Alger Sans Pinillos
Diferència entre tenir o ser un valor intrínsec enfront de significar-lo. El fonament de la
fal·làcia naturalista
Abstract
Amb el temps, encara que la fal·làcia naturalista que es denuncia als Principia Ethica,
així com el fet que, a partir d’ella, tota ètica ha de revisar els seus fonaments, la realitat
és que s’ha optat per, en el millor dels casos, obviar-la i, en algunes circumstàncies,
atacar-la, usant, enlloc seu, un testaferro. Aquest és, el precepte que no es pot passar
de la descripció a la prescripció. Dir això, al meu entendre, és no tenir en compte el
fort fonament que s’amaga sota la fonamentació de la fal·làcia naturalista, ja que
aquesta no deixa de ser una conclusió, a partir de la qual s’ha de replantejar tot el que
s’ha dit fins el moment. En concret, el que pretenc en aquesta comunicació és tractar
un dels aspectes més importants de la teorització de Moore, a saber, la relació entre la
part (la noció de “bo”) amb el tot (un judici ètic que expressi que alguna cosa és bona).
Tal relació és clau per tal de tractar la fal·làcia naturalista i, a més, implica les fortes
conclusions de Moore d’afirmar que “bo” no pot tenir ni ser un valor intrínsec, ans
que només pot significar-lo.
Paraules clau: fal·làcia naturalista, valor intrínsec (significar-ne vers tenir-ne), relació
mitjà/part i relació part/tot.
En aquesta comunicació m’agradaria tractar un tema extremadament concret del
pensament de George Edward Moore que, al meu entendre, és el fonament de tota la
teorització dels Principia Ethica, així com de bona part de la seva producció filosòfica.
El tema és la propietat de significar un valor intrínsec que la noció de “bo” posseeix, vers
els objectes que en son un. La importància del tema es pot valorar de diferents maneres.
Per la meva banda, considero que és imprescindible tractar-lo perquè aquesta distinció és
la veritable raó de ser de la fal·làcia naturalista i, a més, perquè entenent-ho, es pot veure
que aquesta implica més coses que el simple fet de fer notar que no es pot passar de la
descripció a la prescripció. En definitiva, la distinció és important de ser tractada perquè
mostra el motiu pel qual Moore afirma que les teories ètiques fetes fins el moment –i, val
a dir, desprès d’ell– son errònies. Això és, perquè no son realment vàlides. Com veurem,
1
el motiu no és que cometen la fal·làcia naturalista, sinó que, del fet d’incórrer-hi, la teoria
nega la possibilitat de dir res sobre ètica.
Degut a la limitació d’extensió, així com de la especificació que cal abordar, em
limitaré a tractar el tema en qüestió. No obstant això, al llarg de la meva exposició
procuraré llençar informació, per tots aquells que puguin no recordar alguns matisos de
l’autor.
El tema que tractaré no és només què és el valor intrínsec, sinó la relació d’aquest
amb les altres coses del món. En aquest sentit, Moore intenta enfrontar-se amb la idea
orgànica extreta de les teories neohegelianes del seu moment, que afirmaven que el tot
tenia més valor que la part, en el sentit que cada component d’un cos és important
únicament per la totalitat orgànica d’aquest. La manera com Moore aborda el tema és a
partir dels judicis morals, que expressen que alguna cosa és bona.
És important aturar-se un moment aquí, ja que, aquesta manera pionera de tractar
el tema, implica tractar el problema des del llenguatge. No obstant això, no és perquè sí
que Moore ho afirma i, per entendre-ho, sí que farà falta recordar algunes coses
importants. Segons la teoria mooreana, l’objecte de l’ètica és el “bo” i, aquesta, és una
noció lingüística que té les propietats de ser simple, no natural i de significar un valor
intrínsec. Per ordre, això vol dir que, “bo”, no es pot descompondre i que, per tant, no és
cognoscible, ja que no és un existent i, com ja hem dit, que sigui el que sigui el que
acompanyi, sempre conservarà el mateix valor. Que és simple, es demostra quan s’intenta
definir. Fet que comparteix, per exemple, amb el color1. D’altra banda, que no és natural,
es demostra, primer, perquè no es pot conèixer per experiència i, segon, perquè, tant si hi
és, com si no hi és, únicament fa variar a l’objecte que acompanya en valor i, per tant,
aquest sempre roman igual. Si una cosa verda deixa de ser-ho, perd un component. Això
és, deixa de ser el que era. Amb “bo”, això no passa2. La darrera propietat és la que anem
a tractar però, fins aquí, es pot veure que la fal·làcia naturalista es comet quan es passa
per alt alguna d’aquestes propietats –o totes. A això, també cal afegir-hi que la suposició
Moore, G. E. (2002), §7, p. 59: “[…] just as you cannot, by manner of means, explain to any one who
does not already know it, what yellow is, so you cannot explain what good it.”
