensar que en aquests tres fets hi trobarem l’explicació del diferent nivell
de participació dels països en el comerç internacional.
L’establiment de relacions comercials entre països beneficia més a uns que a d’altres. A
més els governs dels estats podran actuar en favor de la seva economia aplicant algun
tipus de política comercial. Existeixen dues posicions extremes:

El lliurecanvisme propugna la desaparició de tot tipus de traves que pugui establir
el sector públic.

El proteccionisme és el conjunt de mesures que pot adoptar un Estat per protegir
la seva indústria de la competència estrangera.
85
1r de Batxillerat
Malgrat que a nivell internacional té molta més acceptació la doctrina del lliure canvi, el
comerç internacional pot perjudicar els interessos d’alguns països. Quan aquests es vegin
amenaçats no dubtaran a posar traves, i per tant adoptaran mesures proteccionistes.
Cada país dissenyarà la seva pròpia política comercial segons els objectius que s’hagi
proposat, que solen ser: la limitació de la competència estrangera mitjançant les barreres
a la importació, i incentivar les vendes dels productes propis a l’exterior mitjançant el
foment de les exportacions.
Aquestes barreres a la importació poden ser aranzelàries o no aranzelàries.
Les aranzelàries es basen en els aranzels, que són impostos que encareixen una
mercaderia procedent de l’exterior quan aquesta travessa la frontera d’un país. Es
persegueix l’objectiu d’encarir el producte estranger i disminuir la seva demanda cosa que
provocarà un augment de la demanda d’un bé substitutiu nacional.
D’aranzels se n’apliquen de dos tipus: l’aranzel específic que s’estableix com una quantitat
fixa de diners per unitat importada independentment del seu valor; i l’aranzel ad valorem
que consisteix a fixar un impost percentual sobre el valor (preu) de la mercaderia.
Les no aranzelàries (les que no apliquen cap gravamen) són les restriccions quantitatives o
quotes que limiten directament la quantitat de les importacions que es poden rebre de
determinat país, i els càrtels internacionals que restringiran la competència entre dos o
més països.
86
Les mesures que intenten fomentar l’exportació són les que tenen la finalitat d’ajudar a
les empreses del país a vendre els seus productes a l’estranger, principalment reduint el
seu cost de producció per fer-los més competitius al mercat exterior.
Aquestes mesures poden tenir caràcter fiscal, aranzelari o financer.
Les mesures de caràcter fiscal són ajudes a les empreses exportadores que consisteixen
en la devolució o reducció dels impostos generats per la seva activitat econòmica.
Les mesures de caràcter aranzelari permeten importar factors productius necessaris
sense cost addicional per a produir béns per a l’exportació.
Les de caràcter financer són ajudes econòmiques (subvencions o crèdits especials) per a
finançar el procés de producció dels béns d’exportació.
Per a registrar aquestes relacions comercials utilitzem l’anomenada balança de pagaments
que és un document comptable que recull les exportacions i les importacions d’un país amb
la resta del món durant un període de temps determinat (normalment un any).
87
1r de Batxillerat
Aquest document comptable utilitza el sistema d’ingressos o entrades de moneda i els
pagaments o sortides de moneda. Per tant les exportacions s’associaran amb els ingressos
i les importacions ho faran amb els pagaments. El resultat és el saldo, que serà positiu o
superàvit si les exportacions són superiors a les importacions, i serà negatiu o dèficit si
les importacions superen les exportacions.
La balança de pagaments es composa de tres balances que al seu torn es subdivideixen en
diferents subbalances. Aquestes són:
 Balança per compte corrent. És la balança més important ja que recull les
transaccions amb mercaderies, serveis, rendes i transferències corrents.
 Balança per compte de capital. Està integrada per una única subbalança, la de
transferències de capital (recepció de fons o préstecs).
 Balança per compte financer que comptabilitza les inversions i les variacions de
reserves.
88
11. Relacions econòmiques internacionals.
La Segona Guerra Mundial (1939-1945) va provocar un trasbalsament total en les
relacions econòmiques mundials. D’una banda es va produir una liberalització comercial que
donava més marge d’acció i que accentuava la competència. A més les empreses
expandeixen les seves fronteres a la recerca de nous recursos i mercats convertint-se en
multinacionals. Aquests canvis requeriran un nou escenari amb noves relacions
internacionals i noves organitzacions supraestatals.
11.1. La integració econòmica.
Les relacions entre països han iniciat processos de col·laboració econòmica a diversos
nivells, que demanen diferents nivells d’implicació dels països. En l’economia es
diferencien sis nivells progressius d’integració.
