El patrimoni empresarial: concepte, masses patrimonials d’actiu i de passiu
El patrimoni empresarial és el conjunt de béns, drets i obligacions que té una empresa
i que es poden valorar monetàriament.
Béns: conjunt d'elements materials i immaterials que posseeix l'empresa i que poden
ser valorats en relació a l'objectiu (maquinària, mobiliari, instal·lacions, existències,
marques...)
Drets: els imports pendents de cobrament i altres crèdits a favor de l'empresa derivats
de la seva actuació comercial o de operacions financeres amb altres empreses
(crèdits de clients, préstecs a altres empreses participades...)
Obligacions: el conjunt de deutes, i altres exigibles, que l'empresa ha contret front a
altres persones o empreses (deutes amb proveïdors, institucions financeres, Seguretat
Social, Hisenda...)
Patrimoni net = Béns + Drets – Obligacions
Actiu = Béns + Drets;
Passiu = Obligacions
Patrimoni net = Actiu – Passiu; Actiu = Patrimoni Net + Passiu
L’actiu reflecteix l’estructura econòmica de l’empresa, és a dir, l’estructura de les
seves inversions, o destí dels seus fons. És l’aplicació dels recursos (a què es
destinen els diners).
El passiu reflecteix l’estructura financera de l’empresa, és a dir, l’origen dels recursos
de què disposa l’empresa (d’on surten els diners).
Les masses patrimonials són agrupacions de diferents elements patrimonials que
tenen característiques semblants.
Les masses patrimonials de l’actiu són:
En l’actiu no corrent (a llarg termini, més d’un any):
1) Immobilitzat intangible: elements immaterials que possibiliten l’activitat
productiva de l’empresa i que es tenen a llarg termini (a més d’un any)
2) Immobilitzat material: elements físics que es preveu que durin més d’un any i
que serveixen per a l’activitat productiva de l’empresa
3) Inversions immobiliàries: inversions en terrenys o construccions adquirits per
tenir més rendibilitat (llogant-los o venent-los més endavant)
4) Inversions financeres a llarg termini: actius financers pensats per a tenir a
més d’un any
En l’actiu corrent (a curt termini, menys d’un any):
5) Existències: béns que es pretén tenir-los menys d’un any (bàsicament, matèries
primeres, semielaborats, productes acabats i mercaderies)
6) Realitzable: drets a favor de l’empresa i que ha de cobrar a menys d’un any
(bàsicament, clients i deutors diversos)
7) Disponible: tresoreria, efectiu o líquid de l’empresa (caixa i bancs)
Les masses patrimonials del passiu són:
1) El patrimoni net, no exigible, net patrimonial o fons propis (recursos propis que
l’empresa no ha de tornar, que són bàsicament el capital, les reserves i el compte de
pèrdues i guanys)
2) El passiu no corrent (deutes a llarg termini)
3) El passiu corrent (deutes a curt termini)
Tant l’actiu com el passiu el dividim en no corrent (a llarg termini, o sigui, a més d’un
any) i en corrent (a curt termini, o sigui, a un any o menys).
Els recursos permanents són les fonts de finançament que l’empresa té a llarg termini:
patrimoni net i passiu no corrent.
La partida doble i la normativa comptable
Sempre que a l’empresa es produeix un fet comptable, és a dir, qualsevol operació
que n’altera el patrimoni d’alguna manera, hi ha una intervenció com a mínim de dos
comptes. Per exemple, si l’empresa compra una màquina i paga en efectiu, hi intervé
el compte Maquinària, que augmenta, i el compte Caixa, que disminueix.
Per comptabilitzar un fet comptable, és a dir, per tenir constància de l’operació que
s’ha produït, s’utilitza el mètode de la partida doble.
Quan una operació afecta més de dos comptes, es diu que el fet comptable és
compost. I si afecta dos comptes, el fet comptable és simple.
El mètode de la partida doble consisteix a anotar simultàniament en dos comptes, com
a mínim, la variació que es produeix en el patrimoni a causa de cada fet comptable, ja
que sempre registrarem simultàniament d’on surten els diners i a què es destinen.
Per tant, la partida doble és un sistema de comptabilitat que consisteix a anotar cada
fet comptable des dels dos punts de vista: d’on s’obtenen els recursos (que s’anoten a
la banda de l’haver) i a què es destinen aquests recursos (que s’anoten a la banda del
deure). Com que tots els diners que l’empresa es gasta surten d’algun lloc, la suma del
deure (on s’hi anota el destí dels diners) és igual que la suma de l’haver (on s’hi anota
l’origen dels diners).
Quan anotem algun import al deure d’un compte, diem que hi fem un càrrec o que ho
carreguem al compte, mentre que quan ho fem a la banda de l’haver, diem que fem un
abonament o que ho abonem al compte. Per exemple, quan una empresa
comptabilitza el pagament a un proveïdor es carrega en el compte de proveïdors i
s’abona en el compte de bancs.