2
Ibid., §26, p. 93: “There is, indeed, no difficult about the ‘objects’ themselves, in the sense which I have
just used the term. It is say which of them are natural, and which (if any) are not natural. […] Well, my test
for these too also concerns their existence in time. Can we imagine ‘good’ as existing by itself in time, and
not merely as a property of some natural object? For myself, I cannot so imagine it, whereas with the greater
number of property of objects –their existence does seem to me to be independent of the existence of those
objects.”
1
2
que “bo” és una noció és desprèn del fet que no pot ser un objecte natural i, en el sentit
de cognoscible i existent que s’ha donat, tampoc un de metafísic3.
Tornant ara al tema, la paradoxa que Moore troba és que el valor d’un tot pot
estar desproporcionat amb el valor de cada una de les parts4. Això sembla voler dir que
el valor d’aquestes no importa quan, a la vegada, s’afirma que sí és important pel tot
resultant. Aquesta paradoxa la podem veure força clara amb l’exemple que Moore
proposa del quadre. “Un quadre bell”, com a totalitat, per què ho és? Abans de tenir la
consciència que el quadre és bell, aquest ja era un objecte que, en definitiva, era una
totalitat –també conformada per parts. Quan en tenim consciència, aleshores, la totalitat
resultant, passa a ser bella per virtut de la consciència, com a part de la totalitat del quadre
amb ella? A això, Moore s’hi oposa5. Si fos així, tindríem un problema d’universalitat –
que, de fet, és la pretensió que les teories ètiques tenen.
La primera distinció que fa Moore és la de part i mitjà. Aquesta última consisteix
en la relació causal i, per tant, de no necessitat; mentre que la part s’uneix d’una manera
necessària6. Dit d’una altra manera, si suposem un tot que té valor intrínsec en virtut d’una
part, aleshores tal valor es perdrà si es treu aquesta part; mentre que amb el mitjà això no
ha de passar necessàriament. Per tant, podem veure que el problema rau en tractar
qualsevol part component d’un tot com un mitjà per la seva actualització. Considerar
d’aquesta manera els objectes que tenen valor intrínsec és necessari per no cometre la
fal·làcia naturalista, ja que, com ja he dit, una de les propietats de “bo” és la de no ser
natural, en el sentit que no és un existent. Com es sabut, acceptar les teories que parlen
de la totalitat implica l’existència d’aquesta i, dir això de “bo”, seria incórrer en la fal·làcia
naturalista.
No obstant això, ha de quedar clar que l’existència és un requisit imprescindible7.
En altres paraules, sempre serà millor que una cosa bona existeixi, però això no pot pas
Ibid., §9, p. 61: “Well ‘the good’, ‘that which is good’, must therefore be the substantive to which the
adjective ‘good’ will apply: it must be the whole of that to which the adjective will apply, and the adjective
must always truly apply to it.”
4
Ibid., §18, p. 78: “[…] the value of such a whole bears no regular proposition to the sum of the values of
its parts.”
5
Ibid., p. 80: “Whatever the intrinsic value of consciousness may be, it does not give to the whole of which
it forms a part a value proportioned to the sum of its value and that of its object.”
6
Ibid., §19, p. 80: “[…] that the part is, whereas the means is not, a part of the good thing for the existence
of which its existence is a necessary condition.”
7
Ibidem: “[…] we are justified in asserting that it is far more desirable that a certain thing should exist
under some circumstances than under other; namely when other things will exist in such relations to it as
to form a more valuable whole.”
3
3
voler dir que el que és bo sigui un existent. Si pensem així, només allò ho serà; quan és
evident que és preferible pensar que hi poden haver infinitat de coses bones. Això, com
estic apuntant, només es pot aconseguir si es considera la bondat com una noció
lingüística que acompanya a diferents tots, en condició de part. Això és important, també,
perquè el que és bo ho seguirà sent encara que les circumstàncies canviïn. Un altre
exemple seria considerar un moment en què no existeixi res bo. En tals circumstàncies, la
possibilitat que existeixi segueix sent real.