Comerç preferencial
Àrea de lliure comerç
Unió duanera
Mercat Comú
Unió monetària
Unió econòmica
Dos o més països acorden reduir els
aranzels duaners entre ells.
Supressió de qualsevol aranzel sobre les
importacions.
És una àrea de lliure comerç que
estableix un aranzel comú per a tercers
països.
Unió duanera que permet la lliure
circulació de factors productius
S’adopta una moneda comuna per a
millorar l’intercanvi de béns i factors.
Mercat comú amb una moneda única que
estableix
polítiques
econòmiques
comunes.
Benelux, Commonwealth
EFTA
MERCOSUR, Zollverein
CECA
€uro
UE
L’assoliment de la unió econòmica pot portar a una unió política, que no hem inclòs en el
quadre perquè no té cap característica econòmica diferent al darrer nivell d’integració
econòmica. Aquest fet provocaria una integració total i per tant la desaparició dels dos
estats que en formaven part. Un exemple va ser la República Àrab Unida que va integrar
Egipte i Síria durant tres anys (1958-1961).
89
1r de Batxillerat
11.2. Organitzacions econòmiques.
Amb el temps s’han anat format moltes organitzacions que pretenen incrementar la
cooperació econòmica entre països. En destacarem algunes que actualment tenen un pes
important en la política econòmica mundial.
ONU L’Organització de les Nacions Unides no és pròpiament una organització de
caràcter econòmic ja que els seus principals objectius responen a la conservació de
la pau i a la cooperació política, però alguns dels seus organismes presenten
intencions d’intervenció econòmica sobretot d’ajuda al subdesenvolupament.
o
o
FAO (Food and Agriculture Organitation). Estudia, assessora i incentiva
formes de cooperació internacional en els camps del sector primari. El seu
objectiu principal és millorar l’alimentació de la població mundial i la
distribució dels recursos agrícoles i ramaders.
UNCTAD (United Nations Conference on Trade And Development ).
Aquesta Conferència de les Nacions Unides sobre el Comerç i el
Desenvolupament
pretén
aconseguir
recursos
per
ajudar
al
desenvolupament econòmic i comercial dels països subdesenvolupats.
Va promoure la campanya del 0,7% que pretenia recollir aquest percentatge
del PIB dels països desenvolupats per a finançar les seves actuacions.
OMC (Organització Mundial del Comerç) des de 1995 substitueix el GATT
(General Agreement on Tariffs and Trade) de 1947. Aquest organisme té com a
principal objectiu reduir o eliminar completament les barreres internacionals al
comerç. Se la considera una de les promotores principals de la globalització.
Banc Mundial.
La finalitat d’aquesta organització és la lluita contra la
pobresa al món. Actualment el seu paper és molt criticat ja que les polítiques
aplicades no han afavorit als països més pobres, sino que els ha empobrit més en
favor dels Estats Units d’Amèrica.
90
OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics).
Aquesta organització de cooperació econòmica substitueix el 1961 l’antiga OCEE
(Organització per a la Cooperació Econòmica Europea) que havia de distribuir les
ajudes americanes del Pla Marshall per a Europa.
L’actual OCDE és un organisme que accepta els principis democràtics i el lliure
mercat. Són països desenvolupats que cerquen estratègies comunes que
afavoreixin l’expansió de les seves economies.
FMI (Fons Monetari Internacional).
Aquesta institució de cooperació econòmica pretén reformar el sistema monetari
internacional vetllant per l’estabilitat financera i dels tipus de canvi internacional,
finançant països amb problemes econòmics i sancionant l’incompliment dels
tractats. El fet de que pugui imposar condicions als països que ajuda, ha provocat
l’augment del Deute Extern i l’aplicació de normes favorables a alguns països,
principalment als Estats Units que té dret de veto en els òrgans de decisió de la
institució.
El Sistema Monetari Internacional que aplica ha passat per dues etapes
diferenciades:
o De 1944 a 1971. Aplicava tipus de canvis fixos i el dòlar com a moneda de
referència.
o De 1971 fins ara. Aplicació de tipus de canvis flexibles i l’aparició d’altres
divises que han pres protagonisme al dòlar americà.
91
1r de Batxillerat
12. Unió Europea.
La Unió Europea és el nom d’un procés de relació entre diversos països d’Europa
que presenta molts matisos. Evidentment ens centrarem en els que fan referència a
l’economia: el procés de creació i ampliació, els desequilibris territorials i les polítiques
comunes, i la zona d’aplicació de l’euro.