L’assentament és un registre d’un fet comptable al llibre diari. Que la suma dels
imports del deure coincideixin amb la dels de l’haver es coneix per l’expressió “quadrar
l’assentament”, mentre que un balanç quadra quan l’actiu total és igual a la suma del
patrimoni net i passiu.
La normalització dels elements patrimonials
Per poder identificar i comparar els diferents elements patrimonials de les empreses,
s'ha creat una convenció (acord), recollit en el Pla General de Comptabilitat (última
reforma feta el 2008). Així, per exemple, una furgoneta s'expressarà amb el nom
d'elements de transport, igual que un camió, un cotxe o una moto.
Alguns dels elements patrimonials normalitzats són els següents (hi ha totes les
definicions al Pla General de Comptabilitat):
Actiu
Propietat industrial: patents, marques, know-how, etc. (El que es pot inscriure al
Registre de la Propietat).
Aplicacions informàtiques: quantitats satisfetes per la propietat o el dret d'ús de
programes informàtics.
Mobiliari: mobles, material i equips d'oficina.
Equips per a processos d'informació: ordinadors i altres conjunts electrònics.
Clients: dret de cobrament a favor de l'empresa per la venda a crèdit de béns i serveis
que constitueixen l'activitat de l'empresa.
Clients, efectes comercials per cobrar: crèdits amb clients formalitzats en lletres de
canvi acceptades.
Deutors: crèdits amb compradors de serveis que no tenen la condició estricta de
clients.
Passiu
Proveïdors: deutes amb subministradors habituals per la compra dels béns que
constitueixen l'activitat principal de l'empresa.
Creditors per prestacions de serveis: deutes amb subministradors de serveis que no
tenen la condició estricta de proveïdors.
Proveïdors d'immobilitzat: deutes amb subministradors d’immobilitzat.
Capital social: capital de les empreses mercantils (S.A. o S.L.).
Capital: diners aportats a l'empresa pels empresaris individuals.
Reserves: beneficis generats per l'empresa i que no han estat distribuïts entre els
accionistes (en forma de dividends). Per tant, són recursos que provenen dels
beneficis de l'empresa i que es queden invertits a l'empresa.
Hi ha dos documents que descriuen el patrimoni de l'empresa en un moment
determinat: l'INVENTARI i el BALANÇ. L'inventari compta, descriu i valora els diferents
components del patrimoni en un moment determinat. El balanç fa el mateix, però la
informació està més resumida i ordenada que en l'inventari. A més a més, en el balanç
les xifres s'obtenen dels registres comptables, mentre que l'inventari es fa
extracomptablement (es fa un recompte físic). Normalment les empreses fan els dos
documents (l'inventari i el balanç) per saber la seva situació patrimonial i per
comprovar que els valors coincideixen.
ELS FETS COMPTABLES
La situació patrimonial de l'empresa està descrita en els dos documents anteriors:
l'inventari i el balanç. Però al llarg de l'any, l'empresa efectua una sèrie d'operacions
que li fan variar la composició i valoració del seu patrimoni.
Totes aquestes operacions que afecten la composició i valoració del patrimoni reben
el nom de fets comptables, que les empreses han de registrar comptablement en dos
llibres: el llibre diari i el llibre major, que veurem més endavant.
Cada element patrimonial queda recollit comptablement en un compte, que es pot
representar gràficament en forma de T.
-
En la part superior s'escriu el nom de l'element que representa.
-
La part esquerra s'anomena deure.
-
La part dreta s'anomena haver.
En aquestes dues divisions (deure i haver) anotarem les variacions patrimonials que
es vagin produint en l'element patrimonial respectiu, durant un període determinat.
Hi ha dos tipus de comptes: els patrimonials o de balanç (Actiu i Passiu) i els de
resultats o de gestió (Ingressos i Despeses). Els comptes patrimonials equivalen als
béns, drets i obligacions. Els comptes de resultats o de gestió recullen els ingressos i
les despeses.
Conveni de funcionament dels comptes:
El conjunt de tots els comptes patrimonials formen el patrimoni de l'empresa, i el
balanç de situació es fa a partir dels saldos de cada compte patrimonial.
El conjunt de tots els comptes de gestió formen els ingressos i les despeses de
l'empresa, que queden recollits en el compte de pèrdues i guanys, on el resultat final
(saldo) és el benefici o pèrdua de l'empresa.
Resultat = Ingressos - Despeses
El saldo del compte de Pèrdues i Guanys reflectirà el resultat de l'exercici: si el saldo
és deutor, hi haurà pèrdues. Si és creditor, beneficis. I si és nul, no hi haurà ni
beneficis ni pèrdues. El compte de Pèrdues i Guanys figurarà en el passiu del balanç,
amb un signe positiu o negatiu, segons el saldo que presenti.