A més d’això, encara resten per tractar dues relacions més, a saber, la que hi ha
entre les parts, entre els mitjans, la que hi ha entre aquests dos tipus de relacions, així
com la dels tots amb elles. “Tot orgànic” ha estat relacionat amb “unitat orgànica”, així
com amb “relació orgànica”, afirmant que en “orgànic” hi ha una relació condicional cap
el tot, sent aquest darrer el τέλος8. La clau per entendre l’error en què s’incorre amb
aquesta equiparació rau en la relació de les parts (i dels mitjans, ja que, com he dit, es
confonen entre sí). Com hem vist, si considerem el tot com la suma de les seves parts,
s’arriba a la primera paradoxa ja esmentada; però la seva contra en genera una altra, a
saber, que una part pot tenir més valor intrínsec que el tot del que forma part*. Aquesta
segona paradoxa, Moore la troba en el sentit que es dona a “orgànic”, ja que es relaciona
amb el de “cos”. Un cos té parts, algunes més importants que altres. Per exemple, el
cervell és més necessari que un dit i, entre aquests, el polze i l’índex son més importants
que el menovell o l’anular. Evidentment, més importants per sobreviure, que seria la
finalitat. I és aquí on podem tornar a remarcar l’error d’equiparar la part amb el mitjà.
Per molt important que sigui una cosa, mentre ho sigui per a un fi, aquesta no ho podrà
ser per se i, per tant, no tindrà valor intrínsec9. Per tant, un tot no pot ser el fi d’una part,
però una part tampoc podrà ser la causa del tot, principalment perquè no es podrà causar
a ella mateixa. A això, cal veure que, mentre les parts es relacionen entre elles de manera
causal, amb el tot ho fan de manera necessària.
Ibid., §20, p. 82: “To say that a thing is an ‘organic whole’ is generally understood to imply that they have
a property described in some such phrase as that they have ‘no meaning or significance apart from the
whole’; and finally such whole is also treated as if it had the property to which I am proposing that the name
should be confirmed.”
*
Cf. Supra., peu de pàgina 8.
9
Ibid., §21., p. 83: “But strictly the whole must include all its parts and no part can be a cause of the whole,
because it cannot be a cause of itself. It is plain, therefore, that this relation of mutual causal dependence
implies nothing with regard to the value of either of the objects which cannot hold between part and whole.”
8
4
Tornant ara a la noció de “bo” quan fa de qualitat que acompanya a un tot com a
part, veiem que no és un mitjà per a un tot, ja que guarda la mateixa relació amb el tot,
que amb les parts que acompanya. Imaginem un tot, A, format per a, b, c i bo; i el mateix
tot, A, però format per a, b i c, que, a la vegada, té la qualitat de bo. La relació entre bo i
A, així com la de c amb bo, és del mateix tipus, però encara restaria veure si en el segon
cas, quan c és bo, el valor del tot, A, del que forma part, és igual que al del primer cas,
en el que bo acompanya a A.
Una altra cosa que es vol significar amb “relació orgànica” és que hi ha una
propietat que no pot manifestar-se fora del tot10. Això implicaria que la part no existeix
fora d’ell, fet que seria totalment acceptable, però també voldria dir que no és un objecte
de pensament diferent, fet que es presenta fals en el mateix moment en què, mitjançant el
llenguatge, podem distingir la part i el tot11. A això, s’ha d’afegir l’error lògic d’afirmar
que el tot altera la naturalesa de la part quan aquesta forma part d’aquest. Si realment el
tot canviés la naturalesa d’una part, estaríem fent referència a la no-part i a la part a la
vegada. Per tant, sembla plausible la idea de Moore que la part no conté analíticament el
tot al que pertany. D’altra banda, el tot sí que conté analíticament les seves parts, però
aquestes no perdrien la seva naturalesa.
Un exemple seria el de tallar un braç. L’extremitat amputada la seguim anomenant
braç, però sembla que en un sentit diferent a quan estava en el cos. Però això implicaria
cometre l’error lògic que acabo d’esmentar, ja que s’estaria dient que hi ha un braç i un
no-braç, quan el que ha passat és que el braç tallat és parcialment idèntic, en tant que ha
perdut la propietat d’estar en el cos –i res més. Amb això es destapa un altre error lògic,
a saber, el d’afirmar que una part no té més significat que el tot del que forma part12. Dit
d’una altra manera, que no té valor. Però això és, dir que una cosa que tenia valor
intrínsec, de cop deixa de tenir-ne, pel simple fet de formar part d’un tot. Moore dirà que
la relació de “bo” (així com de qualsevol gènere de valor intrínsec), amb el tot és que
aquest té un valor intrínsec diferent al de la suma de les seves parts.