12.1. Procés de creació.
La primera llavor de la Unió Europea la podem trobar l’any 1947 quan es donen els
primers pactes entre països europeus amb la intenció de col·laborar econòmicament.
BENELUX. Acrònim de les inicials dels països que signen
la Convenció de l’Haia i que posen les bases d’un tractat
monetari i duaner. El tractat monetari no es va fer
realitat, però les relacions comercials sense aranzels
entre ells van permetre un inici de desenvolupament
econòmic a la regió.
CECA. (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer ). Creada a
París l’any 1951, impulsa la desaparició d’aranzels i
traves per a l’intercanvi de productes siderúrgics entre
els seus sis membres: Bèlgica, Holanda, Luxemburg,
França, Itàlia i la República Federal Alemanya.
L’èxit de la CECA va portar als seus països membres a
ampliar l’abast dels seus acords a totes les mercaderies,
adoptar polítiques comunes i suprimir les barreres
duaneres progressivament.
Aquest nou acord va veure la llum el 1957 a Roma.
Aquest Tractat de Roma és l’origen de l’anomenada
CEE
(Comunitat
Econòmica Europea)
popularment com el Mercat Comú Europeu.
coneguda
A partir d’aquí l’interès per formar-ne part i gaudir dels
beneficis dels acords el veiem reflectit en els diferents
tractats d’adhesió que porten a l’ampliació de la CEE.
92
L’Acta Única Europea, signada el 1986 i que entra en vigor al 1987, preveu la reforma
d’alguns punts del Tractat de Roma. Es tractava de posar les bases jurídiques per crear
un mercat únic, una moneda única (ECU), mecanismes de cooperació i polítiques comunes a
partir de 1992.
Posteriorment a la reunificació Alemanya, es ratifiquen les propostes de l’Acta Única
Europea al Tractat de Maastricht que porten a la refundació de la CEE i la seva
conversió en Unió Europea.
UE (Unió Europea) El Tractat de Maastricht de 1992 obre un nou període del procés
d’integració, i proposa la unió econòmica i monetària i també la unió política. L’èxit del
procés queda demostrat amb les ampliacions posteriors i els països que han sol·licitat la
seva adhesió a la Unió.
2013: Incorporació de Croàcia.
93
1r de Batxillerat
12.2. Desequilibris territorials.
Les diferents incorporacions han provocat que hagin entrat a formar part de la
Unió Europea una tipologia de països molt diversa, i per tant s’han generat més
diferències econòmiques i socials.
Abans de signar el tractat d’adhesió, cal un període de negociacions i de controls
econòmics per assolir els anomenats criteris de convergència. Aquest període és el Procés
d’Estabilització i Adhesió.
Tot aquest procés intenta garantir la convergència econòmica dels països per
evitar la dependència d’uns respecte dels altres.
De tota manera les diferències entre estats i zones són enormes, i s’ha de treballar molt
dur per a reduir-les.
Com es poden reduir?
Cal treballar a partir de les polítiques comunes que inclou
molts àmbits diferents. En el nostre cas ens centrarem en la política regional comuna ja
que el seu principal objectiu econòmic és fomentar el desenvolupament de les regions més
desafavorides.
Aquestes regions poden ser les NUTS 0 (estats), NUTS I (zones culturals), NUTS
II (Comunitats Autònomes) i NUTS III (províncies). Habitualment es treballa amb
NUTS de nivell II, ja que permeten actuar més directament en les zones menys
afavorides.
94
De quins mecanismes disposa la Unió per fer-ho?
S’adjudiquen dos tipus de fons, un a nivell d’estats i un altre a nivell regional.
Els fons de cohesió són aquelles partides econòmiques que pretenen desenvolupar les
infraestructures amb la finalitat de cohesionar econòmicament i social els estats
membres.
D’aquests fons se’n beneficien els estats membres amb un PNB per càpita inferior al 90%
de la mitjana comunitària.
Els fons estructurals són aquelles partides econòmiques que intenten promoure el
desenvolupament i l’ajustament territorial de les regions amb un PIB mitjà inferior al
75% de la mitjana de la Unió Europea. També serveixen per ajudar a la reconversió
econòmica de les zones amb dificultats estructurals no incloses en l’apartat anterior.
Hi ha quatre tipus principals de fons estructurals:




FEDER. Ajudes a zones de reconversió econòmica o amb problemes estructurals.
FSE. Ajuda de creació i consolidació de l’ocupació.
FEOGA. Millora de les infraestructures de l’agricultura i la ramaderia.
IFOP. Ajudes al sector pesquer.
95
1r de Batxillerat
12.3. €urozona.