Vocabulari referent als comptes:
-Obrir un compte: donar-li nom i anotar-hi la quantitat corresponent al deure o a l'haver.
-
Deure: la part esquerra del compte.
-
Haver: la part dreta del compte.
-
Carregar o debitar: anotar al deure del compte corresponent.
-
Abonar o creditar: anotar a l'haver del compte corresponent.
-
Saldo d'un compte: diferència entre el deure i l'haver.
-
Saldo deutor: quan la suma del deure és superior a la suma de l'haver.
-
Saldo creditor: quan la suma de l'haver és més gran que la suma del deure.
-
Tancar un compte: anotar el saldo a la part en què la suma és inferior per igualar
ambdues parts.
-
Compte deutor: el que presenta un saldo deutor.
-
Compte creditor: el que té un saldo creditor.
-
Moviment d'un compte: les anotacions del deure i l'haver.
-
Reobertura d'un compte: anotar el saldo en la part contrària d'on es va anotar en
tancar-lo.
En comptabilitat, qualsevol transacció econòmica es pot veure des de dues
perspectives diferents: el recurs o l'origen de l'operació, i l'aplicació o el destí del
recurs. Per tant, en tota transacció econòmica hi intervenen com a mínim dos comptes
diferents, on a un d'ells (o a més) s'hi haurà de fer una anotació al deure i a l'altra (o
altres), una anotació a l'haver. I la suma dels imports anotats en el deure, d'un o més
comptes, haurà de ser igual a la suma dels imports anotats en l'haver, d'uns altres
comptes.
Procés que cal seguir per aplicar correctament la partida doble en una operació
(mètode 1)
1.- Identificar els comptes que hi intervenen.
2.- Reconèixer els tipus de comptes (actiu, passiu, net patrimonial, despeses o
ingressos).
3.- Valorar la variació produïda en els comptes i la quantitat (augments i disminucions).
4.- Anotar el que cal fer segons el conveni de funcionament dels comptes (deure o
haver).
5.- La suma dels imports anotats al deure d'un o més comptes ha de ser igual a la
suma dels imports anotats a l'haver d'un o més comptes.
Exemple: Una empresa compra un ordinador per 400 €. Paga 100 € a través del
compte corrent bancari, i la resta, al cap de dos mesos.
1.- Comptes que hi intervenen: equips per a processos d'informació (ordinador), bancs
i proveïdors d'immobilitzat a curt termini.
2.- Tipus de comptes: equips per a processos d'informació i bancs (actiu), i proveïdors
d'immobilitzat (passiu).
3.- Variació produïda i quantitat: els equips per a processos d'informació augmenten en
400 €, els bancs disminueixen en 100 € i els proveïdors d'immobilitzat a curt termini
augmenten en 300 €.
4.- Anotació que cal fer: Anotar 400 € en el deure del compte d'equips per a processos
d'informació, 100 € a l'haver del compte de bancs, i 300 € a l'haver del compte de
proveïdors d'immobilitzat a c/t.
5.- Comprovem que la suma de les anotacions en el deure (400 €) és igual a la suma
de les anotacions a l'haver (100 + 300 = 400 €).
Procés de registre de fets comptables (mètode 2):
1.- Anotar al deure del llibre diari en què es destinen els diners (o sigui, en augmentar
l’actiu, en disminuir el passiu o en alguna despesa). S’hi anota tant el compte com
l’import.
2.- Anotar a l’haver del llibre diari d’on s’obtenen els diners. S’hi anota tant el compte
com l’import.
3.- Es comprova que la suma del deure és igual que la suma de l’haver.
4.- Es fa l’anotació equivalent al llibre major.
El mateix exemple: Exemple: Una empresa compra un ordinador per 400 €. Paga 100
€ a través del compte corrent bancari, i la resta, al cap de dos mesos.
1.- Anotem al deure els 400 € i l’ordinador (que és amb el que ens gastem els diners).
2.- Anotem a l’haver d’on s’han obtingut els diners, que en aquest cas és amb el
compte bancs (100 €) i amb el compte proveïdors d’immobilitzat (300 €).
3.- Comprovem que l’assentament ens quadri (o sigui, que la suma del deure és igual
que la suma de l’haver). 400 € = 100 €+ 300 €.
4.- Anotem el mateix al llibre major.
El llibre diari i el llibre major
El llibre diari és obligatori per a totes les empreses i serveix per escriure-hi
cronològicament les transaccions econòmiques. Cada anotació que s'hi fa s'anomena
un assentament, al qual s'assigna un número per tal d'identificar l'operació
corresponent.
En cada assentament hi ha el deure (import dels comptes que han estat carregats),
l'haver (import dels comptes en què hi ha hagut un abonament) i els conceptes
(número i data de l'assentament, i noms dels comptes que hi intervenen). Entre els
comptes carregats i els abonats s'hi posa la lletra "a".