Ibid., §22, p. 84: “[…] the parts of such a whole to have a property which the parts of no whole can
possibly have.”
11
Ibidem: “[…] and this is understood to mean not merely that any particular part could not exist unless
that others existed too […], but actually that the part is no distinct object of thought –that the whole, of
which it is a part, is in its turn a part of it.”
12
Ibid, §22, p. 85: “Thus we may easily come to say that, as a part of the body, it has great value, whereas
by itself it would have none; and thus that its whole ‘meaning’ lies in its relations to the body. But in fact
the value in question obviously does not belong to it at all. To have value merely as a part is equivalent to
having no value at all, but merely being a part of that which has it.”
10
5
Desprès d’haver tractat la relació del tot amb la part, es necessari fer un pas més,
a saber, cal el significat de tenir valor intrínsec.
Buscar una definició exacta de valor intrínsec als Principia Ethica és
extremadament complicat. En realitat, fins al darrer capítol del llibre, <<The Ideal>>, no
trobem una referència més o menys directa, encara que aquesta rau en la manera com
podem saber què posseeix tal propietat, i no tant en què és. Ens diu que: “[...] It is
necessary to consider what things are such that, if they existed by themselves, I absolute
isolation, we must similarly consider what comparative value seems to attach to the
isolated existence of each.” (2002, §112, p. 236). Aquesta idea també l’expressa en el seu
article inèdit, però inclòs en el recopilatori que es va fer, amb Moore en vida,
Philosophical Studies (1922), The Concept of Intrinsic Value, on diu: “to say that a kind
of value is ‘intrinsic’ means merely that the question whether a thing possesses it, and in
what degree it possesses it, depends solely on the intrinsic nature of the thing in question
(Ibid., p. 286). De la mateixa manera, vint i nou anys desprès dels Principia Ethica (1903),
a l’article Is Goodness a Quality? (1932), no només afirmarà que continua defensant la
mateixa idea, sinó que, aquesta, també es manté en el seu llibre Ethics (1912); obra on
intenta tractar els temes dels Principia Ethica a la part pràctica de l’ètica. Diu a l’esmentat
article:
This business of getting clear oneself and explaining to others, how one uses the
expressions “intrinsic value” or “intrinsically good” is one which still puzzles me extremely. I
have written about it twice already. In my Ethics (page 65) I define “x is intrinsically good” as
meaning “it would be a good thing that x should exist, even if x existed quite alone, without any
further accompaniments or effects whatever.” And I still think both that this is one of the ways in
which the phrase “intrinsically good” can properly be used, and that there are things which are
intrinsically good in this sense.” (1966, p. 93)
No obstant això, els conceptes importants, que Moore tractarà per abordar el tema,
seran el de necessitat i el de possibilitat. El primer que ens diu Moore a la conferència de
“The Concept of Intrinsic Value” és que, quan parlem de “valor intrínsec”, no ho estem
fent d’objectivitat ni de subjectivitat. Dit d’una altra manera, que “objectivitat” no és
equivalent a “valor intrínsec”, principalment perquè és cert que tot valor intrínsec és
objectiu, però no tot el que és objectiu té valor intrínsec13. Mentre que subjectiu i objectiu
Ibid., p. 282: “The truth is, I believe, that though, from the proposition that a particular kind of value is
‘intrinsic’ it does follow that it must be ‘objective, ‘ the converse implication by no means holds, but on the
13
6
estan en el debat sobre si alguna cosa és mental o real, el valor intrínsec està en el debat
que tracta el tema de la internalitat. Moore proposa un exemple força senzill per entendreho, a saber, el d’una teoria moral evolucionista que, per exemple, afirmi que un tipus
d’ésser humà és millor que un altre, en tant que està més dotat per sobreviure. Aquest fi,
el de sobreviure, no és subjectiu, però no té valor intrínsec, ja que és evident que si les
condicions naturals fossin diferents, podrien canviar les tornes per cadascun dels tipus
d’éssers humans.