A partir de 1986, a l’Acta Única Europea, es decideix crear una unitat monetària que
permeti fer realitat el somni de la moneda única.
En un primer moment es va anomenar ECU (European Currency Unit) ₠
Mai va ser encunyada ni elaborada en paper moneda (tret d’unitats commemoratives) ja
que es tractava d’una unitat de compte. S’intentava unificar la força de les monedes més
estables i impedir la inflació en els països membres amb una economia més inestable.
El nom d'euro va ser oficialment adoptat el 16
de desembre del 1995. L'euro va ser introduït als
mercats financers mundials com a moneda de
comptabilitat l'1 de gener del 1999, en
substitució de l'anterior unitat monetària
europea,
l'ecu,
en
termes
paritaris.
Les monedes i els bitllets d'euro entraren en
circulació
l'1
de
gener
del
2002.
Els estats que utilitzen l’€uro són coneguts
conjuntament com l'Eurozona.
La moneda també és utilitzada en altres cinc
estats europeus, amb acords formals (Andorra,
Mònaco, San Marino i la Ciutat del Vaticà)
o sense ( Montenegro i Kosovo).
96
Euro
Estat o territori:
Eurozona
Fracció:
100 cèntims
Codi ISO 4217:
EUR
Abreviació o
símbol:
€
Monedes:
1, 2, 5, 10, 20 i 50
cèntims
1 i 2 euros
Bitllets:
5, 10, 20, 50, 100,
200 i 500 euros
Banc central:
Banc Central Europeu
13. Globalització econòmica.
En l’actualitat tot sembla estar interconnectat i s’han internacionalitzat molts
aspectes de la vida quotidiana. Però no a tot arreu; hi ha països on aquest creixement no
es dóna.
Per desgràcia és un procés molt radical que et situa dins o fora del grup depenent de la
teva posició al mercat internacional. És per això que parlarem dels que són dins la
globalització econòmica i els que en són fora.
13.1. Globalització.
La globalització és un procés d’internacionalització de la vida a tots nivells: polític,
social, tecnològic i econòmic.
Podem agrupar el món de diferents maneres, però nosaltres emprarem els criteris
econòmics per fer-ho. Així podem parlar del nivell de desenvolupament dels estats.
Aquest nivell ve determinat per la renda per càpita, l’estructura de la població, la taxa de
creixement del PNB, les taxes d’inflació, la balança comercial i altres indicadors
socioeconòmics.
Segons la posició que ocupen respecte el mercat podem parlar de:


Països del centre: són els que posseeixen un desenvolupament econòmic i
tecnològic autònom i exerceixen un cert domini econòmic sobre la resta.
Països de la perifèria: aquells el creixement dels quals depèn dels països
dels centre.
La globalització econòmica intenta crear un mercat mundial sense fronteres geogràfiques,
en els àmbits comercial, productiu i financer.
97
1r de Batxillerat
 Comercial. Els intercanvis s’han incrementat de manera que podem adquirir
productes d’arreu del món.
 Productiu. Moltes empreses s’instal·len a països subdesenvolupats per a reduir els
costos de producció i ser més competitius. Aquest procés s’anomena
deslocalització industrial.
 Financer. Els inversors poden fer-ho en qualsevol projecte empresarial mitjançant
les borses de tot el món.
IBEX-35
DOW JONES
EUROSTOXX
NIKKEI
DAX
FOOTSIE-100
98
CAC-40
NASDAQ-100
El principi de la globalització és estendre el desenvolupament a la resta del món. Amb
aquest objectiu s’han creat múltiples organitzacions que han acabat esdevenint els
beneficiaris dels interessos dels préstecs que s’han concedit.
És per això que ens cal conèixer quins són els principals motors que impulsen la
globalització i quins són els principals agents dels que disposen per assolir els seus
objectius.
MOTORS.
Hem de tenir en compte que qualsevol empresa desitja accedir als mercats
per vendre la seva producció, accedir fàcilment a les fonts de proveïment de primeres
matèries, reduir els costos de producció, transport, aranzels, financers i amortitzar les
elevades inversions en R+D+i (recerca, desenvolupament i innovació tecnològica).
Quan una empresa supera les fronteres del propi estat per assolir aquests objectius
l’anomenem multinacional. Aquestes empreses multinacionals arrossegaran els propis
estats desenvolupats per afavorir la seva expansió, ja que compartiran els mateixos
interessos.
Així doncs els diferents estats desenvolupats seran els altres motors de la globalització
ja que potenciaran aquells aspectes que els afavoreixin.
AGENTS.