Com que apliquem el mètode de la partida doble, tots els assentaments han
de quadrar, o sigui que la suma del deure ha de ser igual a la suma de l'haver.
El llibre major es fa simultàniament al llibre diari, i és el llibre en què es relacionen els
comptes amb els càrrecs i els abonaments que han anat apareixent al diari. Per tant, el
major registra els comptes i el diari registra els fets comptables.
En el llibre major hi ha d'aparèixer la data de cada anotació, el concepte (nom del
compte), el número de l'assentament assignat al diari, el deure (amb els càrrecs) i
l'haver (amb els abonaments), el saldo (diferència entre la suma del deure i de l'haver)
i el signe del saldo (deutor o creditor). I això per cada compte.
Per tant, els fets comptables queden registrats en el llibre diari i en el llibre major. El
diari ens informa cronològicament sobre les operacions econòmiques que s'han dut a
terme durant un període determinat; i el major ens permet conèixer la variació
produïda en cadascun dels elements patrimonials al llarg d'un període.
Per raons pràctiques, les anotacions en els comptes es fan amb el format de la T (una
T per cada compte).
El balanç de comprovació de sumes i saldos és un document que es fa a partir del
llibre major, i resumeix el moviment de cada compte al llarg d'un període. Per cada
compte, s'indica la suma dels càrrecs, la dels abonaments i el saldo (creditor, deutor o
nul).
La funció bàsica del balanç de comprovació és la de verificar que els assentaments
del diari s'han passat al llibre major correctament (la suma del deure ha de coincidir
amb la de l'haver, les sumes del deure i de l'haver del diari han de coincidir amb les del
deure i de l'haver del balanç de comprovació, i la suma dels saldos deutors ha de ser
igual a la dels saldos creditors).
El cicle comptable. Concepte i fases
El cicle comptable el formen tots els passos que s’han de fer des que s’obre la
comptabilitat fins que es tanca i es torna a obrir. Normalment els cicles són d’un any
(l’exercici comptable se sol obrir l’1 de gener i es tanca a 31 de desembre de cada
any).
El cicle comptable de l’empresa passa per les fases següents:
1. Balanç de situació inicial
La comptabilitat es comença amb el balanç de situació inicial, que equival al balanç de
situació de l’any anterior.
2. Assentament d’obertura
Obertura de la comptabilitat, a través de l’assentament d’obertura en el Llibre Diari i la
creació de tots els comptes del balanç anterior en el Llibre Major.
3. Registre de les operacions de l’exercici
Registre de tots els fets comptables del període, en els llibres Diari i Major.
4. Operacions de final del període: amortització i regularització
Registre de les operacions de final del període, en els llibres Diari i Major, que són:
a) Adequació dels saldos comptables als inventaris
b) Dotació a l’amortització.
c) Regularització dels comptes de gestió (tancament de tots els comptes dels grups 6 i
7 i obtenció del resultat de l’exercici en el compte de Pèrdues i Guanys).
a) Adequació dels saldos comptables als inventaris: al compte de
mercaderies/matèries primeres/productes acabats s’hi ha de carregar el valor de les
existències finals (obtingut de l’inventari o d’algun programa de gestió d’estocs) i s’ha
d’abonar l’import de les existències inicials. Tot això es fa a partir del compte “Variació
d’existències de mercaderies/matèries primeres/productes acabats”.
b) Correcció de valors: les amortitzacions
L'immobilitzat dura més d'un any a l'empresa. Per tant, el seu valor es recupera en
diversos anys. L'empresa ha de repartir el cost de l'immobilitzat en els diversos anys
en què dura l'immobilitzat, ja que l'empresa se'n beneficia diversos anys i, a més,
aquests elements estan sotmesos a desgastos pel pas del temps, pel seu ús, o perquè
queden obsolets pels avenços tecnològics. La pèrdua de valor de l'immobilitzat s'ha de
reflectir comptablement a través de les amortitzacions.
L'amortització consisteix a imputar com a despesa de l'exercici la disminució del valor
de l'immobilitzat i, també, a reflectir en l'actiu del balanç aquesta pèrdua de valor, a fi
de determinar el valor net dels actius i obtenir el resultat real de l'empresa.
L'empresari ha d'establir un pla d'amortització de cadascun dels elements de
l'immobilitzat i ha de definir les dades següents:
-
Estimació de la vida útil: temps durant el qual s'utilitzarà l'element.
-
Valor d'adquisició: preu de compra més totes les despeses generades fins que l'element
es posa en funcionament.
-
Valor residual: import que pot recuperar-se mitjançant la venda, quan finalitzi la seva vida
útil.
-
Valor amortitzable: diferència entre el valor d'adquisició i el valor residual.
-
Sistema d'amortització: procediment seguit per determinar les quotes d'amortització.