Com acabo de dir, la internalitat sobre la que el valor intrínsec versa, està en si el
seu valor és independent de qualsevulla contingència o, dit d’altra manera, si serà el
mateix en qualsevol espai imaginable. I, seguint el tema, el que realment és interessant és
com poden diferir dos fets amb valor intrínsec. Em refereixo a dos fets diferents, però
bons. Que alguna cosa depengui exclusivament d’ella mateixa, per Moore implica dues
coses. La primera, que és impossible que posseeixi un valor en un moment i un de diferent
en un altre i, la segona, que si una cosa té cert grau de valor intrínsec, aleshores qualsevol
altre objecte, o si s’escau, el mateix, en les mateixes circumstàncies, ho ha de posseir amb
el mateix grau14. Per tant, si això no es dona, implica que aquella cosa no posseeix valor
intrínsec. Per Moore, “diferir en valor intrínsec” vol dir “no ser exactament igual”, però
això no equival a “ser intrínsecament diferent” o “tenir diferents propietats intrínseques”.
I això és molt important, ja que implica l’error de negar el valor intrínsec d’un fet, per
exemple la seva bondat, per ser múltiple. Moore exposa aquest error mitjançant el color.
Com veurem, l’exemple del color és força important. Dues taques poden ser exactament
iguals però, al ser diferents, en tant que dues, els hi quedaria negat el valor intrínsec.
Moore dirà que “ser exactament igual”, això és, tenir el mateix valor intrínsec, és
equivalent a “ser igual en identitat”, mentre que la diferència numèrica seria només
qualitativa15. No donar compte d’això implica tractar la identitat com una qualitat,
contrary it is perfectly easy to conceive theories of e.g. ‘goodness,’ according to which goodness would, in
the strictest sense, be ‘objective,’ and yet would not be ‘intrinsic.’”
14
Ibid., pp. 286-287: “(1) that it is impossible for what is strictly one and the same thing to possess that
kind of value at one time, or in one set of circumstances, and not to possess it at another; and equally
impossible for it to possess it in one degree at one time, or in one set of circumstances, and to possess it in
a different degree at another, or in a different set.”[…] “(2) the second part of what is meant is that if a
given thing possesses any kind of intrinsic value in a certain degree, then not only must that same thing
possess it, under all circumstances, in the same degree, but also anything, exactly the same degree.”
15
Ibid., p. 288: “It is, therefore, extremely important to insist that when I say: Two things can differ in
intrinsic value, only when they have different intrinsic natures, I am using the expression ‘having different
intrinsic natures’ in the latter sense and not the former:–in a sense in which the mere fact that two things
are two, or differ numerically, does not imply can be said to have different intrinsic natures, only where,
besides different numerically, they are also not exactly alike.”
7
eliminant la possibilitat que dues coses, com un so de violí fort i un altre fluix, no fossin
dos sons de violí –quan és evident que la diferència és qualitativa, en aquest cas,
d’intensitat.
Si s’entén i accepta que “tenir valor intrínsec” equival a “ser exactament igual” en
identitat, s’ha de passar al següent problema, a saber, el de la necessitat i el de la
possibilitat. Quan Moore usa “possible” o “impossible” no ho fa en el sentit que alguna
cosa pugui tenir o no alguna cosa i si, de fet, la té o no. Si fos aquest el sentit de Moore,
quedaria satisfet quan fos veritat. Dit d’una altra manera, que resultaria que res podria ser
considerat exactament igual a una altra cosa, quan la diferència fos en el grau en què cada
una d’elles posseís el gènere de valor intrínsec, ja que cada una d’aquestes coses seria
única, en tant que no hi hauria res exactament igual a la cosa que posseeix l’esmentat
gènere de valor16. Clar està, el problema rau en que la verificació mitjançant la
generalització empírica resultaria falsa.
I aquí, crec, es pot veure el motiu pel qual Moore no vol quedar-se en la
constatació empírica, el és, i apropar-se a la possibilitat de ser. La possibilitat de Moore
ha de permetre afirmar el que hauria passat en condicions que no han existit o que no
existiran. L’existència de l’objecte bo, entès com un objecte natural o metafísic, a més de
cometre la fal·làcia naturalista, no permet el càlcul dels possibles, factors importants per
tal que una ètica es pugui articular, tenint en compte que son un tipus de judicis que, de
facto, es donen. Això es pot veure clarament als Principia Ethica, quan Moore afirma que
“[...] which does not contain all positive goods, may yet be better than a whole which
does, it follows that best whole may be one, which contains none of the positive goods
with which we are acquainted” (2002, §111, p. 233). Això es pot relacionar amb l’article
que estem tractant, quan Moore diu: “It is essential to this meaning of ‘impossibility’ that
is should entitle us to assert what would have been the case, under conditions which never
have been and never will be realised; and it seems obvious that no mere empirical
generalisation can entitle us to do this” (2002, p. 291).