Hi ha una sèrie d’organismes econòmics internacionals que imposen models
de desenvolupament i apliquen unes polítiques econòmiques molt concretes.
A part dels que ja hem estudiat: FMI, OMC, BM, ... i davant la diversitat de polítiques
econòmiques que s’apliquen, va sorgir un grup de coordinació per marcar les pautes
internacionals estabilitat econòmica i financera.
Aquest grup el van formar els set països més industrialitzats i des de 1998 s’hi afegeix
Rússia. Aquest grup rep del nom de Great 8 o G-8 .
99
1r de Batxillerat
Aquests agents i motors han assolit molts èxits: noves tecnologies, comunicació,
transport, ... però no ha afectat a tot el món per igual. Per tant ens hem de preguntar si
realment és una globalització.
13.2. Subdesenvolupament.
Els països que queden subordinats o al marge dels mercats internacionals entren a formar
part de la perifèria que té l’objectiu d’abastir als països centrals. Això suposa la pèrdua
de condicions econòmiques per a poder desenvolupar-se.
Les causes històriques del subdesenvolupament les trobem en la colonització del segle
XIX i l’espoli que van patir molts països per part dels europeus. Un cop assolida la
independència aquests països es troben sense la tecnologia adequada per a desenvoluparse i es veuen obligats a comerciar amb matèries primeres. Aquest comerç el coneixem
amb el nom d’intercanvi desigual.
Per superar aquesta situació es veuen obligats a endeutar-se per aconseguir la tecnologia
del món desenvolupat. El volum de diners que els països subdesenvolupats han rebut en
concepte d’ajuda i que es veuen obligats a tornar es coneix amb el nom de Deute Extern.
Aquest deute atorgat per les institucions financeres dels països desenvolupats (BM i
FMI) condiciona les relacions comercials del país endeutat i provoca que les noves
relacions econòmiques estiguin condicionades als interessos del creditor i per tant es
produeix la dependència productiva i/o comercial dels països subdesenvolupats. Aquest
fenomen se l’ha anomenat neocolonialisme.
Aquest desinterès per la situació real de la població ha provocat una greu inestabilitat
política als països subdesenvolupats ja que molts governs són corruptes i utilitzen els
diners d’ajuda internacional per a subvencionar les seves polítiques autoritàries. Aquesta
corrupció ha estat ignorada per part dels països desenvolupats que han continuat
concedint crèdits multimilionaris que agreugen la situació del país.
100
El millor indicador per a veure les diferències econòmiques és el Producte Nacional Brut,
ja que representa la productivitat dels factors nacionals. La diferència és molt elevada.
Però aquest indicador és purament econòmic i sovint no és representatiu de la realitat
socioeconòmica del país estudiat. L’indicador socioeconòmic que utilitzem per a observar
aquestes diferències és l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH).
L’Índex de Desenvolupament Humà és un indicador que inclou aspectes econòmics i
socials, ja que es basa en tres dimensions mesurables:
• Una vida llarga i saludable....................................esperança de vida
• Tenir educació.......................................................taxa alfabetització
• Un nivell de vida decent........................................PIB per habitant
101
1r de Batxillerat
Davant de totes aquestes diferències hi ha intents de treballar per posar-hi remei, però
no sol trobar el suport necessari. El cas més espectacular és la Cimera del Mil·lenni que es
va celebrar l’any 2000.
Les Nacions Unides (ONU) van proposar uns Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni
que pretenien assolir-se abans del 2015.
Els vuit objectius:
1. Eradicar la pobresa extrema i la fam. 1200 milions de persones viuen amb menys
d’un dòlar al dia.
2. Aconseguir l’ensenyament primari universal. 113 milions de nens sense
escolaritzar.
3. Promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de la dona. 2/3 dels
analfabets mundials són dones, i també el 80% dels refugiats.
4. Reduir la mortalitat infantil. 11 milions d’infants moren cada any.
5. Millorar la salut materna. 1/48 parts acaba amb la mort de la mare.
6. Combatre la SIDA, la malària i altres malalties.
7. Garantir la sostenibilitat del medi ambient. 1000 milions de persones no tenen
accés a l’aigua potable.
8. Crear una aliança mundial per al desenvolupament.
Molts d’aquests objectius no han millorat o ho han fet poc. Un dels principals problemes
és la manca de finançament. Per això el PNUD (Programa de les Nacions Unides pel
Desenvolupament) gestiona les donacions del 0,7% del PIB dels països desenvolupats,
però la realitat és que aquests països no compleixen les seves propostes.
102
És necessària la implicació de tots per tal de salvar aquesta situació que és fruit de la
nostra pròpia evolució econòmica.
103