-
Mètode de comptabilització: definició de la manera de registrar comptablement
l'amortització.
Les quotes d'amortització poden ser constants o variables, segons si la quantitat que
s'amortitza és la mateixa en cada període o no.
Quota d'amortització constant:
A = (Vc - Vr) / n
on Vc: Valor d'adquisició o cost de producció; Vr: Valor residual; Va: Valor
amortitzable; n: Vida útil;
A: Quota d’amortització constant.
La quota d'amortització constant és la més freqüent, però a vegades convé amortitzar
una quota diferent cada any. Llavors se sol aplicar un percentatge per a cada període,
que s'aplica sobre la quantitat pendent d'amortitzar en cada període (quotes
d'amortització decreixents, ja que cada any s'amortitza menys).
El registre comptable de l'amortització es pot fer pel mètode directe o indirecte. És
directe quan la correcció de valor es fa directament sobre el compte de l'immobilitzat
corresponent, disminuint així el seu valor. En canvi, és indirecte quan es fa a través de
dos comptes nous: Dotació a l'amortització (compte de despeses on es posa la quota
que s'amortitza en el període) i Amortització Acumulada de l'Immobilitzat en qüestió
(on es posa la suma de totes les amortitzacions que ja s'han fet, per a cada element de
l'immobilitzat, i és un compte de balanç). El Pla General de Comptabilitat anterior al
2008 recomanava el mètode indirecte, ja que així s'obté més informació, però el Pla
General de Comptabilitat del 2008 opta pel mètode directe, de manera que desapareix
el compte “Amortització acumulada de l’immobilitzat” del balanç i l’immobilitzat apareix
valorat amb el seu “valor net comptable”.
c) Les regularitzacions.
Tots els comptes de gestió (o sigui, ingressos i despeses) se salden amb càrrec o
abonament al compte 129 (Pèrdues i Guanys). El saldo del compte de pèrdues i
guanys és el resultat brut de l’exercici (brut perquè encara no s’han pagat els
impostos).
5. Balanç de comprovació de sumes i saldos
Això es pot fer en qualsevol moment i s’acostuma a fer un cop cada trimestre. És un
document que recull tots els comptes, amb el total d’anotacions al deure, a l’haver i el
seu saldo.
Té la forma següent:
La suma del total del deure i del total de l’haver han de iguals, així com la suma dels
saldos deutors i creditors.
6. Càlcul del resultat
Amb la regularització han quedat saldats tots els comptes d’ingressos i despeses,
amb càrrec o abonament al compte de balanç “Pèrdues i Guanys” (codi 129). El saldo
d’aquest compte és el resultat de l’exercici.
7. Passar comptes amb Hisenda Pública
El 30 % dels beneficis s’han de pagar en concepte d’Impost de Societats (o impost
sobre els beneficis). Per tant, del saldo que surt al compte Pèrdues i Guanys (129) se li
aplica el 30 % i aquest import es registra com a despesa (Impost de Societats) i es
deixa a deure amb el compte Hisenda Pública, creditora per Impost de Societats.
També cal passar comptes en relació a l’IVA (això es fa el dia 20 o 21 de cada tres
mesos). Se salden els comptes “Hisenda Pública, IVA suportat” i “Hisenda Pública, IVA
transferit o repercutit” amb càrrec o abonament a un compte que crearem que es dirà
“Hisenda Pública, deutora o creditora per IVA” (normalment creditora, ja que si tot va
bé l’empresa ha recaptat més IVA amb les seves vendes que el que ha hagut de pagar
amb les seves compres).
8. Assentament de tancament
Tancament de la comptabilitat en els llibres Diari i Major.
9. Elaboració dels comptes anuals
Els documents que formen part dels comptes anuals són el Balanç de Situació,
Compte de Pèrdues i Guanys, Estat de fluxos d’efectiu, Estat de canvis del patrimoni
net i Memòria.
Tots els comptes d’actiu i passiu se salden mútuament i aquest mateix assentament
serveix per fer el balanç de situació final. El compte de pèrdues i guanys s’obté a partir
del propi compte de pèrdues i guanys després de la regularització. La memòria i la
resta de documents comptables es fa quan ja s’han fet els altres dos comptes anuals a
partir de les seves dades i a partir dels documents de l’any anterior.
El Pla General Comptable com a element normalitzador
La informació comptable s’ha d’homoge-neïtzar per tal de fer-la comparable respecte
altres períodes i respecte altres empreses. A més a més, tota la informació comptable
ha de poder ser interpretada per tothom, així que com més clara i comparable sigui,
més útil serà.
El Pla General de Comptabilitat és una llei d’aplicació obligatòria per totes les
empreses. S’estructura en cinc parts:
1. Marc conceptual de la comptabilitat (obligatori)
2. Normes de registre i valoració (obligatori)
3. Comptes anuals (obligatori)
4. Quadre de comptes (recull de tots els comptes de balanç i de gestió)
5. Definicions i relacions comptables (explicació de cada compte i com es relaciona
amb altres comptes).