Dit això, podem passar al concepte de “necessitat”, el qual Moore diu que no s’ha
entès, fet que es constata quan únicament se’l relaciona amb la causalitat. Aquest
Ibid., p. 291: “[…] if this were all that was meant it would obviously be by no means certain that purely
subjective predicates could not satisfy the condition in question; since it would be satisfies by any subjective
predicate of which it happened to be true that everything which possessed it was, it fact, unique –that there
was nothing exactly like it […].”
16
8
significat, Moore el nega, principalment, perquè implica que, el que ell afirma que és
necessari, hi és independentment de qualsevol relació causal, ja que està tractant amb la
internalitat de l’objecte amb valor intrínsec. És a dir, que el fet que existeixi o no, així
com l’espai concret on això passi, no té importància, quan és de l’objecte en qüestió del
que parlem, i no de les seves implicacions, tal i com ja s’ha dit anteriorment17. Podem
recórrer una altra vegada a l’exemple del color. Si una taca és verda, una altra ho serà
exactament igual, sigui on sigui que es doni –mentre sigui el mateix tipus de verd. Com
veurem seguidament, en aquest cas el color també és un exemple, a la vegada que
contraexemple. Igual que, com hem dit, “bo” és simple igual que el color, però diferent
en tant que aquest darrer és natural i el primer no; el color serà un valor intrínsec, mentre
que la noció de “bo” només el podrà significar.
Seguint el tema dels possibles, “l’hauria” no és empíric ni causal. Això és, “bo”
té el valor intrínsec en el sentit que, existeixi o no, el tindrà, igual que allò que podem dir
que és bo, però que no existeix. Per aquest motiu, Moore tampoc accepta el subjectivisme
de la consciència d’una cosa bona, ja que la meva existència no seria condició necessària
per tal que alguna cosa bona pogués ser18. A la vegada, en tant que es pressuposaria que
l’existència d’alguna cosa és necessària per tal de parlar del que és bo, s’afirmaria un
tipus de coneixement a priori que tornaria a implicar la fal·làcia naturalista. No obstant
això, cap relació és purament interna i, tenint en compte la necessitat d’un judici per
declarar que alguna cosa és bona, també és necessari tractar el tipus de relació que es dona
en el judici i la cosa que té valor intrínsec. I aquí, Moore cau en una aporia. El “ha de” el
relaciona amb el condicional lògic, però s’adona que no tota relació incondicional és
d’aquest tipus. Dit d’una altra manera, mentre que tot el que és bo, ho és, no queda tant
clar que tot el que té forma de “x cosa és bona” sigui realment bo.
No obstant això, el tema important que s’ha de tocar és la diferència entre la
possibilitat del color i la de la bondat. Mentre que el verd és un predicat intrínsec, la
bondat no ho és. Els predicats de valor poden ser gèneres de valor intrínsec, però cap
d’ells pot ser una propietat intrínseca. Això és, que ser verd és la propietat de ser verd,
sent el color un existent, mentre que “bo” no ho és. Aquesta diferència és la que Moore
fa quan diu que en realitat “bo” no té valor intrínsec, ans que únicament el significa. Si
Ibid., p. 292: “[…] I mean that it would have done so, even if it had existed in a Universe in which the
causal laws were quite different from what they are in this one.”
18
Ibid., p. 293: “[…] for the simple reason that a thing precisely similar to A might exist in a Universe in
which I did not exist at all.”
17
9
no fos així, amb aquest tipus de qualitat s’incorreria en la fal·làcia naturalista. La hipòtesi
de l’article és, cito literalment, “I can only vaguely express the kind of difference I feel
there to be by saying that intrinsic properties seem to describe the intrinsic nature of what
possesses them is a sense in which predicates of value never do” (2002, p. 297). Això
seria el és descriptiu. Per tant, conèixer les propietats intrínseques implica conèixer millor
l’objecte en qüestió, ja que aquestes parts son constituents d’ell. Això, al meu entendre,
està expressant un fet totalment cert, a saber, que encara que podem dir, per exemple, que
un quark és igual de simple que “bo”, saber què és un quark, saber quants d’ells
component un objecte, implica coneixe’l més; mentre que saber si és o no bo, únicament
aporta informació sobre aquest mateix fet, no sobre la constitució o descripció final de
l’objecte.