L’últim Pla General de Comptabilitat és de l’any 2008.
La informació comptable ha de reflectir una imatge fidel del patrimoni, de la situació
financera i del resultats de l’empresa i ha de ser rellevant, fiable, íntegra (completa),
comparable i clara.
Els principis Comptables:
1. Prudència (registrarem totes les possibles pèrdues i només els ingressos reals).
2. Empresa en funcionament (pensant en l’empresa com si no hagués de tancar mai)
3. De la data del Fet (es registren els ingressos i les despeses independentment de si
s’han cobrat o pagat al comptat o no)
4. No Compensació (si un client et deu diners i tu li deus diners a la mateixa empresa o
persona per algun altre concepte, s’han d’anotar les dues coses separadament i no es
pot compensar).
5. Uniformitat (no es poden anar canviant els criteris sense justificació clara)
6. Importància Relativa (simplificar per millorar la claredat).
SIGNIFICAT DELS COMPTES
ACTIU: conjunt de béns i drets; estructura econòmica; capital en funcionament;
aplicació de recursos; inversió de l’empresa.
ACTIU NO CORRENT: conjunt de béns i drets a llarg termini.
Immobilitzat intangible: béns a llarg termini que no tenen presència física.
Investigació i desenvolupament: despeses en recerca i desenvolupament que es
posen a l’actiu quan se sap que l’empresa en podrà treure un bon rendiment.
Concessions administratives, propietat industrial i drets de traspàs: conjunt de
béns immaterials a llarg termini. Les concessions administratives són drets
d’explotació d’algun equipament públic per un període de temps determinat; La
propietat industrial és el conjunt de patents, marques i know-how registrades; Els drets
de traspàs són els diners que una empresa paga de més per adquirir un negoci en
funcionament.
Aplicacions informàtiques: programes informàtics.
Immobilitzat material: béns tangibles a llarg termini.
Terrenys i béns naturals: sòl de l’empresa i altres propietats del medi natural
(boscos, mines...).
Construccions: Edifici o local de l’empresa.
Maquinària: màquines de l’empresa.
Utillatge: Eines
Mobiliari: mobles de l’empresa
Elements de transport: vehicles de l’empresa (cotxes, motos, camions, etc.).
Equips per a processos d’informació: ordinadors
Altre immobilitzat material: béns tangibles a llarg termini diferents dels esmentats en
altres comptes.
Inversions immobiliàries: béns tangibles a llarg termini que l’empresa té com a
inversió (no per utilitzar per a la seva activitat).
Inversions en Terrenys i béns naturals: sòl de l’empresa i altres propietats del medi
natural (boscos, mines...) que l’empresa té per treure’n rendiment al marge de
l’activitat de l’empresa (per exemple, llogant-ho o esperant que pugi el preu per
vendre-ho).
Inversions en Construccions: Edificacions (cases, pisos, locals o apartaments) que
l’empresa té com a inversió (no per utilitzar per la seva activitat).
Inversions financeres a llarg termini: Compra d’actius financers a llarg termini, de
renda fixa (obligacions, bons, pagarés...) o de renda variable (accions d’altres
empreses).
ACTIU CORRENT
Existències: béns tangibles a curt termini. Estocs.
Comercials(mercaderies): existències que es compren per vendre-les directament,
sense transformar-les.
Matèries primeres: materials que es compren per ser incorporats en el procés de
producció.
Productes en curs: productes inacabats, a mig fer.
Productes acabats: existències produïdes per l’empresa que estan a punt per ser
venudes.
Realitzable: drets de cobrament de l’empresa a curt termini.
Clients: diners que deuen a l’empresa els compradors dels seus productes (han
comprat a crèdit, sense pagar al comptat).
Deutors: quan l’empresa concedeix un préstec a algú que no és un comprador dels
seus productes.
Hisenda Pública, deutora per diversos conceptes: crèdit amb Hisenda Pública (dret
a cobrar-ho a curt termini).
Organismes de Seguretat Social deutors: crèdit amb
la Seguretat Social
(dret a cobrar-ho a curt termini).
Disponible: Líquid de l’empresa, diners a la seva disposició.
Bancs i institucions de crèdit: compte corrent amb un banc o caixa d’estalvis, taló o
xec.
Caixa: diners en efectiu.
PATRIMONI NET I PASSIU
(estructura financera o capital financer)
PATRIMONI NET
Capital / Capital social: diner aportat pels propietaris de l’empresa.
Reserves: Beneficis no distribuïts (que es queden a l’empresa per a reinvertir-los)
Resultat de l’exercici: diferència entre els ingressos i les despeses de l’any; pot ser
benefici o pèrdua.
PASSIU NO CORRENT
Proveïdors d’immobilitzat a llarg termini: el que l’empresa deu a ll/t als seus
subministradors d’immobilitzat.
Deutes a llarg termini amb entitats de crèdit: préstec amb alguna entitat bancària, a
retornar a més d’un any.
PASSIU CORRENT
Proveïdors: deute amb els subministradors del que l’empresa necessita per fer la
seva activitat.
Creditors per prestació de serveis: deute amb qui ha prestat algun servei a
l’empresa.
Proveïdors d’immobilitzat a curt termini: deute a c/t amb qui ha subministrat algun
immobilitzat a l’empresa.
Deutes a curt termini amb entitats de crèdit: préstec amb alguna entitat bancària, a
tornar al cap d’un any o menys.
Deutes a curt termini: préstec a tornar a un any o menys, sense especificar qui el
dóna.
Hisenda Pública, creditora per conceptes fiscals: deute amb H.P. com a
conseqüència de l’IVA, impost de societats o IRPF.
Organismes de la Seguretat Social creditors: deute amb la Seguretat Social.
+Ingressos d’explotació: ingressos procedents de l’activitat de l’empresa.
a. Import net de la xifra de negocis: vendes o prestació de serveis.
b. Variació de les existències de productes acabats i en curs: diferència entre les
existències inicials i les finals. Va en positiu si les existències finals són superiors a les
inicials, i negatiu si és al revés.
c. Altres ingressos d’explotació: ingressos procedents d’altres conceptes.
- Despeses d’explotació: despeses procedents de l’activitat de l’empresa.
a. Proveïments (Compres ±Variació d’existències comercials i matèries primeres):
despeses procedents de les necessitats de materials o mercaderies per part de
l’empresa.
b. Despeses de personal: el que l’empresa gasta en els seus treballadors.
c. Amortització de l’immobilitzat: reflex de la pèrdua de valor de l’immobilitzat al llarg
del temps. És l’única despesa que no s’ha de pagar directament.
d. Altres despeses d’explotació: despeses de l’activitat de l’empresa diferents de les
anteriors.
RESULTAT D’EXPLOTACIÓ = RESULTAT ABANS D’INTERESSOS I IMPOSTOS
(BAII)
RESULTAT ABANS D’INTERESSOS I IMPOSTOS (BAII)
+Ingressos financers: ingressos procedents dels actius financers de l’empresa.
- Despeses financeres: despeses procedents de les fonts de finançament de
l’empresa, bàsicament interessos i comissions.
RESULTAT FINANCER = RESULTAT ABANS D’IMPOSTOS (BAI)
RESULTAT ABANS D’IMPOSTOS (BAI)
- Impost sobre beneficis: 30 % del BAI (només si el BAI és positiu).
= RESULTAT NET (BN): benefici o pèrdua després d’haver pagat impostos. Això és el
que els propietaris de l’empresa hauran de decidir com es distribueix. Normalment una
part es distribueix en forma de dividends (per als propietaris) i una part es queda en
forma de reserves (per a reinvertir-ho en l’empresa).
IDENTIFICACIÓ DE COMPTES
·
Pagar en efectiu, al comptat, a través de caixa, del calaix, etc.: Caixa.
·
Pagar amb un xec, amb un taló, amb una transferència, pel compte corrent, a
través del banc, domiciliat, etc.: Bancs.
·
Despeses d’aigua, llum, gas, electricitat, aire condicionat, telèfon, etc.:
Subministraments
·
Salari, sou, pagaments als treballadors, etc.: Sous i Salaris.
·
Comprem mercaderies/matèries primeres: Compres de mercaderies/matèries
primeres.
·
Venem mercaderies/matèries primeres: Vendes de mercaderies/matèries
primeres.
·
Comprem una moto/cotxe/bici: elements de transport.
·
Oferim els nostres serveis (venem serveis): Prestació de serveis (ingressos).
·
Deute/préstec amb algun banc/entitat de crèd/caixa d’estalvis: Deutes a c/t/ll/t
amb entitats de crèdit.
·
Deixem a deure una compra/pagament ajornat/pagar a un termini (30 dies,
etc.): Proveïdors (a seques). Però si aquest deute és perquè hem comprat
immobilitzat, li direm “proveïdors d’immobilitzat a c/t” o “proveïdors
d’immobilitzat a ll/t”. I si firmem una lletra de canvi/efecte comercial, el compte
serà “Proveïdors, efectes comercials a pagar”.
·
Ens deixen a deure una venda/pagament ajornat/pagar a un termini (30 dies,
etc.): Clients (a seques). I si ens firmen una lletra de canvi/efecte comercial, el
compte serà “Clients, efectes comercials a cobrar”.
·
Deute per IVA: Hisenda Pública, creditora per IVA.
·
Dret a que ens tornin IVA: Hisenda Pública, deutora per IVA.