Aquesta diferència, no obstant això, Moore no la tractà fins nou anys desprès, al
seu llibre Ethics. Com ja he dit, en aquesta obra, l’autor intenta complementar l’aspecte
pràctic que en els Principia Ethica havia quedat difuminat o poc tractat. A part d’això, el
que ara interessa és com es torna a tractar la manera de poder dir quines coses amb valor
intrínsec son millors que altres. Moore s’enfronta amb l’utilitarisme per tractar el tema i,
d’aquest enfrontament, n’extreu tres característiques que tota ètica haurà d’assumir si vol
procedir correctament. La primera, acceptar que hi ha una propietat que fa que certes
accions siguin justes; la segona, que aquesta propietat es coneix en un fet, es a dir,
qualsevol acció que s’assembli a una altre que ja ha estat jutjada com a bona, també ho
serà –sempre i quan la persona pugui realitzar-la–; y, la tercera, que si es dona que una
acció justa és millor que una altre, seguint el raonament, sempre serà així19.
Aquestes característiques, per exemple, els utilitaristes no les acompleixen,
principalment perquè entenen “sempre” dins el nexe causal. Per Moore, la bondat no és
susceptible de graduació, sinó que, quan es valora què és més o menys bo, sempre es fa
comparant altres factors. Això és, que no hi ha una manera de regular-ho, com de fet
intenten fer els hedonistes i els utilitaristes.
Moore, G. E. (1972), p. 118: “[…] (1) That there is some characteristic which belong to absolutely all
right voluntary actions and to no wrong ones; (2) That one such characteristic consists in the fact that the
total consequences of right actions must always be as good, intrinsically, as any which it was possible for
the agent to produce under the circumstances (it being uncertain, however, in what sense precisely the word
‘possible’ is to be understood), whereas this ca never be true of wrong ones; and (3) That if any
consequences A is once intrinsically better than another set B, any set precisely similar to A must always
be intrinsically better than a set precisely similar to B.”
19
10
Sabem des de Plató que el plaer no és un bon referent*. Si no, el millor món
possible seria un on només hi hagués plaer o, fins i tot, on el plaer fos l’essencial. Això,
com hem vist amb l’exemple del quadre, és impossible. Es pot veure que Moore està
apuntant a la idea que les nocions simples son per se i, per tant, que son incomparables.
Per exemple, encara que és un fet força repetit al llarg de la nostra història, és absurd
valorar la bellesa de dos quadres mitjançant el criteri de la bondat; de la mateixa manera,
la comparació inversa ho seria exactament igual. Moore dirà que hi ha dues coses que
sempre s’han de tenir presents quan es parla de valor intrínsec. La primera, que un bé
sempre va lligat a un sentiment i, per tant, a una consciència i, la segona, que un bé és un
tot, format per molts factor –a més de la qualitat de “bo”.
No obstant això, Moore encara distingeix tres qüestions sobre el que és bo. La
primera, quan una cosa és intrínsecament bona o dolenta, i en quin grau. La segona, si
una cosa bona o dolenta pot augmentar o disminuir el valor intrínsec d’un tot, i en quin
grau. I, la tercera, si una cosa és útil, en el sentit casuista. Aquestes distincions s’han de
tenir en compte perquè es confonen entre elles, ja que l’objecte de cada una d’elles el
declarem com a bo, sense tenir en compte la diferència de significat. Dit d’una altra
manera, pensem que coses que son bones en el tercer sentit, no ho son perquè no entren
en el segon i, de la mateixa manera, diem que coses son bones en el tercer sentit quan, de
fet, en altres no ho son. La conclusió que es pot extreure d’aquesta diferenciació és que
el grau de bondat no és proporcional en cada un dels sentits.
Ara, sense deixar el tema, m’agradaria tocar unes conclusions prèvies sobre
l’epistemologia que aquesta teoria comporta. El motiu és que, com ja és sabut, un dels
temes més importants dels Principia Ethica és si hi ha coneixement en ètica, un cop la
fal·làcia naturalista el nega. Demanar per un tipus de coneixement no vol dir buscar si
n’hi ha, o no, ja que, de facto, l’ètica es dona. Dit d’altra manera, a part de cometre la
fal·làcia naturalista al dir que “x és bo”, també sabem algunes coses que son bones –per
se. Quan un tot té valor intrínsec, Moore l’anomena ideal. El procediment per captar-lo
consta de dues parts, a saber, preguntar-se quines coses poden existir de manera
independent i, en referència al seu grau, considerar el valor relatiu amb l’existència. Els
*
Em refereixo al diàleg del Fileb.