·
IVA de les vendes/prestacions de serveis: Hisenda Pública, IVA repercutit.
(L’hem de cobrar dels clients i més endavant passar comptes amb Hisenda
Pública).
·
IVA de les compres: Hisenda Pública, IVA suportat (l’hem de pagar als
proveïdors i més endavant passar comptes amb Hisenda Pública).
·
Ordinador: Equips per processos d’informació (immobilitzat).
·
Programes informàtics: Aplicacions informàtiques.
·
Invents, marques, know how, etc. (registrat): propietat industrial.
·
Local, magatzem, oficina, edifici, etc.: construccions.
·
Lloguer: Arrendaments i cànons (despeses).
·
Despeses d’investigació i desenvolupament: Recerca i desenvolupament.
·
Despeses de publicitat, promoció, etc. (màrqueting): publicitat i relacions
públiques.
·
Comissions bancàries, interessos per deutes/préstecs, etc.: despeses
financeres.
·
Import net dels salaris/ salari net/efectiu per al treballador: caixa/bancs/deutes
al personal.
·
Deixem diners a un treballador: crèdits a c/t o ll/t al personal.
·
Deute de l’IRPF: Hisenda Pública, creditora per IRPF,
·
Deute de la Seguretat Social: Organismes de la Seguretat Social, creditors.
·
Quan Hisenda Pública ens deu diners per l’IRPF (molt infreqüent): H.P.,
deutora per IRPF.
·
Quan H.P. ens deu diners de la Seguretat Social: Organismes de la Seguretat
Social, deutors.
·
Quan H.P. ens deu diners de l’IVA: Hisenda Pública, deutora per IVA.
·
Quan fem un descompte per quantitat (en vendre molta quantitat): Rappel
sobre vendes (despeses).
·
Quan ens fan un descompte per quantitat (en comprar molta quantitat): Rappel
sobre compres (ingressos).
·
Quan ens fan un descompte per pagar al mateix moment (quan comprem):
Descompte sobre compres per pagament immediat (ingressos).
·
Quan fem un descompte als que ens paguen al mateix moment (quan ens
compren): Descompte sobre vendes per pagament immediat (despeses).
·
Lletra de canvi: Efecte comercial.
Concepte i objectius de l’anàlisi d’estats financers. Confecció dels comptes
anuals
L’anàlisi d’estats financers és l’estudi dels comptes anuals per poder veure l’estat
econòmic i financer actual de l’empresa i per veure com millorar-la. Normalment es
calculen diverses ràtios (proporcions) i es comparen amb les dades de l’any anterior i
amb les dades d’altres empreses del mateix sector.
Hi ha cinc comptes anuals: el balanç de situació, el compte de pèrdues i guanys, la
memòria, l’estat de fluxos d’efectiu (no obligatori per a pimes) i l’estat de canvis en el
patrimoni net.
1. El balanç de situació
Balanç de situació: Reflecteix la situació patrimonial de l’empresa. Considera, d’una
banda, els béns i drets de què és titular i, de l’altra, els seus deutes. La diferència entre
tots dos constitueix la situació patrimonial neta de l’empresa. El balanç de situació és
la descripció del patrimoni de l’empresa a 31 de desembre.
El balanç de situació és un document que reflecteix la posició estàtica del patrimoni
d’una empresa en un determinat moment. És l’estructura econòmica i financera de
l’empresa. L’actiu representa les inversions de l’empresa: l’actiu no corrent són
inversions a llarg termini i l’actiu corrent inversions a curt termini. En canvi, les fonts de
finançament estan representades pel patrimoni net i passiu. El patrimoni net i el passiu
no corrent són fons de finançament a llarg termini i el passiu corrent fonts de
finançament a curt termini.
En el balanç hi ha tots els comptes patrimonials que tenen saldo diferent de zero,
agrupats per masses patrimonials i ordenats de la manera següent: l’actiu s’ordena de
menys a més liquiditat (facilitat per convertir-se en diners) i el passiu s’ordena de
menys a més exigibilitat (de no exigible a exigible a c/t).
Es realitza abans de distribuir els resultats i hi ha tres models de balanç: el normal,
l’abreujat i el de PIMES.
Els comptes d’immobilitzat es presentaran pel seu valor net comptable (cost
d’adquisició o cost de producció menys amortització).
2. El compte de pèrdues i guanys
El compte de pèrdues i guanys (o compte de resultats) agrupa tots els comptes de
gestió (d’ingressos i despeses). Recull tots els ingressos i totes les despeses que ha
tingut l’empresa en un període determinat (normalment un any) i també inclou els de
l’any anterior.
Representa els fluxos econòmics reals al llarg del període comptable (un any) i, per
tant, és un estat dinàmic. Les dades per a la redacció del compte de pèrdues i guanys
s’extreuen dels comptes de gestió (ingressos i despeses) del llibre major.