11
dos ideals que Moore construeix**20 son l’afecte personal i el gaudi estètic, encara que
afirma que podria haver-n’hi més.
No obstant això, preguntar-se pel concepte “d’intuïció” és, primer de tot,
forassenyat en aquesta comunicació, ja que es surt totalment del tema i perquè en caldria
una de nova, que toqués nous temes com, per exemple, la fal·làcia del criteri subjectiu
que es comet quan parlem de la voluntat. Però, en segon lloc, perquè és un concepte que
Moore no va tractar gaire. En la seva filosofia més propera als Principia Ethica, no ho va
tocar i, desprès, entrà en el debat sobre el sentit comú. Si hi ha una relació entre aquests
dos tipus de coneixement és una cosa que no queda clara. D’altra banda, fer associacions
com, per exemple, intentar, com de fet s’ha fet, comparar la intuïció de Moore amb la de
Plató, penso, és un error. Principalment, perquè és obviar que “l’idealisme” de Plató és,
de fet, un tipus de realisme i, per tant, si Moore adoptés tal postura, a parer meu, estaria
incorrent en la fal·làcia naturalista, ja que acceptaria que la veritat de la idea necessita la
realitat. Amb tot, aquí no intento justificar res. El tema, com he dit, és prou complex com
per enllestir-lo amb quatre línies.
A part, aquest tipus de connexions ja son criticades en l’apartat IV dels Principia
Ethica, <<Metaphysical Ethics>>, on s’afirma que acceptar que ja hi ha un Bé, complet i
etern, inhabilita l’ètica, en tant que no deixa cap via per l’acció i, per tant, tal i com s’ha
dit, per la seva possibilitat. Segons ell, el judici moral i l’acció moral perden el sentit,
perquè la naturalesa de la qual parlen, citant-lo directament, “[...] Is eternal and which
therefore no actions of ours can have power to alter” (2002, §68, p. 166).
Amb tot, espero que el meu propòsit hagi quedat més o menys clar. La fal·làcia
naturalista no és simplement l’error que sorgeix quan es passa de la descripció a la
prescripció, sinó que sota d’ella hi ha una forta problemàtica que, a parer meu, no es
ressol. Si la fal·làcia es dona, és perquè l’objecte de l’ètica no és un existent. Així, no
estem parlant d’un simple error d’identificació i, per tant, d’inferència, sinó que se’ns
obre una pregunta ontològica, a saber, la de l’estatut del mateix llenguatge, ja que, encara
Uso construir on Moore diu “construct” (Cf. Infra., peu de pàgina 20), seguint la traducció catalana dels
Principia Ethica (p. 261), de l’Editorial Laia, a cura de Núria Roig; enlloc de “crear”, com ha optat María
Vázquez Guisán a l’edició de l’Editorial Crítica (p. 213). El motiu és, principalment, que considero que
“construir” implica l’acte de formar alguna cosa a partir de les seves parts, mentre que “crear” implicaria
la novetat i, depèn de com, en la creació ex nihilo.
20
Moore, G. E. (2000)., §111, p. 234: “The best ideal we can construct will be that state of things which
contains the greatest number of things having positive value, and which contains nothing evil or indifferent
–provided that the presence of none of these goods, or the absence of things evil or indifferent, seems to
diminish the value of the whole.”
**
12
que “bo” no existeixi, sí que incideix en els existents. Tal i com he intentat mostrar, el
problema és la relació, el nexe, entre el llenguatge, el món i nosaltres mateixos. Un
problema tan clàssic com contemporani que, tot i que s’ha enfocat i respost de múltiples
maneres, encara necessita ser replantejat.
13
Bibliografia:
Citada
-
Moore, G. E. (2002). Principia Ethica. Revision Edition by Thomas Baldwin (2nd
ed.). Cambridge: University of Cambridge Press.
- (2002). “The Concept of Intrinsic Value” In Principia Ethica. Revision Edition
by Thomas Baldwin (2nd ed.), pp. 280-298. Cambridge: University of Cambridge
Press.
- (1972). Ethics. Oxford: Oxford University Press.
- (1966). “Is a Goodness a Quality?” In Philosophical Papers. New York:
Macmillan Publishers.
Traduccions
-
Moore, G. E. (1982). Principia Ethica (trad. María Vázquez Guisán). Barcelona:
Editorial Crítica.
-
Moore, G. E. (2002). Principia Ethica (trad. Núria Roig). Barcelona: Editorial
Laia.
14